Salut col·lectiva contra la medicalització del sofriment humà

Asun Pié, codirectora del postgrau en Salut mental col·lectiva de la Universitat Oberta de Catalunya

La ‘medicalització‘ de qualsevol tipus de patiment humà és una pràctica molt comú al nostre territori, tot i que cada vegada menys acceptada per part d’alguns teòrics i professionals del sector de la salut. A partir dels seus enfocaments, defensen que l’exclusiva aplicació de la lògica mèdica simplifica la complexitat del sofriment humà i la redueix a causes orgàniques. Alguns dels autors que s’oposen a la ‘medicalització’ són Antonio Lafuente –investigador d’estudis de la ciència del Centre de Ciències Humanes i Socials–, Ángel Martínez-Hernáez –antropòleg de la Universitat Rovira i Virgili–, Eduardo Luis Menéndez –antropòleg del Centre d’Investigacions i Estudis Superiors en Antropologia Social de Mèxic– i Martín Correa-Urquiza –professor d’acció sòcio comunitària i salut mental de la Universitat Rovira i Virgili i coordinador de Radio Nikosia.

Em sembla especialment aclaridor el pensament d’Antonio Lafuente sobre ‘medicalització’ del dolor en els seus nombrosos treballs sobre procomú: “Cada dia són més els ciutadans amb patiments no ‘medicalitzables’. Unes vegades, perquè els mals tenen un caràcter multi causal i incert (pacients crònics), altres perquè són l’efecte mateix d’una diagnosi controvertida (persones amb addiccions), de vegades perquè es tracta de mals orfes i, sovint, perquè són efectes de situacions de dependència, pobresa i exclusió. No ser ‘medicalitzable’ implica que els nostres sistemes de salut tendeixen a inhibir-se perquè estan dissenyats sota el paradigma de la curació“.

El sofriment sempre té un context, està relacionat amb condicions socials, culturals i ambientals, com expressen Àngel Martínez Hernáez i Eduardo Menéndez. Subscric totalment la seva afirmació segons la qual “tot sofriment embolcalla un col·lectiu”.

També considero destacable el treball de Martín Correa-Urquiza, per a qui el model mèdic hegemònic tracta algunes realitats com malalties sense curació o com patologies únicament orgàniques. Aquesta situació ha expulsat a alguns col·lectius al ostrac-isme, sense cap tipus de suport social. Correa-Urquiza ho investiga en la seva tesi doctoral “La rebelión de los saberes profanos. Otras prácticas, otros territorios para la locura”.

El plantejament únicament ‘biologicista’ no preveu que hi pugui haver responsabilitats col·lectives respecte a persones diagnosticades d’algun tipus de sofriment mental. I nega, també, l’estructura social com a possibles causes. Per tant, cal una aproximació més complexa a aquest fenomen.

Recuperar la idea de salut col·lectiva
Existeix, en contraposició, la voluntat de recuperar el concepte de salut col·lectiva, hereva de pràctiques amb més de 30 anys en alguns sectors de Llatinoamèrica. Pràctiques que troben un suport teòric i pràctic en autors com ara el pediatre Hugo Spinelli, el cirurgià Edmundo Granda, el metge i psicòleg Ricardo Burg Cessim i la catedràtica de Medicina de la Universidad Nacional de Rosario Mònica Liborio, entre d’altres. Tal com defensa Martín Correa-Uquiza a “Implicación, complicidad y compromiso en salud mental”, el principal objectiu d’aquestes pràctiques és “re-conceptualitzar la noció científica de salut, per pensar la idea de malaltia i les seves aproximacions possibles des d’una perspectiva que pugui incloure –com factors determinants– la dimensió estructural històrica, cultural i social dels individus i grups, així com les seves construccions subjectives respectives “.

La catedràtica de medicina Mònica Liborio aprofundeix en aquest tema, a qüestionar-se i reflexionar-hi en l’article Por qué hablar de salud colectiva.

Què és salut pública?
La salut col·lectiva neix davant la necessitat de qüestionar els mètodes i pràctiques realitzats sota el paraigua de la salut pública. Martín Correa-Urquiza explica que sorgeix precisament davant la necessitat de pensar l’individu, ja no com a objecte d’intervencions dels sabers tècnics, sinó com a subjecte actiu en la construcció col·lectiva d’una terapèutica individual i social. La salut pública ha estat tradicionalment resultat del saber expert elaborat per a tothom i, en contraposició, la salut col·lectiva entre i des de totes les persones.

La salut no té a veure necessàriament amb la medicina. És una idea defensada per diversos professionals, que explica el pediatre Hugo Spinelli: “La medicina apedaça el que el social ha trencat. Així, atorgar tota la responsabilitat i la jurisdicció sobre aquest camp al model biomèdic, implicaria la negació o el desconeixement parcial d’aquests altres factors com a determinants”.

A mode de síntesi, Correa-Urquiza també es posiciona a favor de la salut col·lectiva en afirmar que, si bé inclou els sabers biomèdics, es focalitza “en les particularitats relatives a les construccions subjectives dels individus”. Per tant, conclou que entendre la salut i la seva cura com una cosa més enllà del que exclusivament mèdic obre la perspectiva del compromís de produir un coneixement materialitzat “en accions emplaçades a eliminar les desigualtats socials en salut”.
————————————————– ———–
Per saber-ne més:

Postgrau en Salut mental col·lectiva – Universitat Oberta de Catalunya – Universitat Rovira i Virgili

Correa-Uquiza, M. (2015). Implicación, complicidad y compromiso en salud mental; en A. Pié (Coord.) Salud mental colectiva I. Participación, inclusión y ciudadanía. Posgrado en salud mental colectiva. UOC-URV.

Martínez Hernáez, A. (2012). Vidas apagadas: el sentido común de la locura y la locura del sentido común. Seminario internacional: revisando la idea de locura, Lanzarote.

Menéndez Spina, E. (2009). De sujetos, saberes y estructuras. Introducción al enfoque relacional en el estudio de la salud colectiva. Buenos Aires. Lugar editorial.

Martínez Hernáez, A. (2008). Antropología médica: teorías sobre la cultura, el poder y la enfermedad. Barcelona. Anthropos.

Lafuente, A. (2007). Los cuatro entornos del procomún. Archipiélago: cuadernos de crítica de la cultura, 77-78, 15-22.

Lafuente, A. y Corsín Jiménez, A. (2006). Comunidades de afectados, procomún y don expandido. Centro de Ciencias Humanas y Sociales, CSIC.

Menéndez Spina, E. (1992). Modelo hegemónico, modelo alternativo subordinado, modelo de autoatención. Caracteres estructurales. En R. Campos (Comp.), La antropología médica en México (tomo 2, 9-24). México. Instituto Mora, Universidad Autónoma Metropolitana.

Martínez Hernáez, A. (1988). Modelo médico hegemónico y atención primaria. Segundas Jornadas de Atención Primaria de la Salud, 451-464. 30 abril al 7 de mayo. Buenos Aires.

Menéndez Spina, E. (1984). El modelo médico hegemónico: transacciones y alternativas hacia una fundamentación teórica del modelo de autoatención en salud. Arxiu d’etnografia de Catalunya, 3, 85-119.