El desig de saber

Jordi Solé Blanch, professor d’Educació Social i membre del Laboratori d’Educació Social

Perquè aparegui un desig de saber cal assumir la manca de saber. Totes les pedagogies que posen el saber del nen al centre de l’acció educativa, obvien qualsevol reflexió al voltant d’aquesta falta. La manca de saber ens remet a l’acte de transmissió, la principal funció educativa que cal esperar en qualsevol mestre. Malgrat tot, gairebé ningú avui parla de l’acte de transmissió. El mestre –ens diuen– s’ha de convertir en el guia o acompanyant dels processos d’aprenentatge de l’infant i, per a això, s’ha d’abstenir de qualsevol pretensió per transmetre coneixements.

És així com el saber s’ha vist substituït a les aules per l’aprenentatge d’una sèrie d’habilitats i competències que han d’afavorir el desenvolupament funcional dels subjectes. Per això, s’insisteix en la idea que l’educació no s’ha d’ocupar de la transmissió del saber. Amb afirmacions d’aquest tipus, s’està negant la possibilitat d’habilitar una oferta que desperti el desig de saber. Ens estranya, llavors, veure a tants nens i nenes, adolescents i joves instal·lats en l’abúlia permanent a les nostres aules?

Preocupats per aquesta desídia generalitzada entorn el desinterès que envaeix les nostres aules (i vegeu a l’aula la metàfora de qualsevol context educatiu), responem amb el discurs de l’educació emocional. L’infant té dret a ser feliç, diem, però es va a l’escola perquè el nen té, sobretot, el dret de saber. Els mestres no poden fer-se càrrec de la felicitat dels nens, però sí de despertar el seu desig per aprendre.

No creiem estar tergiversant el sentit d’aquest paradigma emocional que està colonitzant el discurs pedagògic d’avui dia. És molt diferent habilitar espais educatius que només es preocupen per les emocions dels nens, que generar les condicions per despertar el desig de saber. Sens dubte, no tenim per què trobar-nos davant paradigmes excloents. Defensar una escola que recuperi els continguts culturals no vol dir que ens oposem a l’educació emocional. Malgrat tot, ens trobem davant de dues posicions ètiques diferents, que poden arribar a ser antagòniques si les analitzem d’acord amb els mandats de la nostra època.

Obligats a pensar-nos a nosaltres mateixos com a emprenedors que hem de maximitzar les nostres vides, les emocions s’han convertit avui en força productiva. “Sentir més” forma part d’un imperatiu d’època, i es troba en el mateix pla d’exigència que la resta de consignes de l’amo capitalista. Gaudeix més!, Rendeix més!… són alguns dels lemes que alimenten la màquina de guerra actual a la qual es vol sotmetre la nostra subjectivitat.

Abans que se’ns acusi de fer una crítica ideològica, convé recordar que la mateixa LOMCE (Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa) –aquest compendi de neutralitat legislativa– advoca per la necessitat d’adquirir competències socials i emocionals per tal de formar una ciutadania activa, efectiva i responsable. «Una societat més oberta, global i participativa –diu en el Preàmbul IV–, demanda nous perfils de ciutadans i treballadors», un fet que «requereix propostes capaces d’assumir que la veritable fortalesa» es troba en el desenvolupament de competències emocionals i socials, que inclouen la comprensió i expressió emocional, la gestió de l’experiència emocional interna i de la conducta expressiva, la capacitat d’establir relacions interpersonals i socials i, sobretot, la facultat d’«adaptar-se a les demandes complexes d’un entorn sociolaboral en transformació permanent». Aquest és el nou sentit comú per al qual serveix l’educació emocional. Res d’això té cap promesa. Per això costa tant de creure.