Trauma i somatització

22 febrer, 2017

Esther Pérez, psicòloga i professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació

Segons els experts en Trauma i dissociació, un trauma psicològic és l‘experiència individual i única d’un incident, una sèrie d’incidents o un conjunt de condicions duradores en les quals es sobrepassa la capacitat de l’individu d’integrar la seva experiència emocional, mantenir-se present, donar-li un sentit a la seva experiència, i comprendre el que li està succeint.

Així mateix, Pat Ogden, fundadora de SCI (Sensorimotor Psychotherapy Institut / Institut de Psicoteràpia sensoriomotriu) explica que un trauma és “una situació que es percep com una amenaça a la seguretat, integritat o supervivència d’un mateix o d’una altra persona, que estimula respostes subcorticals defensives a més d’hiper o hipo activació”. La Dra. Ogden afegeix que la percepció d’amenaça no succeeix només mitjançant l’avaluació cognitiva, sinó també mitjançant sensacions i impulsos físics i fisiològics que precedeixen a la percepció cognitiva i emocional.

La Doctora Janina Fisher, coautora amb Pat Ogden del llibre “Psicoteràpia sensoriomotriu, Intervencions per al Trauma i el Vincle“, i experta en trauma complex, en un dels seus articles explica que les respostes de supervivència es desencadenen a les zones temporals del cervell i sobretot, en el sistema límbic de la següent manera: la informació sensorial de l’esdeveniment traumàtic és captada pel tàlem i en qüestió de nanosegons s’avalua per l’amígdala, que és “l’alarma de foc” i pel còrtex prefrontal orbital esquerre per determinar si l’alarma de perill és vertadera o falsa. Si l’estímul és benigne, l’amígdala no respon, però si és avaluat com a perillós, l’amígdala li envia un senyal a l’hipotàlem perquè “encengui” el sistema nerviós simpàtic, el qual desencadena una cascada de neuroquímics de les glàndules suprarenals, iniciant la resposta d’estrès d’adrenalina. Els nostres cossos es preparen per lluitar o per fugir. Si ens parem a pensar, podríem malgastar minuts imprescindibles per al temps de resposta, però això fa que paguem un preu molt alt; perdem la capacitat de ser testimonis de l’experiència al complet. A més, algunes àrees “no essencials” per a la supervivència del cervell s’inhibeixen. Les glàndules suprarenals inicien també l’activitat recíproca del sistema nerviós parasimpàtic, el que dona lloc a respostes immobilitzadores de supervivència com la congelació o la submissió.

Janina Fisher continua explicant que després de l’esdeveniment, podem tremolar i plorar, però l’hipocamp, que és responsable de posar l’esdeveniment en ordre cronològic i formar una memòria narrativa, no pot fer això ja que en el moment que percebem l’amenaça ja s’ha inhibit, a causa que és una part “no essencial” per a les respostes de supervivència mobilitzadores de lluita o fugida. Llavors, ens quedem amb respostes neurobiològiques sense acabar i un record de memòria inadequat de què ha passat i com s’ha de suportar.

Si l’esdeveniment traumàtic és únic, rebem després el suport adequat i tenim poc o no tenim trauma previ, el podem integrar i deixar enrere. No obstant això, si tenim trauma previ sense resoldre, i/o som vulnerables pel que fa al nostre desenvolupament, i/o no tenim suport adequat, podem quedar-nos amb records del trauma en forma de memòria implícita; respostes intenses i símptomes que expliquen la història però sense paraules i sense saber què estem recordant. Fins i tot, si l’entorn és crònicament traumàtic, el sistema de resposta de supervivència es tornarà crònicament activat, i provocarà efectes, a llarg termini, en el cos i cervell en desenvolupament.

Tot això succeeix en un sistema nerviós autonòmic hiperactivat i aquestes respostes de supervivència esdevenen respostes habituals als estímuls. Els símptomes d’aquestes percepcions d’amenaça subjectives se senten com “aquest és qui sóc” i indiquen la història que no es pot recordar plenament o per a la qual no tenim paraules. Aquests símptomes poden incloure hiperactivació que es pot manifestar com agitació corporal, tensió, ritme cardíac accelerat i fins i tot, atacs de pànic, insomni, malsons, dificultat per respirar i incapacitat de sentir-se calmat i segur en el cos. La hipoactivació es pot experimentar entre altres símptomes, amb un sentit de confusió, dificultat en la concentració, anhedònia, entumiment cognitiu, emocional i/o físic, falta d’energia, letargia, col·lapse en el cos, sentiments de desesperança i vergonya.

Llavors acabem experimentant el trauma cada vegada que la nostra amígdala, ja hipersensible, percep perill a estímuls interns o externs, que directament o indirectament estan connectats a l’esdeveniment traumàtic original o al seu context, el qual desencadena aquestes respostes de supervivència de manera habitual i es manifesten a través de símptomes somàtics, que no semblen tenir origen orgànic, en forma de sensacions corporals que fan sentir fora de control al individu. Això explica que les persones traumatitzades reaccionin en el seu sistema nerviós i en els seus cossos com si els esdeveniments traumàtics del passat estiguessin succeint aquí i ara, és a dir, revivint el passat.

(Visited 34 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Psicòloga i professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació.