Resistir al discurs de la innovació educativa

Jordi Solé Blanch, professor del Grau en Educació Social de la UOC.

A ningú se li escapa que les transformacions profundes que està patint avui en dia el sistema educatiu vénen de molt lluny. De fet, l’escola es troba al centre d’una llarga història de la dominació que ha buscat sempre sotmetre-la a l’”esperit del capitalisme”. Els Estats Units, a l’avantguarda d’aquestes transformacions, ha anat marcant les tendències de fons d’una civilització utilitarista que no ha fet més que exacerbar-se amb les orientacions neoliberals actuals.

És coneguda la vella denúncia de Hannah Arendt quan, a finals de la dècada de 1950, advertia que la crisi de l’educació és una crisi de legitimitat de la cultura. Això ho va escriure 10 anys abans del maig del 68, aquest moment històric en què reaccionaris de dreta i esquerra atribueixen l’origen de tots els mals de l’escola. No obstant això, és evident que aquesta crisi de legitimitat de la cultura i, per tant, de l’escola com el lloc on es transmet i recrea el patrimoni cultural amb el qual hem d’acollir les noves generacions –seguint l’autora alemanya–, no es pot comprendre sense remetre’ns a la lògica utilitarista de la nostra societat. De fet, aquesta lògica té uns quants segles.

Ja al segle XVII, quan Francis Bacon va proclamar allò que “el saber és un poder”, el sistema educatiu ha estat sotmès a la crítica utilitarista. Tant l’escola com la universitat han estat atacades per les formes i els continguts pedagògics que transmetien. El rebuig de la cultura clàssica de l’humanisme és, doncs, molt antic, i sempre es fa en nom de l’”allunyament de la pràctica i la vida quotidiana”, o dels excessos en l’”abstracció dels continguts”, etc. Hannah Arendt denunciava aquesta lògica, una lògica que apunta als fonaments d’aquest tipus de societat, i lamentava el joc que la renovació pedagògica impulsada als Estats Units per John Dewey feia a aquest programa educatiu. D’alguna manera, les propostes pedagògiques de l’escola nova oferien els arguments educatius per “adaptar l’escola a la vida” en el si d’una civilització orientada al productivitat i la competitivitat.

A hores d’ara, tot apunta que el discurs renovat al voltant de la innovació educativa –cada vegada més excitat–, sent una profunda al·lèrgia a reflexionar sobre el paper que està tenint en el foment del “nou esperit del capitalisme”. Entretingut en les novetats didàctiques i tecnològiques, així com a treure major rendibilitat dels aprenentatges dels alumnes –ja que aquests aprenentatges han de ser, sobretot, útils–, no es pregunta res sobre les seves finalitats. I tot això, ¿per a què? No és estrany, doncs, que hi hagi cada vegada més educadors per als quals aquest discurs de la innovació ha perdut tota legitimitat, encara que la propaganda s’encarregui de mostrar el contrari. Els espais de resistència creixen. “On hi ha poder, hi ha resistència” –deia Foucault–, i fa temps que ens vam fer majors d’edat.

Abans d’abraçar amb tant d’entusiasme totes aquestes novetats, faríem bé en parar i pensar. Només pensar. Això sí que seria nou. Fer esperar la “màquina desitjant del capitalisme”, fins oxidar-la.