Per una educació basada en l’evidència

      Sense comentaris a Per una educació basada en l’evidència

Marta Ferrero, investigadora post doctoral de la Universitat de Deusto i ex professora col·laboradora del màster universitari de Dificultats de l’aprenentatge i trastorns del llenguatge.

Els professors haurien d’exigir que les metodologies que utilitzen siguin d’ús generalitzat un cop hagin superat amb èxit una estricta fase experimental. Malgrat tot, pocs hem sentit parlar de l’expressió educació basada en l’evidència. O, el que és el mateix, la pràctica docent basada en les millors proves disponibles. Podríem fer la comparativa amb un medicament, el qual ningú espera que surti al mercat sense una avaluació prèvia. De la mateixa manera que qualsevol societat avançada basa les seves decisions en la millor evidència disponible, el mateix hauríem d’esperar de qualsevol mestre ja que, en bona mesura, té a les mans el futur de molts nens i joves.

L’ofici de mestre està perdent any rere any la seva autonomia habitual. Prova d’això són, per exemple, les constants incursions que fan les autoritats polítiques en els plans d’estudi a través de les nombroses reformes educatives. Per recuperar aquesta autonomia és imperatiu reclamar uns mètodes d’ensenyament que garanteixin la seguretat i l’eficàcia de les seves pràctiques (Why Education Experts Resist Effective Practices, Douglas Carnine, 2000).

Segons afirma el metge i divulgador Ben Goldcare en el document adreçat a docents Building Evidence into Education, l’educació basada en l’evidència no implica que el professor s’hagi de convertir en investigador o posar-se al servei d’aquest. Tampoc consisteix que ningú li dicti el que ha de fer, sinó més aviat tot el contrari. L’ús de la millor evidència disponible dona poder al professor per exercir el seu ofici, lliure de les pressions i vaivens dels polítics i autoritats educatives i, alhora, garanteix un millor aprenentatge de l’estudiant.

El risc de metodologies sense contrastar

Els darrers anys, alguns gabinets, fundacions i centres de formació superior han popularitzat metodologies docents que, o bé encara no gaudeixen de proves fermes sobre la seva eficàcia, o no han estat refutades per part de la comunitat científica. Malgrat tot, això no ha impedit que el seu ús s’hagi estès a molts centres escolars i que les idees errònies que hi estan vinculades hagin passat a formar part de l’esquema mental de molts professors (Neuromyths in Education: Prevalence among Spanish Teachers and an Exploration of Cross-Cultural Variation Marta Ferrero, Pablo Garaizar i Miguel Ángel Vadillo, 2016).

Utilitzar mètodes ineficaços suposa perdre diners, temps i esforç. I els que més patiran aquesta mala pràctica són precisament els nens que més necessiten una educació de qualitat: aquells en desavantatge sociocultural i amb dificultats d’aprenentatge. Precisament, l’educació basada en l’evidència advoca per utilitzar exclusivament les intervencions que han demostrat ser eficaces de manera repetida i amb uns dissenys d’investigació vàlids. I, per tant, evita l’aparició i difusió d’idees pseudocientífiques i de metodologies sense validesa.

Un mètode científic des de la universitat

Concretament, els plans d’estudis universitaris han d’incloure formació sobre com funciona el mètode científic, on i com localitzar literatura basada en proves, com diferenciar un estudi vàlid d’un altre que no ho és, com llegir i interpretar un treball de recerca, quins són els principals mites que circulen sobre educació, quines són les metodologies que gaudeixen de més evidències, etc. Sens dubte, molts professors universitaris ja inclouen aquests elements en la seva programació. Però, en general, molts centres se segueixen caracteritzant per una inclinació anticientífica, on es convida als futurs mestres a confiar en la seva intuïció i a crear els seus propis mètodes d’ensenyament a partir de l’assaig i error (The Science of Reading and Its Educational Implications, Mark S. Seidenberg, 2013).

Ensenyar no és fàcil. Un mestre s’encara cada dia a la difícil tasca d’arribar a tots els seus alumnes: a nens i joves amb diferents inquietuds, coneixements previs, capacitats i un llarg etcètera. Un cop a l’aula, el docent recorre a totes les estratègies i materials de què disposa perquè els seus alumnes aprenguin. Que adopti mètodes basats en l’evidència depèn, en primer lloc, de la seva formació inicial. Per tant, el paper de les facultats d’educació és clau.

Una tasca valuosa

L’educació és l’eina més valuosa de la qual podem dotar una persona perquè descobreixi els plaers que la vida li pot oferir, prendre les millors decisions i ser lliure. De la mateixa manera, l’educació constitueix el camí més curt per construir una societat justa, ja que té el poder de col·locar tots els individus en igualtat de condicions, independentment del seu punt de partida.

Si bé és cert que les persones aprenem durant tota la vida, l’escola és el lloc per excel·lència on adquirim la base de coneixements i habilitats clau sobre la qual se suportaran tota la resta. I els mestres són els responsables màxims que aquest aprenentatge sigui el més enriquidor i fructífer possible.

Referències:

Carnine, Douglas (2000). Why Education Experts Resist Effective Practices (And What It Would Take to Make Education More Like Medicine). Washington, DC: Fordham Foundation.

Ferrero, Marta; Garaizar, Pablo; Vadillo, Miguel Ángel (2016). Neuromyths in Education: Prevalence among Spanish Teachers and an Exploration of Cross-Cultural Variation. Frontiers in Human Neuroscience, 10.

Goldacre, Ben (2013). Building evidence into education.

Seidenberg, Mark (2013). The science of reading and its educational implications. Language Learning and Development, 9, 331–360.