Com detectar el trastorn infantil de manera precoç

Mª José Buj Pereda, professora col·laboradora del màster en Dificultats de l’Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge i directora de DEEDU (Tecnologia al servei de l’Educació).

La detecció primerenca de trastorns de desenvolupament –existents o potencials– contribueix a reduir les seves conseqüències en el desenvolupament global de l’infant. També ajuda a compensar i adaptar-se a les seves necessitat específiques, a reduir els efectes secundaris, a considerar l’infant com un subjecte actiu en la intervenció i a atendre les necessitats de la família i de l’entorn.

Un cop el nen o nena va a l’escola, els mestres i educadors són un important agent de detecció. En aquesta etapa poden apreciar-se problemes en les capacitats i comportaments bàsics per a l’aprenentatge: habilitats motores, de socialització i de llenguatge, dificultats d’atenció i percepció, i limitacions cognitives o emocionals que abans no havien estat detectades.

Les condicions i les interaccions que es produeixen a l’escola són diferents a les de l’entorn familiar: en la majoria dels casos permeten posar de manifest la presència de desviacions en l’evolució, desajustos en el desenvolupament psicoafectiu del nen, i /o alteracions en el seu comportament que, pel seu propi caràcter o per la menor gravetat del trastorn, poden passar fàcilment inadvertides als pares i al personal sanitari.

Criatures amb risc psicosocial

Si l’aprenentatge del nen depèn en part del medi en el qual es desenvolupa, aquest entorn influirà en el seu procés evolutiu i maduratiu. Es considera que un infant és de risc psicosocial si viu en condicions poc favorables (manca de cura per part de la família, absència de mare/pare, maltractament, abús, o negligència), que afecten el procés de desenvolupament. Per poder evidenciar signes i desviacions en el desenvolupament i conduir a una detecció eficaç dels possibles trastorns cal un seguiment evolutiu adequat.

Durant el primer any de vida es poden diagnosticar la majoria de trastorns greus del desenvolupament, com ara paràlisi cerebral, retard maduratiu o dèficits sensorials. Durant el segon any es poden detectar les formes moderades o lleus dels trastorns anteriors, així com els trastorns corresponents a l’espectre autista.

Entre els dos i els quatre anys es podran identificar trastorns del llenguatge, trastorns motrius menors i de conducta que podrien haver-se presenciat en etapes anteriors. A partir del cinquè any, les exigències de l’escolarització posen en evidència, si no s’han detectat abans, la deficiència mental lleu, les disfuncions motores fines, les dificultats en l’aprenentatge curricular, etc.

Nens de risc biològic

Un infant viu un risc biològic quan pateix alguna situació que pot alterar el seu procés maduratiu durant les etapes prenatal, perinatal, postnatal o durant el desenvolupament primerenc (prematurs, amb baix pes, o patiment per hipòxia). Depenent de l’etapa en la qual es trobi, es podran detectar algunes situacions de risc.

Durant l’etapa prenatal, per exemple, es poden detectar la presència d’alteracions que conduiran a un trastorn del desenvolupament i/o a una discapacitat (cromosomopatia o espina bífida). En l’etapa perinatal es presta atenció als nens que poden patir alteracions en el seu desenvolupament per condicions genètiques o de caràcter biològic o orgànic (infeccions intrauterines, hipòxia, o hemorràgies cerebrals).

L’etapa postnatal és important per detectar problemes de desenvolupament: els primers mesos i els primers anys el nen pot presentar alteracions de tipus emocional, relacional i també disfuncions interactives precoces.

Els gens i l’ambient

En el procés de desenvolupament infantil, els factors genètics interactuen amb els ambientals, que poden ser biològics (estat de salut), o psicosocials (interacció del nen amb l’entorn, vincles afectius, etc). Aquests aspectes determinen també el desenvolupament emocional de l’individu, les conductes d’adaptació, les funcions de comunicació i l’actitud davant l’aprenentatge. Quan algun d’aquests factors es veu alterat, el desenvolupament eficaç pot perillar.

Sistema nerviós i personalitat

La maduració del sistema nerviós, el desenvolupament de funcions psíquiques i l’estructuració de la personalitat formen part del desenvolupament infantil, un procés complex i dinàmic. Els primers anys de vida són clau, perquè és el moment en què es configuren les habilitats perceptives, cognitives, motrius, lingüístiques, afectives i socials que faran plausible la interacció equilibrada amb l’entorn.

Durant la primera infància el sistema nerviós es troba en procés de maduració –que comença en la fase intrauterina– i el cervell té una gran plasticitat. Aquesta plasticitat disminueix amb els anys i permet readaptar i reorganitzar constantment el sistema nerviós però, alhora, comporta una vulnerabilitat més gran enfront de les adversitats de l’entorn. Les alteracions en l’adquisició d’objectius propis dels primers estadis evolutius poden suposar un problema per a un correcte desenvolupament posterior.

Davant d’un infant que pateix alguna alteració és important quan es detecta i quan es comença l’atenció. Com més aviat li arribin els estímuls adequats, l’aprofitament de la plasticitat cerebral serà més gran i, per tant, es reduiran les conseqüències negatives.