L’exposició a les TIC: el necessari equilibri entre potenciar conductes positives i controlar l’addicció

15 desembre, 2017

Camino López García, professora col·laboradora del màster universitari d’Educació i TIC (eLearning)

La velocitat amb què les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) s’han fet imprescindibles per a les persones no ens ha permès veure les conseqüències del maneig d’aquestes tecnologies, encara que l’any 1995 ja es va començar a sentir a dir Desordre de Addicció a Internet com a una possible patologia derivada de l’ús. Tot i que avui dia encara no és reconeguda com una malaltia per l’American Psychiatric Association i el seu imprescindible manual DSM5, segons els resultats de l’Informe PISA 2015 “el 69 % dels alumnes espanyols de 15 anys confessa sentir-se realment malament en no connectar-se a Internet”. Aquestes dades pertanyen a un estudi realitzat per l’OCDE a 980 centres educatius de l’Estat espanyol, amb una mostra de 37.000 estudiants.

Les TIC tenen el potencial de modificar conductes en les persones, tant de forma negativa com positiva. Com a aspecte positiu, per exemple, la realitat virtual és un poderós aliat per a la superació de certes fòbies, o també els ‘serious games’ tenen el poder de modificar conductes negatives com la de l’assetjament escolar (projecte europeu eConfidence de l’Instituto Tecnológico de Castilla y León). Així mateix, la robòtica educativa i la programació potencien el pensament creatiu dels infants i adolescents, i tenir una bona identitat i empremta digital a través d’un correcte comportament a Internet ajuda a construir una reputació òptima i un impacte a escala professional i personal.

Malgrat tot, hi ha una cara molt diferent a aquesta realitat. Hi ha una línia de pensament en investigació que defensa que l’addicció a les TIC és un problema creixent, de demanda social i que a més empitjora amb el temps d’exposició. Hi ha evidències sobre això, traduïdes a l’extrem de drames socials com ara la mort d’adolescents per jugar ininterrompudament. En canvi, hi ha una altra línia de pensament que diu que no existeix aquesta addicció, que només és una fascinació en un primer moment amb la novetat que aporten aquestes tecnologies. No obstant això, tots els estudis existents sobre el tema coincideixen en la idea que sí que hi ha una dependència a les TIC i que està lligada no només al temps d’exposició a aquestes tecnologies, sinó que l’addicte digital sol tenir un perfil de carències afectives o patològic previ.

Segons els autors Echeburúa i Requesens (2012) “l’abús d’Internet pot ser una manifestació secundària respecte a una altra addicció principal o d’altres trastorns mentals”, atès que “Internet i altres tecnologies digitals són amplificadors i sensibilitzadors de problemes existents anteriorment” segons Greenfield (2009).

Aquesta realitat la podem veure dia a dia a les aules. Alumnes amb la necessitat compulsiva de consultar el mòbil per veure si tenen notificacions a les xarxes socials: la síndrome anomenada de vibració fantasma. Aquesta realitat, sumada a l’augment de temps d’exposició a les TIC en educació per l’interès de desenvolupar la competència digital, han de motivar una reflexió en el professorat. Sense voluntat d’alarmar, és important assegurar-nos que coneixem la situació emocional i mental dels nostres alumnes en proposar una acció formativa amb les TIC. Estem atents davant la generació de conductes addictives relacionades amb les TIC? Tenim algun pla de detecció, prevenció i tractament als centres educatius al respecte?

(Visited 14 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació. Doctora per la Universitat de Salamanca, Project e-Learning Manager, profesora colaboradora de universidades nacionales e internacionales, autora de libros y artículos, y conferenciante.