Polititzar l’educació

      Sense comentaris a Polititzar l’educació

Jordi Solé Blanch, professor del Grau de Educació Social de la UOC.
La primera sessió del Seminari permanent del Laboratori d’Educació Social de la UOC va comptar amb la presència de Jaume Carbonell, exdirector de Cuadernos de Pedagogía i col·laborador habitual d’El Diari de l’educació, un mitjà digital que s’ha convertit en un espai de referència per a la comunicació i el debat al voltant de l’educació.

Jaume Carbonell ens va proposar discutir un text que plantejava la necessitat de polititzar l’escola. Arran de la preparació d’una conferència que va haver d’impartir en un institut de Badalona per inaugurar el curs actual, fa un parell de mesos que treballa en aquest text. La pregunta que va dirigir a la comunitat educativa d’aquell institut va ser “I ara què?”, pensant en els atemptats comesos a la Rambla de Barcelona i el Passeig Marítim de Cambrils del passat 17 d’agost. Per a Jaume Carbonell, “els atemptats marcaven un abans i un després”. Realitzats per nois molt joves, dels quals ningú esperava que fossin capaços de cometre una atrocitat com aquella, feia inevitable preguntar-se què havia pogut fer malament el sistema educatiu i on havia fallat el procés de socialització d’aquells joves.

Mai sabrem si aquells joves de Ripoll van pensar en voler “morir matant”. L’actuació policial dels Mossos d’Esquadra, que va posar fi a la seva vida, semblava tancar la crisi de cop. El retorn a la normalitat -plena de mesquinesa en molts discursos i informacions-, ens ha retornat a la indiferència; però la comunitat educativa no pot deixar de sentir-se interpel·lada a l’hora de fer-se preguntes i buscar respostes entorn d’aquests fets.

L’actuació immediata del Departament d’Ensenyament que, d’una manera o altra, es va veure impel·lit a reaccionar a cop de titular, va ser la de revisar i replantejar algunes de les accions que recull el Protocol de prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització islamista a els centres educatius (Proderai). Desenvolupat pel mateix departament i la Policia de la Generalitat, el protocol es va posar en marxa a finals de l’any 2016. Un dels canvis que es van aplicar arran dels atemptats va ser el fet d’estendre la formació que ja havien rebut els equips directius de les escoles a la resta del professorat. L’objectiu és millorar els sistemes d’alerta de conductes de risc, un fet que ha despertat algunes crítiques entre col·lectius docents perquè el protocol estigmatitza, sobretot, a l’alumnat musulmà -convertit en objecte sota sospita-, i influeix en la configuració d’imaginaris incriminatoris envers qualsevol tipus de dissidència, com ho prova l’ús del concepte de “terrorisme no violent” per identificar indicis de comportaments “radicalitzats” que puguin oposar-se a l’ordre social. Al seu torn, s’emplaça el professorat a realitzar tasques de vigilància i normalitza la presència del cos policial a les escoles, on els agents, en les seves “tasques de proximitat”, fa anys que es dediquen a fer xerrades sobre diversos temes emparentats amb diferents fets delictius.

Jaume Carbonell va defensar la necessitat de convertir l’escola en un “espai de conversa, acollida i llibertat” i es preguntava com defensar la democràcia des de les aules. “Reivindicar espais curriculars per abordar temes polítics” i “combatre el racisme i la islamofòbia” -a contracorrent del discurs polític i mediàtic que s’està imposant arreu-, esdevenen tasques urgents i inajornables. No obstant això, defensar la politització de l’educació xoca amb els interessos del projecte conservador i neoliberal, que critica el fet que l’escola pugui adquirir qualsevol tipus de compromís. A Catalunya, coincidint amb el conflicte polític que enfronta a una part de la societat contra l’Estat espanyol, se l’acusa, per exemple, d’adoctrinar els alumnes catalans. Davant l’augment de l’independentisme, sobretot entre les generacions més joves però també amb més formació, així com els moviments d’oposició a la deriva autoritària de l’Estat, les forces polítiques conservadores defensen una escola neutra i desideologitzada. Però tots sabem que “no hi ha una posició més ideològica que aquesta” -tal com sostenia en el Seminari Jesús Vilar, professor col·laborador del grau d’Educació Social de la UOC.

Quin ha de ser, doncs, el sentit de l’escola? La necessitat d’abordar les causes i conseqüències dels atemptats de Barcelona i Cambrils en les aules, així com el protagonisme que van adquirir els centres educatius a Catalunya en la defensa del Referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre -convertits en l’escenari de la violència d’Estat dirigida contra una societat civil pacífica i indefensa-, obliga a replantejar el rumb que ha anat adquirint l’escola en els últims anys. Exposada a les necessitats del mercat i el seu lliure arbitri, sense referents bàsics i posant l’accent en els aspectes metodològics i el solucionisme tecnològic, amb un èmfasi desmesurat al voltant del discurs de les competències -que ha buidat l’escola de continguts-, ens trobem davant d’un camp de batalla que el projecte neoliberal està colonitzant per redirigir tots els esforços en la promoció de subjectivitats acrítiques i emprenedores. Ara bé, hi ha subjectivitats que diuen prou, que necessiten trobar un sentit a la vida més enllà de la funcionalitat productiva i una cultura del consum que només genera desencant i frustració.

La realitat s’ha tornat molt complexa. La realitat escolar és un reflex d’aquesta complexitat. “Necessitem creuar mirades per entendre-la” -tal com deia Jaume Carbonell-, però hi ha fets que la simplifiquen. Els atemptats dels joves de Ripoll ens recorden que la qüestió de la desigualtat social, és a dir, la lluita de classes, continua oberta. També a l’escola. La repressió d’Estat de l’1 d’octubre a Catalunya, per la seva banda, ens revela que l’escola cal defensar-la contra la barbàrie. Si alguns creiem que val la pena comprometre’s amb la defensa de l’escola, és perquè en ella és possible construir un lloc (simbòlic) d’igualtat i, primordialment, un “espai públic”, la veritable “marca” de la democràcia.