Activitats “útils” a l’escola?

      Sense comentaris a Activitats “útils” a l’escola?

Jordi Solé Blanch, professor del Grau en Educació Social de la UOC.

La “pedagogia de les competències” s’ha estès a tots els nivells del sistema educatiu. De fet, forma part de l’argumentari pedagògic de les darreres reformes. És així com el pensament neoliberal pretén convertir l’escola en el lloc on cal aprendre els sabers i les destreses “útils” del nostre sistema social i l’estil de vida que comporta. Tot plegat s’acompanya amb una crítica a l’escola que li retreu la llunyania amb la realitat de tot el que en ella s’hi ensenya. Una realitat que exigeix el desenvolupament d’”activitats autèntiques” a les aules o la promoció d’una “pedagogia basada en projectes” que posa sempre al centre de l’acció educativa la “utilitat” del que ha de fer l’alumne a fi de recuperar la seva motivació. No es vol que l’ensenyança ompli els caps amb “continguts morts” i és per això que tothom creu que cal preparar les noves generacions perquè aprenguin a fer front a la implacable competició de la vida, en uns temps en els quals la vida s’ha convertit en un projecte, en una marca que ha de ser objecte de revalorització dia rere dia.

“Projectes” i “activitats autèntiques” omplen les aules d’un nou dinamisme, fent l’activitat escolar més entretinguda, tal com diuen molts nens i adolescents quan se’ls pregunta per aquestes experiències. Sabem prou bé que el joc i l’entreteniment tenen efectes educatius i fa temps que es defensa la ‘gamificació’, és a dir, l’“aprenentatge basat en el joc”, com la nova estratègia que ha de revolucionar el procés d’ensenyament-aprenentatge. La ‘gamificació’ va ser presentada a les conclusions de l’Informe Horizon Report 2014 com una de les tecnologies emergents que s’implantarà en les nostres escoles en els pròxims anys. Algunes ja ho porten a terme. Només cal fer una cerca genèrica per internet per veure’n alguns exemples.

El canvi educatiu que s’impulsa avui dia promou tots aquests models i s’espera del professorat que desenvolupi nous rols com “acompanyant” dels aprenentatges o guia en el joc, investint-se de les mateixes actituds i competències que cal fomentar en els alumnes. Corre perill el professorat de ser esborrat de l’escena educativa? Sí, a ell li correspon crear les condicions perquè aquestes pràctiques cobrin sentit a l’aula, però aquest nou rol d’“animador” o fins i tot de ‘coach’ educatiu –tal com se sent a dir entre els més desacomplexats–, desplaça a un segon terme la possibilitat que es produeixi un encontre. Em refereixo a l’encontre entre el mestre i l’alumne en relació al saber i l’acte de transmissió.

És possible que pugui haver-hi eines d’aprenentatge i nous procediments capaços de substituir el mestre –el mercat de les tecnologies educatives en pot proveir per a tots els gustos–, però no hi ha res que pugui ocupar la seva posició en relació al saber, perquè només ell pot encarnar-lo –tal com ens diu Recalcati a ‘La hora de classe. Por una erótica de la enseñanza’ (Anagrama, 2016), un llibre tan deliciós com necessari–, oferint un testimoni entorn del desig de saber. No descartem que l’esclat de noves metodologies pedagògiques i la creativitat que veiem desenvolupar en moltes aules maldin per crear les condicions que facin possible aquest encontre. Tanmateix, hi ha un ideal al darrere entorn de la retòrica de la “utilitat” i les “competències” que remet a l’ordre neoliberal i que, com a mínim, ens hauria d’incomodar. Perquè la ‘gamificació’, per seguir amb aquest exemple, forma part de les noves estratègies gerencials al si de les empreses neoliberals per crear entorns laborals més lúdics i entretinguts a fi de millorar el rendiment dels treballadors. O la lògica dels projectes, base constitutiva de l’ethos emprenedor.

Cal pensar-hi i mesurar, doncs, alguns entusiasmes, perquè tot fa pensar que, a les escoles, des que els nens són ben petits, es proporciona l’entrenament apropiat per respondre a l’ideal de l’amo. Si és aquesta la “utilitat” que cal promoure, estem preparant el terreny de la nova “servitud voluntària”, malgrat que a nosaltres ens sembli que només juguem.