Maite Garaigordobil: “El bullying i el ciberbullying són un problema de salut pública”

Maite Garaigordobil va impartir el seminari ‘Bullying i cyberbullying: anàlisi i directrius per a la seva prevenció i intervenció’ el mes de febrer de 2018 a Barcelona, vinculat al màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil de la UOC.

És catedràtica d’Avaluació i Diagnosi Pedagògics i responsable del màster oficial en Psicologia General Sanitària de la Universitat del País Basc.

– Per què en tots els centres educatius hi ha persones que pateixen per l’assetjament presencial i / o tecnològic causat pels seus iguals? Què causa el bullying i el ciberbullying?

El bullying no és una cosa nova ni un fenomen recent, ha estat present a l’escola des de sempre. El que passa és que ara li estem prestant l’atenció que mereix, per les greus conseqüències que té en la vida i la salut de les persones. Per contestar a la pregunta de les causes del bullying / cyberbullying, cal contextualitzar-lo en un marc més ampli: el de la violència humana. Els éssers humans freqüentment han realitzat accions perjudicials, accions violentes contra altres que han generat dolor i sofriment intens i durador. Els seus efectes s’evidencien al llarg de la història ia tot arreu del món. Cada any, més d’1,6 milions de persones perden la vida i moltes més pateixen lesions no mortals com a resultat de la violència autoinfligida, interpersonal o col·lectiva (OMS, 2012). La violència s’expressa en molts àmbits: familiar, religiosa, racista, sexista, escolar… Així que analitzarem l’etiologia del bullying a la llum de l’etiologia de la violència humana.

La conducta violenta està determinada per molts factors, entre d’altres, culturals, familiars, escolars i personals.

Factors culturals. Les normes i valors que es reforcen en cada cultura influeixen en les conductes dels seus membres. Hi ha cultures que reproven l’agressió mentre que d’altres la recompensen. També, cada context cultural estimula activitats d’oci que modelen la conducta dels éssers humans. Hi ha moltes evidències d’estudis que confirmen que els nens i adolescents que veuen molta violència a la televisió, internet, videojocs… es comporten de forma més agressiva i tenen menys empatia amb les víctimes d’agressions. Quan les persones observen amb freqüència conductes violentes tant de forma directa com mitjançant pantalles, es tendeix a considerar que l’ús de la violència és una cosa normal, crea insensibilitat davant el dolor dels altres i la violència es visualitza com una cosa normal per a resoldre conflictes, i es constata que en moltes ocasions els violents són els guanyadors-dominadors.

Factors familiars. La investigació ha evidenciat que els nens i adolescents agressius amb major probabilitat viuen en famílies desestructurades (amb abús de substàncies, conflictes de parella, problemes de delinqüència, que no aporten cura i afecte, on hi ha abandonament, maltractament i abús envers els fills, amb models molt autoritaris, agressius-punitius) i famílies molt permissives (amb disciplina inconsistent, on no hi ha normes estables i per tant no hi ha diferenciació entre conductes adequades i inadequades). Els nens i adolescents que tenen un vincle segur i bones relacions amb la família no solen ser violents.

Factors escolars. Diversos estudis han posat en relleu que alguns factors escolars augmenten la probabilitat que aparegui la conducta violenta. Per exemple, que al centre escolar els professors i companys siguin models i agents de reforç de la conducta violenta, no es transmeten valors sociomorals positius, no sancionen les conductes violentes i en les pràctiques educatives es transmetin estereotips sexistes i racistes.

Característiques de personalitat. Algunes característiques de la personalitat (manca d’empatia, impulsivitat, dificultats de control de la ira, baixa tolerància a la frustració…) també poden promoure un nivell alt de conducta violenta, antisocial. Els estudis confirmen que a major desenvolupament cognitiu-moral i de l’empatia, major probabilitat d’aparició de la conducta prosocial.

Per tant, la conducta social és complexa i influenciada per nombrosos factors que, a vegades, interactuen entre si. Per això, en cada cas hem d’analitzar els factors que estan influint perquè un nen, adolescent o jove es comporti de manera abusadora i violenta amb altres companys. I, en funció dels resultats d’aquesta anàlisi, es posaran en marxa les estratègies d’intervenció.

– Quin rol assumeix la víctima davant aquests casos?

Habitualment, el de la indefensió. Les víctimes se senten indefenses, culpables, disminueix la seva autoestima, tenen por d’explicar el que els està passant… És una conducta molt similar a la de qualsevol tipus de violència (de gènere, per exemple), caracteritzada per por, fugida i evitació (no va a classe, evita parlar de l’escola, amaga el problema); depressió (tristesa, apatia, indiferència, pessimisme, plora amb facilitat i ansietat (nerviosisme, angoixa, insomni, malsons).

– Quin tipus de conseqüències suposen el bullying i el ciberbullying?

La violència entre iguals té conseqüències pernicioses per a tots els implicats, però amb diferents símptomes i nivells de patiment. Malgrat que els efectes més acusats es mostren en la víctima, els agressors i els observadors també són receptors d’aprenentatges i hàbits negatius que influeixen en el seu comportament actual i futur. Tots els implicats en situacions de maltractament, en qualsevol dels rols, tenen més risc de patir desajustos psicosocials i trastorns psicopatològics en l’adolescència i en la vida adulta.

No hi ha dubte que la conseqüència més extrema del bullying és el suïcidi o la mort de la víctima i precisament va ser això el que va impulsar la primera investigació, realitzada a Noruega per Olweus (1973). El suïcidi i altres fets dramàtics han servit per impulsar la recerca i la intervenció institucional en moltes comunitats. Les conseqüències, encara que no siguin tan extremes en totes les víctimes, sí que afecten la salut, la qualitat de vida, el benestar i el correcte desenvolupament de la persona.

Els estudis confirmen que les víctimes tenen sentiments d’inseguretat, soledat, tristesa, infelicitat, indefensió, ansietat, nerviosisme, irritabilitat, depressió, ideació suïcida, estrès, por, baixa autoestima, manca de confiança en si mateixos, baixa estabilitat emocional, sentiments d’ira i frustració, somatitzacions, trastorns del son, fòbies, dificultats de concentració, de rendiment acadèmic, baixa connexió social… i alguns, com no poden suportar el sofriment, consumen el suïcidi. Mentre que els agressors tenen més probabilitat de desconnexió moral, falta d’empatia, baixa estabilitat emocional, dificultats d’acatament de les normes, conductes delictives, problemes pel seu comportament agressiu, dependència de les tecnologies, absentisme escolar, ingesta d’alcohol i drogues… I en alguns casos, molts d’aquests efectes de l’assetjament tant a la víctima com de l’agressor perduren a mitjà termini i al llarg de la vida.

– Les xifres ajuden a posar en context aquesta realitat, ¿de quines dades disposem?

Les xifres de prevalença són rellevants en tots els països del món i en totes les classes socials. La recent revisió que hem realitzat de 309 estudis de prevalença des del pioner estudi d’Olweus (1973) mostra que molts estudiants pateixen bullying en totes les seves modalitats. De la prevalença del bullying o assetjament de tu a tu, els estudis en general posen en relleu un percentatge mitjà de victimització greu entre el 2 % i el 16 %. En cyberbullying, entre un 1 % i un 10 % han estat cibervíctimes molt freqüentment. Malgrat tot, el percentatge d’estudiants que ha patit alguna conducta de ciberbullying supera en alguns estudis el 60 %.

Les xifres són dignes de consideració i, malgrat les accions de prevenció que en molts països es duen a terme els últims anys, aquests percentatges no es redueixen i noves formes de bullying emergeixen i augmenten significativament. A més, les denúncies també han augmentat en els últims anys, en part perquè el problema s’ha visibilitzat més socialment i les víctimes i les seves famílies estan sortint de la indefensió i sol·litud en la qual es troben.

– ¿Des de la seva línia d’investigació, quines estratègies apunta per identificar i avaluar l’assetjament en totes les seves modalitats?

Tres són les vies que podem utilitzar per detectar a víctimes i agressors: (1) l’observació de les conductes a l’escola i la família; (2) la informació sociomètrica, és a dir, dels companys i (3) els autoinformes i els informes d’altres (pares, professors…).

Observació conductual. Les víctimes solen tenir algunes conductes en la família i l’escola que poden suggerir assetjament i que permeten intervenir abans que el suïcidi es produeixi. Algunes d’aquestes conductes són: símptomes depressius (tristesa, apatia, indiferència, poca comunicació, pessimisme, plorar amb facilitat); conductes d’ansietat (nerviós, angoixat, insomni, malsons); canvis d’humor (mostra d’humor inestable, alternació de moments de tristesa, apatia o indiferència amb irritabilitat/agressivitat, alternació de relaxació i tensió); dificultats en les relacions socials amb iguals (no vol sortir de casa, no té amics, no el conviden a festes , està aïllat socialment), descens del rendiment acadèmic, símptomes psicosomàtics (amb freqüència mals de cap, de panxa, vòmits, malestar generalitzat, marejos o diarrees freqüents…), falta de gana, consum d’alcohol o drogues, recerca d’informació sobre formes de suïcidi, per exemple, a internet…

Informació sociomètrica. Per identificar les víctimes i els agressors, a més d’observar la conducta, podem sol·licitar informació als companys, ja que sempre saben el que està passant. La tècnica sociomètrica ha demostrat ser un instrument molt útil per identificar l’existència de víctimes i agressors de bullying / cyberbullying dins del grup. Per obtenir la informació es pot aplicar un qüestionari anònim a l’inici del curs i demanar que s’indiquin els noms de les persones del grup que són víctimes: que solen patir agressions físiques, insults, humiliacions, no se’ls deixa participar, els assetgen a través de les xarxes socials, internet, el mòbil. I també podem demanar que s’indiquin els noms dels agressors. Aquesta eina aplicada a l’inici del curs escolar ens pot aportar en molt poc temps una nítida radiografia de les relacions intragrup, de les xarxes, de les persones que pateixen agressions i d’aquelles que les perpetren.

Autoinformes. Per completar-ho, es pot utilitzar per exemple el Test cyberbullying, un screening de l’assetjament entre iguals en el qual els estudiants informen de les conductes d’assetjament sofertes, realitzades i vistes. En els últims anys s’han desenvolupat diversos autoinformes d’aquest tipus, encara que no tots tenen garanties psicomètriques de fiabilitat i validesa.

– I, què es pot fer per prevenir aquestes conductes violentes?

Tenint en compte que la violència apareix a causa de múltiples factors (sòcioculturals, familiars, escolars, personals), la intervenció hauria de realitzar-se en múltiples direccions: des de la societat, l’escola, la família i també a nivell terapèutic individual.

La societat hauria, primer, de controlar i inhibir el nivell de violència que s’expressa en la televisió, internet, els videojocs… que reforcen les conductes agressives i antisocials, racistes, sexistes, etc. perquè sabem que veure violència augmenta la probabilitat de comportar-se violentament i, segon, fomentar conductes no-violentes en els adults, tot adoptant actituds combatives intel·lectuals i morals contra la violència (col·lectiva, de gènere, entre iguals, racista, etc).

Les intervencions en àmbits educatius mitjançant l’aplicació de programes s’han demostrat eficaces. En general, els programes que fomenten el desenvolupament sòcioemocional que promouen la comunicació (hàbits d’escolta activa…), cooperació, conducta prosocial, tolerància, empatia, respecte per les diferències i els drets humans, tècniques per a la resolució de conflictes pacífiques, destreses per gestionar emocions negatives, autoestima i estima dels altres, valors ètic-morals (diàleg, igualtat, solidaritat, justícia, tolerància, inhibeixen les conductes violentes) i també hi ha programes específics que confronten els estudiants directament amb el bullying / cyberbullying, que han estat validats i han demostrat ser eficaços en la prevenció i reducció d’aquestes conductes violentes entre iguals.

L’educació familiar té un paper primordial, ja que els pares que són models d’empatia i conducta social positiva i que reforcen aquestes conductes en els seus fills i filles, tenen amb més probabilitat fills menys violents. La formació parental a través d’escoles de pares on s’aporta informació sobre pautes de criança positives també s’ha evidenciat eficaç.
I quan la violència ja s’ha produït, també és rellevant la intervenció individual terapèutica amb l’agressor i amb la víctima. Amb les víctimes, per fomentar les seves habilitats socials i incrementar la seva autoestima i amb els agressors, per desenvolupar la seva capacitat d’empatia, la tolerància a la frustració, el control de la ira i la impulsivitat.

– Considera que es poden eliminar de l’àmbit escolar?

Sí, és molt el que es pot fer des de l’entorn escolar, ja que és un context privilegiat de socialització. No obstant això, la col·laboració entre escola i família serà determinant en la prevenció i eradicació de l’assetjament en totes les seves modalitats.

Una proposta d’intervenció en el bullying / cyberbullying ha d’incloure: (1) Prevenció o intervenció primària (actuacions genèriques dirigides a millorar la convivència, prevenir la conflictivitat i evitar l’aparició del fenomen); (2) Intervenció secundària (quan es detecten situacions de maltractament incipients, per evitar la seva consolidació, a través de l’aplicació d’un programa específic amb intervencions individuals i amb el grup d’alumnes …) i (3) Intervenció terciària (quan es tracta de situacions consolidades, dirigida a minimitzar l’impacte sobre els implicats aportant suport terapèutic i protecció a les víctimes, així com suport i control als agressors).

En tots els centres escolars hi ha d’haver un protocol d’actuació per als casos d’assetjament, així com un pla de prevenció de la violència i promoció de la convivència. Tots els estudiants han de participar en programes d’intervenció preventiva amb l’objectiu que la prevalença del bullying en totes les seves modalitats sigui la menor possible. En línies generals, els programes d’intervenció psicològica en contextos educatius, que tenen com a finalitat prevenir i reduir el bullying / cyberbullying, han de promoure una millora del clima social de l’aula, potenciant el desenvolupament de la conducta prosocial, les habilitats socials, la comunicació, la resolució pacífica dels conflictes, la capacitat d’empatia, el control de la ira i el respecte de les diferències.

Als centres educatius es poden dur a terme dos tipus de programes d’intervenció: (1) els que des de la psicologia positiva fomenten el desenvolupament sòcioemocional, la intel·ligència emocional, la convivència, etc. amb la finalitat de prevenir la violència en general. I, d’altra banda, (2) els programes antibullying, que es focalitzen específicament en la violència del bullying / cyberbullying.

D’una banda, programes d’intervenció psicoeducativa que tenen com a finalitat fomentar la convivència, el desenvolupament sòcioemocional i per prevenir la violència en general. Aquests programes s’haurien d’aplicar de forma sistemàtica des de l’educació infantil i al llarg de tota l’educació reglada.

Una revisió dels programes basats en l’evidència, permet assenyalar que aquells que són eficaços solen estimular:

• La capacitat de comunicació, la capacitat d’escolta activa, la capacitat per dialogar, negociar, prendre decisions per consens.
• La conducta prosocial: ajudar, cooperar, compartir, consolar …
• La capacitat per resoldre conflictes de forma pacífica, utilitzant el diàleg, la negociació i la cooperació.
• El desenvolupament moral, de valors ètic-morals (igualtat, solidaritat, diàleg, tolerància, justícia, pau …).
• La capacitat d’empatia, per situar-se al punt de vista de l’altre, per fer-se càrrec des d’un punt de vista cognitiu i afectiu dels estats emocionals d’altres éssers humans.
• L’autoestima i l’estima dels altres.
• La capacitat per identificar emocions, per comprendre causes i conseqüències de les emocions, així com formes d’afrontament constructiu de les mateixes.
• La capacitat per gestionar les emocions negatives (tristesa, por, ira…), i per fomentar les emocions positives.
• El respecte per les diferències, la inhibició dels prejudicis i la potenciació de la interculturalitat.

Complementàriament, es poden plantejar programes d’intervenció per confrontar directament al grup amb les situacions d’assetjament, per fomentar que els estudiants no ho facin i / o es mobilitzin quan veuen el que està produint.

Els darrers anys, la major sensibilització social i educativa cap al fenomen del bullying / cyberbullying ha promogut en l’última dècada un increment de mesures preventives i pal·liatives quan aquesta situació es produeix. Encara que alguns d’aquests programes de prevenció i intervenció han estat validats experimentalment, en gran part requereixen encara processos de validació experimental que acreditin la seva eficàcia per inhibir el bullying / cyberbullying.

Del conjunt de programes que confronten amb el fenomen del bullying / cyberbullying, a tall d’exemple esmentaré un programa que hem desenvolupat a la Facultat de Psicologia de la Universitat del País Basc (PV/EHU) anomenat “Cyberprogram 2.0. Un programa d’intervenció per prevenir i reduir el cyberbullying (Garaigordobil i Martínez-Valderrey, 2014)” i que ha estat validat experimentalment.

És un programa d’intervenció per prevenir i reduir el bullying / cyberbullying, adreçat a adolescents i per aplicar en el context escolar, si bé aquestes dinàmiques també es poden realitzar en altres contextos (terapèutics, temps lliure…). El programa té com a objectius fomentar que els adolescents: (1) Clarifiquin què és bullying i cyberbullying i els rols implicats (víctimes, observadors, agressors); (2) Analitzin les conseqüències negatives que té per a tots els implicats, potenciant l’empatia amb la víctima, així com la capacitat crítica i de denúncia d’aquests comportaments i (3) Aprenguin estratègies per prevenir la situació des de la perspectiva de la víctima i els observadors.

– Fins a quin punt es donen també en l’entorn familiar? En aquest cas, ¿requereixen una actuació diferenciada?

Algunes pautes i conductes d’educació parental, són factors protectors que redueixen la probabilitat que els seus fills i filles es converteixin en víctimes o agressors. Entre aquestes pautes de criança cal destacar: (1) Estimular l’autoestima del fill, valorar i elogiar els seus èxits; (2) Identificar i reconèixer (reforçar) les conductes positives, les bones accions que realitza de forma espontània; (3) Mostrar als fills amor incondicional (evitar culpar, criticar, emfatitzar defectes … educar és encoratjar i disciplinar); (4) Promoure l’empatia i la conducta prosocial; (5) Posar límits sense ser autoritaris, sent coherents amb la disciplina; (6) Dedicar temps als fills-es perquè temps és afecte ia més augmenta el coneixement dels fills; (7) Ser un bon model de conducta i (8) Fer de la comunicació la prioritat a casa.

A més, per prevenir el cyberbullying, es pot suggerir que els pares s’involucrin més en l’ús que els menors fan d’internet, instal·lar els ordinadors en zones comunes, establir un horari de l’ús d’Internet i de l’ordinador, així com als continguts als quals s’accedeix, establir un diàleg permanent, parlar amb els fills i filles sobre l’ús responsable de la càmera web, sobre les fotos o vídeos que envien o reben, sobre els beneficis i els riscos de l’ús de la tecnologia; fomentar que interioritzin la necessitat de ser curosos amb les dades que faciliten a internet, publiquen a les xarxes socials…

– Tindria sentit que el joc cooperatiu i el treball en equip formin part de les tècniques per actuar contra el bullying?

Sense cap mena de dubte, el joc cooperatiu i el treball en equip fomenten el desenvolupament de valors que potencia la prosocialitat i inhibeix la conducta violenta. Aquesta evidència ha estat confirmada en una línia d’intervenció psicoeducativa, la dels Programes JOC (Garaigordobil, 2003-2007), adreçats a nens i nenes de 4 a 12 anys.

Els 4 Programes Joc contenen 500 activitats lúdiques cooperatives que estimulen la conducta prosocial (conductes d’ajuda, confiança, cooperació…) i el desenvolupament emocional (expressió emocional, empatia, identificació i gestió de les emocions …). En el seu conjunt aquests jocs estimulen la comunicació, la cohesió i la confiança, subjacent a ells la idea d’acceptar-se, cooperar i compartir, jugant i inventant junts. Els jocs seleccionats per configurar aquests programes tenen 5 característiques estructurals: (1) la participació de tots, perquè en aquests jocs mai hi ha eliminats ni ningú perd; (2) la comunicació i la interacció amistosa, perquè tots els jocs s’estructuren processos de comunicació intragrup que impliquen escoltar, dialogar, prendre decisions, negociar…; (3) la cooperació, ja que aquests jocs estimulen una dinàmica relacional que condueix als jugadors a donar-se ajuda mútuament per contribuir a un fi comú; (4) la ficció i creació, perquè en molts jocs es juga a fer el “com si” de la realitat, i a combinar estímuls per crear coses noves i (5) la diversió, ja que amb aquests jocs els membres del grup es diverteixen interactuant de forma positiva, amistosa, constructiva amb els seus companys de grup.

Aquests programes de joc cooperatiu tenen com a objectiu fomentar la socialització potenciant: la interacció multidireccional, amistosa, positiva, constructiva amb els companys del grup; les habilitats de comunicació verbal i no verbal (exposar, escoltar activament, dialogar, negociar, prendre decisions per consens…); les conductes socials positives per a la socialització (consideració cap als altres, autocontrol, sensibilitat social, lideratge prosocial …); la conducta prosocial (donar, ajudar, cooperar, compartir, consolar…); valors sòcio-morals com el diàleg, la tolerància, la igualtat, la solidaritat…, i la disminució de les conductes socials negatives i pertorbadores per a la socialització (d’agressivitat, retraïment, timidesa, antisocials…).

A més, amb aquestes experiències es pretén afavorir el desenvolupament emocional promovent: la capacitat per a identificar emocions variades; l’expressió d’emocions a través de la dramatització, les activitats amb música-moviment, el dibuix i la pintura; la comprensió de les causes que generen emocions positives i negatives; l’afrontament o resolució d’emocions negatives; el desenvolupament de l’empatia davant els estats emocionals d’altres éssers humans; la millora de l’autoconcepte-autoestima; i sentiments de plaer i de benestar psicològic subjectiu…

Els programes estan configurats amb jocs inscrits en dos grans categories: (1) Jocs de comunicació i conducta prosocial que contenen jocs de comunicació-cohesió grupal, jocs d’ajuda-confiança i jocs de cooperació i (2) Jocs cooperatius-creatius que contenen jocs que es desenvolupen en interacció cooperativa combinats amb creativitat verbal, dramàtica, plàstic-constructiva i gràfic-figurativa.

Estan demostrats els efectes positius d’aquest tipus d’experiències cooperatives en diversos factors del desenvolupament social i afectiu-emocional a la infància i l’adolescència. Es ratifica el paper positiu que exerceix l’activitat cooperativa en el desenvolupament infantil i juvenil i en les relacions intragrup dins el context escolar. Els estudis han evidenciat que els programes estimulen augments significatius de conductes socials positives (assertives, prosocials, d’ajuda, cooperació…), disminució de conductes socials negatives (retraïment, ansietat social, agressives, antisocials…), millores de l’autoconcepte i del concepte de els altres, augment de l’empatia, de la capacitat per a identificar i analitzar emocions.

– Què ens diu de la naturalesa humana la fustigació i l’assetjament a un company? O més aviat ens parla de valors socials?

Sobretot ens parla de valors socials. Els éssers humans tenim potencial per desenvolupar la conducta prosocial i també la conducta violenta. Que la conducta prosocial aflori dependrà de molts factors, en gran mesura ambientals (clima familiar positiu amb bons vincles afectius entre els seus membres, centre educatiu que transmet valors, reforç de la prosocialitat), encara que també personals (empatia, control d’impulsos, tolerància a la frustració). Per tant, si bé no cal oblidar el fonament biològic de l’agressivitat i la violència humana, l’educació en valors per part de la societat, la família i l’escola són determinants perquè emergeixi la conducta social positiva i s’inhibeixi la conducta violenta.