De l’adjectiu al substantiu en el camp social

      Sense comentaris a De l’adjectiu al substantiu en el camp social

Segundo Moyano, director del Grau en Educació social de la UOC.

En l’àmbit social sovint parlem d’integració, inserció, adaptació, assimilació i últimament d’inclusió. Però, a què ens referim quan fem referència a la integració dels altres?

Darrere la cortina de la integració social hi ha multiplicitat de sentits. Integrar també comporta allotjar, acollir i acompanyar l’altre. I això hauria d’incloure la possibilitat de gestionar-nos al voltant d’una significació diversa d’entendre la diferència:

  • Diferència com a element inevitablement humà.
  • El diferent, en tant que cada acció social és única i és una categorització i cossificació homogènia d’una cultura, una ètnia o una zona geogràfica.
  • Acompanyar el diferent, de manera que l’altre es considera un subjecte particular amb desitjos, anhels, dificultats i interessos.

Acollir aquest altre diferent sempre ha suposat un problema per al camp social, que es planteja com fer lloc a la diferència, com contemplar el diferent com inherent a les pràctiques socials, acostant-se a vegades a certs intents d’homogeneïtzació. La diferència es contempla a partir de la classificació, els trets, atributs o característiques que ens separen.

Polítiques d’integració social que funcionin sota aquest supòsit no construeixen espais per acollir l’altre, no aposten per albergar l’inesperat, sinó per anticipar sota el format de la categorització social de l’altre. De fet, tots estem bregant contínuament amb aquests significants que vénen a ocupar un espai, això que incomoda però que sembla necessitar un discurs acompanyat de pensament i acció. Moltes vegades la barreja d’aquests tres elements ja ve donada, per la qual cosa convindria re-pensar i re-fer aquests significants, que anomenen què és diferent.

Referent a això, assenyala Carlos Skliar que sovint el propi sistema que exclou és el que pretén incloure. I aquí es produeix una paradoxa amb efectes devastadors.

Sens dubte, tots acollim més o menys aquests conceptes. Uns per situar-los al centre de les seves pràctiques, altres per intercanviar-los per aquells ja obsolets, altres per criticar-los. Veiem les dificultats, palpem algunes incoherències però, malgrat tot, hi tornem. Són difícils de descartar. Per què? Què sostenen? Omplen, ocupen el buit que provoca la relació amb l’altre?

Una posició ideològica

Totes aquestes formes de posicionar-se davant del que podem anomenar l”estrangeritat’ obeeixen a posicions epistemològiques, però també ideològiques respecte al paper de les polítiques públiques, així com a la funció acollidora.

No és el mateix partir de la base que l’estranger s’ha d’esforçar a integrar-se (habitualment sota la promesa que “és pel seu bé”), que plantejar la necessitat que l’amfitrió es despulli d’una certa idea de clonatge, es desprengui de la idea de renegar de l’altre. Ja que, sinó, el que apareix és un lloc d’amo que obra pel bé de l’altre, que no és més que un “emmascarament ingenu dels propis interessos” (Graciela Frigerio).

Allotjar, acompanyar i acollir

L’esforç sembla que sempre va en una única direcció: integració, adaptació, inclusió. Allotjar, acompanyar, albergar i acollir requereixen un canvi de posició. Requereix, possiblement, dislocar posicions arrelades de la protecció social, entesa com a dret que es guanya. I veure si som capaços de modificar alguns punts de partida. Per exemple, que aquesta atenció social allotgi al diferent com quelcom inherent a l’humà. Sense judici moral, sense prejudici social. Possiblement, hauríem de començar per desestimar més sovint l’adjectiu migrant, refugiat, asilat i centrar-nos més en el substantiu que l’acompanya.