Intel·ligència artificial i ocupació: entre el tecnològicament possible i el socialment desitjable

Elsa Santamaría, directora del màster universitari Ocupació i mercat de treball: intervenció i coaching en l’àmbit laboral.

L’efecte de la intel·ligència artificial sobre l’ocupació i les implicacions socials i ètiques que han de considerar les organitzacions per a protegir al treballador van ser el fil conductor de la conversa que vaig mantenir amb Ramón López de Mántaras, director de l’Artificial Intelligence Research Institute, en una recent trobada convocada a Barcelona i a Madrid per la UOC Corporate. Al diàleg també hi va participar Daniel Riera, professor dels Estudis d’Informàtica i Multimèdia de la UOC.

López de Mántaras reconeix que les expectatives actuals sobre la intel·ligència artificial són molt altes i recomana certa prudència ja que, segons afirma, “estem molt lluny de súper intel·ligències que superin als humans i ens facin innecessaris”. El seu diagnòstic és que l’evolució de la intel·ligència artificial es troba en una fase inicial i, com a conseqüència, queda lluny l’escenari de fabricar robots o màquines amb una intel·ligència que arribi a imitar o, més encara, a superar la humana. A més, insisteix que els seus pronòstics i estimacions es basen en evidències.

Destruir o crear ocupació

Davant les incerteses sobre si la robotització destruirà o crearà ocupació, el pronòstic de López de Mántaras apunta que es produiran ambdues situacions. Aquest dilema no és nou, encara que ara és molt visible a causa d’alguns pronòstics alarmistes com el deJeremy Rifkin a “La societat de cost marginal zero” i el de Carl Benedikt Frey i Michael Osborne a “The future of employment: how susceptible are jobs to computerisation?”. I forma part d’un debat més ampli que es tracta des de fa anys juntament amb altres disciplines, socials i humanístiques que assenyalen les inquietuds generades davant d’una realitat laboral en transformació.

Per a López de Mántaras, “se seguirà substituint ocupació rutinària i mecànica per processos d’automatització cada vegada més fiables”. Però es mantindran i es crearan llocs de treball que requereixen processos creatius, empatia i aprenentatges complexos, que encara queden lluny de l’abast dels robots. De moment, la intel·ligència artificial no suposa una amenaça per a llocs de treball que requereixin capacitats com ara la inspiració, el sentit comú i la interacció social, en la qual es barregen sentiments, emocions, desitjos i cossos. Ni per a aquells treballs en què es necessiti una certa destresa psicomotora. Els robots segueixen patrons de pensament programats per a tasques específiques, no trenquen les regles i difícilment es maneguen bé en superfícies irregulars.

Una aliada del potencial humà

Investigar per tal que la intel·ligència artificial impulsi el desenvolupament del potencial humà és el repte principal. El futur de l’ocupació passa per la col·laboració humà-màquina, amb l’objectiu d’augmentar l’eficiència dels sistemes i les organitzacions. Perquè aquesta col·laboració sigui possible, cal més que mai l’aprenentatge al llarg de la vida i l’adquisició de competències i habilitats orientades a les noves formes d’ocupació (Veure “Noves formes d’ocupació”, Eurofound, Dublín 2015). D’aquesta manera es minimitza el desajustament de competències ( ‘skill mismatch’) que ja s’està produint en molts sectors.

Avançar en intel·ligència artificial ofereix l’oportunitat d’enriquir la societat però, més enllà del potencial tecnològic, hi ha importants elements econòmics i socials que condicionaran la seva adopció, l’impacte i els efectes. És més, el que estem observant és que les empreses que tenen més desenvolupaments en intel·ligència artificial –com ara el grup GAFA (Google, Apple, Facebook i Amazon)– concentren un considerable poder i riquesa amb molt poques mans i, com a conseqüència, dibuixen un mapa creixent de desigualtat. La necessitat de regular i redistribuir l’ocupació i la riquesa seran qüestions que inevitablement hauran de ser abordades a curt i mitjà termini.

Davant els canvis que experimenta la nostra manera de treballar, consumir, aprendre, relacionar-nos i, en definitiva, de viure, sembla evident (encara que no sempre es manifesti) que no ens ha de preocupar únicament el que és tecnològicament possible, sinó també el socialment desitjable. Aquest és el veritable repte que tenim per davant respecte al futur de l’ocupació.