La quarta revolució industrial: la robòtica i el futur de l’ocupació

Elsa Santamaría, directora del màster d’Ocupació i Mercat de Treball, dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació

Dues notícies sobre el futur de l’ocupació davant l’anomenada quarta revolució industrial: una de bona i una de dolenta. La dolenta és que correm el risc que molts dels llocs de treball actuals es destrueixin i desapareguin, amb els consegüents problemes d’atur que comporta. La bona notícia és que se’n crearan de nous, desconeguts fins ara, generant noves oportunitats laborals. La pregunta ara no és amb quina versió ens quedem, perquè cap d’aquestes notícies planteja una realitat absolutament certa de forma aïllada. Com s’ha demostrat en altres moments de la història, les dues notícies plantegen realitats futures molt probables. Per tant, davant l’evidència de l’avenç de la robotització i de la intel·ligència artificial, la qüestió consistiria més aviat en plantejar-nos si els nous llocs de treball que s’estan generant i es generaran compensaran els que s’estan destruint i si això succeirà no només en termes de quantitat, sinó també de qualitat.

El debat sobre el futur de l’ocupació ve de lluny, s’ha arribat a sentenciar el seu ocàs, encara que també s’ha relativitzat aquest final, destacant els beneficis que es presenten en un escenari laboral cada vegada més digitalitzat i robotitzat. Aquest debat s’actualitza sobretot en períodes convulsos com el que estem vivint, amb l’aparició d’informes on els resultats segueixen basculant entre incidir en les amenaces o ressaltar les oportunitats, i que els mitjans de comunicació s’estan encarregant de divulgar.

També es presenta una tercera alternativa basada en la cooperació de les persones i els robots, però no només pensant en els robots com a eines que faciliten el treball de les persones (com ho podrien fer per exemple unes ulleres de visió augmentada o un exosquelet) , sinó experimentant la connexió de cossos amb dispositius digitals, generant una mena de ciborgs o híbrids entre humà i màquina. En medicina, per exemple, aquesta hibridació robot-persona ja té aplicacions conegudes (implants de xips, òrgans artificials i dispositius que milloren la qualitat de vida) i són cada vegada més utilitzades i acceptades. En l’àmbit de l’ocupació, encara són poques les incursions d’aquest tipus, però ja s’estan presentant propostes com la del visionari de Silicon Valley, Elon Musk, qui advoca per millorar digitalment els cervells humans, connectant-los amb els ordinadors, per continuar sent rellevants en un futur ple d’intel·ligència artificial.

Al Màster d’Ocupació i Mercat de Treball, ens preocupa tant el futur de l’ocupació com el present i per això ens preguntem:

Què pot fer el i la professional de la intervenció laboral davant d’aquest panorama de revolució tecnològica?

Els i les professionals que analitzen i intervenen en l’ocupació tenen un gran desafiament. D’una banda, per la inquietud que provoquen els canvis en el moment actual i les seves conseqüències per a l’ocupació, en general, i per a les persones treballadores, en particular; i d’altra banda per les tasques que com a professionals hauran de realitzar i les competències que hauran de desenvolupar. Resulta evident que tot aquest escenari ens interpel·la a tots i totes com a treballadors/es. I és més evident encara que es necessiten professionals que sàpiguen orientar i intervenir tant en l’àmbit personal amb els/les treballadors/es com en l’organitzacional per assessorar les empreses sobre com esdevenir una organització 4.0, en els organismes governamentals per assessorar i advertir sobre els múltiples aspectes de la realitat de les empreses i els/les treballadors/es, i en les polítiques i accions a emprendre.

Per tant, hi ha una multitud de dimensions sobre les quals assessorar i intervenir, però considerem que d’aquestes, tres estan sent d’una importància cabdal:

  • En primer lloc, tot allò que té a veure amb la formació dels nous escenaris laborals, és a dir, amb la supressió i creació de llocs de treball degut als canvis tecnològics. Cal identificar quines ocupacions i llocs de treball estan en risc i quins es poden crear, així com analitzar les qualitats i les quantitats de les noves formes de treball, per poder denunciar els processos que generin precarietat. Aquest procés implica que els/les treballadors/es i les empreses hauran de fer canvis i ajustos importants, que sovint seran difícils i costosos i per tant millor si es duen a terme amb l’assessorament i l’acompanyament d’especialistes en aquest camp.
  • En segon lloc, sobresurt la dimensió de les competències: ¿quines competències seran les més requerides? La digitalització i la robotització està modificant molts processos laborals i pràctiques, per als quals es demanaran competències no només tècniques i acadèmiques, sinó també transversals i més relacionades amb habilitats personals i socials com són: l’adaptabilitat, la creativitat, el pensament crític, la comunicació, etc.
  • I en tercer lloc, tot allò que té a veure amb l’ajust econòmic i social de l’avenç tecnològic, és a dir, amb les desigualtats en el mercat de treball. La correcció de la vulnerabilitat de certs col·lectius en el mercat laboral passa per la protecció i també per la formació i capacitació en les noves tasques i treballs que es creen en els nous contextos laborals. ¿Però seran eficaços els mecanismes de protecció social? i, ¿seran suficients les polítiques d’educació i capacitació? Una qüestió està clara: hi haurà perfils laborals que s’automatitzaran progressivament i aquests perfils seran els menys qualificats. Això comportarà un augment de la desigualtat salarial i social, precisament perquè la tecnologia tendeix a fer desaparèixer treball poc qualificat i a generar treball qualificat. Per tant, un dels reptes serà treballar per un mercat laboral que respecti els drets de les persones treballadores i que sigui més just i inclusiu. I en això tindran un paper preponderant els i les especialistes en l’anàlisi i la intervenció en el món del treball.