Protecció a la infància: evitar una deriva silenciosa

      Sense comentaris a Protecció a la infància: evitar una deriva silenciosa

David Roman, educador social i pedagog. Professor col·laborador del grau d’Educació Social.

És una realitat que l’actual model de protecció dels infants i adolescents tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) no respon a les necessitats. Aquesta situació s’explica per la confluència de diversos factors: l’entrada en vigor de les mesures de reducció del dèficit va provocar un important deteriorament de la qualitat dels serveis d’atenció residencial. Es va reduir dràsticament  la inversió en manteniment, es van eliminar educadors per atendre infants i adolescents amb necessitats específiques i es van reduir les partides destinades a activitats de lleure i tractaments mèdics, entre altres.

A aquest escenari cal afegir que els infants i joves que avui ingressen en centres presenten cada cop més necessitats d’atenció i acompanyament. Mostren alteracions en la conducta o bé alguna mena de trastorn mental, que pot anar, per exemple, de la depressió a la psicosi. Si hi afegim l’envelliment de les plantilles dels professionals, la inestabilitat, l’esgotament i l’excessiva rotació de personal, podem explicar la tensió que viu el sistema protector. Una situació que ja va ser denunciada, però que ara ha sortit a la llum.

Els mal anomenats escapoliments

Parlar d’escapoliments en centres residencials és un parany perillós. Remet a la idea de sistema judicial, de tancament i, en conseqüència, de delinqüent. Cal recordar que infant tutelat no és sinònim d’infant difícil o adolescent delinqüent, i que des de fa molts anys s’han fet importants esforços per construir un discurs legal i professional que dissociï els menors infractors dels desemparats, malgrat que sovint aquesta diferenciació encara no s’ha produït en la societat.

Quantes vegades hem escoltat expressions del tipus: “Si no et portes bé acabaràs en un centre”! Expressions com ara ‘infant no retornat al centre’ o bé ‘que ha marxat sense permís’ s’ajusten molt més a la realitat actual i ajuden a construir un discurs col·lectiu necessari.

Més enllà del significant, cal pensar en el significat; això és, què hi ha al darrera de cada no retorn, atès que l’abordatge serà diferent en funció de la lectura que se’n faci. Alguns exemples:

  • Un no retorn té un component de transgressió quan remet a quelcom de l’incompliment de les normes o les indicacions de l’adult. Això és veu freqüentment en adolescents per a qui les relaciones es basen en rivalitzar, oposar-se per poder fer una separació de l’adult i una construcció pròpia.
  • El no retorn adquireix un significat ben diferent quan es tracta d’una situació en que l’infant o adolescent no ha tornat del permís familiar, o bé ha marxat del centre per estar amb la família. En aquest cas, la situació té un tractament diferent de l’anterior.
  • El no retorn pot tenir el seu origen en una falta de vinculació de l’infant o l’adolescent amb el centre o, fins i tot, a conseqüència d’una discussió o conflicte. En casos de trastorn mental greu, per exemple, com a resposta al que l’adolescent podria viure com una persecució o un atac. De vegades, simplement, es tracta d’una fugida endavant per una falta de recursos a l’hora de gestionar el seu malestar.

És tant important com necessari ser molt curosos al llegir correctament què hi ha al darrere de cada fugida o no retorn, per poder-lo tractar correctament.

Embarassos i identitats

Arran d’una notícia recent sobre una adolescent que va tornar embarassada a un centre d’acollida després d’escapolir-se, em demanaven si és una situació freqüent. No és la meva intenció comentar cap cas concret, però sí és interessant i necessari fer algunes consideracions a partir de 3 supòsits:

  1. Els infants i adolescents que viuen tutelats han tingut recorreguts vitals complexos i difícils i, per tant, tenen una situació afectiva i emocional molt precària. És habitual que mostrin certes confusions en identificar i expressar els seus afectes i que puguin confondre afectivitat amb sexualitat, a vegades, en un intent per sentir-se estimades.
  2. Molts adolescents tenen relacions sexuals. Experimenten, exploren, gaudeixen del seu propi cos i del de l’altre, tant si són tutelats i viuen en centres, com si no. Per tant, una adolescent pot quedar embarassada per decisió pròpia o per accident. Es tracta que, faci el que faci, sigui fruit d’una elecció madurada i duta a terme amb el màxim acompanyament i garanties.
  3. La dificultat d’algunes adolescents per construir la seva identitat, sumada a una falta d’expectatives respecte al futur pot derivar en un desig –conscient o inconscient– d’experimentar la maternitat. En un intent de simplificar, l’adolescent podria construir la idea següent: “No sé qui soc, què faré o amb qui estaré però com a mínim sé que puc ser mare. Estaré jo amb el meu fill o filla. Seré mare i ens tindrem l’un a l’altre”. Aquesta situació no és l’habitual, però cal estar atents. La feina dels professionals és acompanyar i oferir elements alternatius per construir la seva identitat.

Una oportunitat de canvi

Si bé son certes les informacions que ha difós darrerament la premsa sobre situacions viscudes als centres de protecció, cal fer una lectura en profunditat i evitar el sensacionalisme, l’anècdota i la crítica fàcil. A més, cal ser especialment curosos i responsables i tenir en compte que es tracta de situacions que afecten menors d’edat, en situació d’especial protecció. Per això són benvingudes les iniciatives de sindicats, col·legis professionals i grups parlamentaris encaminades a millorar les condicions de vida i les oportunitats d’aquest col·lectiu, a partir de propostes concretes i viables.

Ens trobem en un moment realment complex pel que fa a l’atenció i acompanyament dels infants i adolescents tutelats i, alhora, estem davant d’una oportunitat única que ens ha de permetre reivindicar, proposar, repensar i reformular l’actual model de protecció a la infància.

No fer-ho és renunciar a la nostra responsabilitat com a adults i abandonar aquests infants –que són els nostres, els de tots– a una deriva silenciosa.