La felicitat, qüestió d’estat

      Sense comentaris a La felicitat, qüestió d’estat

Mireia Cabero, Professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació

Vull ser feliç, i ho vull del tot, per mi, pels meus, i sobretot, pels meus tres fills. Tu segur que també. Anhelem ser feliços, cadascú a la seva manera. Aquest anhel, tan inquiet per la seva complexitat, que ha omplert pàgines de filosofia, literatura i llibres d’autoajuda, comença a omplir també les converses públiques i polítiques.

El tema de la felicitat de la persona i del país ha iniciat el seu camí per esdevenir una qüestió d’estat:

  • El 2012 es publica el Primer Informe Mundial sobre la Felicitat, fruit del següent acord del països membres de les Nacions Unides: la felicitat és un objectiu humà fonamental i d’aspiració universal.
  • El 2016, l’OCDE convida els països a posar el benestar de les persones en el centre de la governació.
  • El 2017, els Emirats Àrabs Units, en la cimera del govern, es parla de felicitat mundial.

Les persones felices viuen amb més estabilitat emocional les seves vides, emmalalteixen menys, generen naturalment climes emocionals col·lectius positius, tenen més probabilitat d’èxit professional, etc. Les persones felices són generadores de riquesa. Ho diuen els científics, i se’n comença a fer ressò mediàtic i polític.

Un país “de feliços” genera més oportunitats de riquesa emocional i social, per tant de riquesa cultural i econòmica. L’anhel polític i sociològic per generar felicitat ha dut a mesurar la felicitat dels països. Acaba de publicar-se el World Happiness Repport d’enguany.

A quina felicitat es refereix el World Hapiness Repport?

A la felicitat d’aquell qui puntua alt en ingressos econòmics, en esperança de vida, en entorn social amb qui pot comptar, en generositat, en llibertat, en confiança social i en absència de corrupció política i social.

Un país pot posar condicions econòmic-pragmàtiques fàcils perquè les persones siguin felices: riquesa econòmica, facilitats tributàries, condicions de vida saludables, etc.; fins i tot pot posar condicions socials que facilitin ser feliç: democràcia, llibertat d’expressió, transparència política, seguretat, etc. Però si un país no posa les condicions emocionals perquè les persones se sentin realment felices, la felicitat no arriba.

Ser feliços va de portes endins, no de portes enfora.

Pels qui creiem que la Piràmide de Maslow és més que un seguit d’esglaons de necessitats humanes, no se’ns escapa que aquestes variables de mesura de la felicitat del World Hapiness Repport contemplen els esglaons de necessitats físiques, de seguretat i de pertinença d’en Maslow.

Les necessitats d’autoestima i d’autorealització no queden representades en aquest estudi mundial de la felicitat.

A Noruega totes les persones podrien odiar-se a si mateixes, podrien sentir-se poc valuoses i amb baixa autoestima, podrien trobar falta de sentit i realització a les seves vides. El World Happiness Repport seguiria dient que és el país més feliç del món.

A la República Centreafricana totes les persones del país podrien sentir-se valuoses, amb una alta autoestima i alta fidelitat interior a si mateixes; podrien sentir que estan desenvolupant els seus talents, que la seva vida té sentit i s’estan realitzant. El World Happiness Repport seguiria dient que és el país menys feliç del món.

Sabem que el benestar té sis dimensions:

  • el benestar material,
  • el benestar físic,
  • el benestar emocional,
  • el benestar social,
  • el benestar a les organitzacions,
  • el benestar professional.

El World Happiness Repport, podríem acordar que, contempla el benestar material, el físic i el social. Les variables del benestar emocional, el benestar a les organitzacions i el benestar professional no hi estan reflectides.

A Noruega totes les persones podrien detestar la seva feina, i treballar en condicions infrahumanes. El World Happiness Repport seguiria dient que és el país més feliç del món.
A la República Centreafricana les persones podrien treballar en unes condicions professionals admirables, en una cultura organitzativa respectuosa i d’apoderament. El World Happiness Repport seguiria dient que és el país menys feliç del món.

El benestar emocional, que és la vivència emocional més propera a la felicitat, es genera quan les persones som competents emocionalment, quan tenim integrades i sabem fer ús de les competències emocionals bàsiques (consciència emocional, regulació emocional, autonomia emocional, competència social i habilitats per la vida i el benestar, segons en Rafael Bisquerra).

A Noruega totes les persones del país podrien ser absolutament incompetents emocionalment per afrontar l’adversitat i generar benestar emocional. El World Happiness Report seguiria dient que és el país més feliç del món.
A la República Centreafricana les persones podrien ser les més competents emocionalment del món. El World Happiness Repport seguiria dient que és el país menys feliç del món.

Necessitem afegir a aquest estudi la mesura de la competència emocional del país i la seva tendència de clima emocional com a país. Un país feliç requereix de persones felices, amb competència emocional per ser felices.

Autèntiques polítiques pel benestar emocional. El repte.

A Catalunya, concretament, les dades de suïcidis (531 persones es van suïcidar l’any 2015 i es van produir 10.620 intents el mateix any; és la primera causa de mort dels joves), de consum de psicofàrmacs (més de 15 milions d’unitats el 2015), i les dades registrades als Centres d’Atenció Primària (el 30% de les consultes als metges de família es relacionen amb malestar emocional) ens informen, entre d’altres, d’un benestar emocional més que dubtós; i d’unes competències emocionals més que dubtoses, també.

Les circumstàncies de la vida són complexes, molt; les persones necessitem aprendre recursos emocionals de qualitat per poder relacionar-nos positivament i èticament amb la complexitat i l’adversitat. Cal que els entorns en què vivim ens proporcionin aquests aprenentatges estratègicament, i de forma natural i integrada al dia a dia.

Ens cal el compromís social i responsable dels líders socials per vetllar pel desenvolupament emocional dels ciutadans a totes les etapes vitals, a tots els contextos socials, transversalment, massivament.

  • Cal cultura emocional, i pública (que tothom hi tingui accés i que tots els entorns hi estiguin sensibilitzats i acompanyats).
  • Cal aprendre com a societat a normalitzar el desenvolupament de les competències emocionals.

Actualment a Breda i Hostalric el projecte “Viles pel benestar” és el primer projecte al món generador de cultura emocional pública. En els propers anys es farà una prova pilot que mostrarà els efectes emocionals que el desenvolupament de competències emocionals té en els diferents col·lectius.

Catalunya comença a atrevir-se a fer un pas més després de les indicacions de l’OCDE. De la mateixa manera que ho necessita el nostre país, ho necessita Noruega i la República Centreafricana.