Del treball a la feina: la pèrdua de marcs de referència col·lectius

22 febrer, 2018

Xavier Orteu, professor col·laborador del màster d’Ocupació i Mercat de Treball i director d’Insercoop.

Parlar de ciutadania laboral ha suposat durant molts anys entendre la qüestió de l’ocupació dins del marc de la justícia social (proteccions col·lectives, llibertat individual,…). Venim d’una tradició en què l’Estat ha intentat trobar un equilibri entre economia i justícia social, mitjançant una administració burocràtica de la producció i de la gestió de la seguretat social. Però la lectura de la crisi ens està fent creure que aquesta alternativa cada cop és més inviable. Una  tragèdia que no es deu tant a què la humanitat ignori allò que li espera, sinó al fet d’estar sota el domini de grups econòmics.

En aquest context hem de situar la confusió entre treball i feina, com l’esborrament d’un dels marcs de referència que permeten promoure el valor social del treball.

1. Sota el nom de crisi estem assistint a una nova definició de les fronteres entre l’espai públic i el privat

Això ho estem veient en moltes situacions de privatització de serveis públics (aigua, transports, educació, sanitat,…), en les quals el treball també es troba immers. Moltes vegades aquestes transformacions es visualitzen com una col·lisió d’interessos.

Cal tenir en compte que no és la fi del treball sinó la seva transformació. Ens trobem en una tendència a la polarització entre persones altament ocupades i altres amb greus problemes per accedir a una feina. Estem en una època postindustrial, però no de posttreball. No ha canviat la centralitat del treball, sinó la manera d’entendre aquesta centralitat i, per tant, també d’incorporar-la al propi discurs. Derivat d’aquest fet, han quedat afectats molts dels valors associats al fet laboral. I el seu lloc l’han ocupat la competitivitat, la maximització del capital humà o l’augment del rendiment.

2. L’orientació actual del que entenem per treball tendeix a desfer la seva dimensió col·lectiva

Es tracta d’una qüestió que té una llarga trajectòria en el debat sobre el valor social del treball i les seves regulacions necessàries. Per a Émile Durkheim la divisió social del treball no té a veure amb l’augment de la productivitat –com plantejaria Adam Smith–, sinó amb l’exercici de la solidaritat social entès com sentit d’utilitat social.

Durkheim subratlla que l’important és la necessitat d’existir en el camp de l’altre (efecte de la socialització, interdependència social, etc). Això suposa una divisió del treball on cadascú ocupa un lloc amb valor per a la resta de la comunitat. És a dir, permet l’adquisició d’un sentiment d’utilitat al conjunt de la societat. I reforça la complementarietat els individus obligant-los a cooperar.

El treball modern tendeix a desfer aquesta dimensió col·lectiva garant de l’orientació a l’altre. Desenvolupa noves formes d’organització del treball que apunten a dos aspectes: per una banda una orientació narcisista on es posa de relleu l’absència de l’altre social i, per l’altra, una orientació a l’empresa. És a dir, s’exigeix una interiorització de la causa de l’empresa per part del treballador. Si unim els dos aspectes és fàcil deduir les conseqüències sobre el canvi en la funció socialitzadora de l’ocupació.

3. La precarietat

Potser un dels termes que han aconseguit expressar millor els efectes que genera aquesta nova situació és el de ‘precarietat’. Malgrat que és freqüent pensar en la situació de precarietat identificant-la només amb aquelles persones que pateixen unes males condicions laborals, cal saber que aquest només és un dels aspectes que la caracteritzen. La manca de suport comunitari n’és un altre que té una incidència fonamental en la configuració d’aquesta nova categoria.

Podem dir que la precarietat laboral és un reflex de la precarietat dels llaços socials, però també ho podríem formular a l’inrevés: la fragilitat social comporta fragilitats en l’ocupabilitat. L’esborrament dels antics rols socials articulats en relació amb el treball provoca l’exclusió no únicament de qui no té feina, sinó també de qui no disposa d’ancoratges socials.

La connexió entre la precarietat laboral i la dels llaços socials ens permet entendre que, en realitat, es tracta d’una precarietat simbòlica. Aquesta precarietat actua reduint l’espai en què és possible pensar, projectar, articular un projecte de futur. Per tant, el resultat final és la incapacitat en la producció de sentit i per tant, de la impossibilitat per poder ocupar un lloc i sentir-se protagonista en el nou marc laboral.

4. Destrucció de l’experiència col·lectiva

Els processos de ‘precarietat’ provoquen la destrucció de l’experiència col·lectiva. L’espai en el que era possible articular allò individual i allò col·lectiu es dilueix. La possibilitat d’intersecció entre la dimensió compartida que s’expressa a través de la cultura i la part individual, desapareixen.

Per tant, s’esborra el marc en què les persones poden articular quelcom d’allò individual amb el social. Es dona  una crisi del relat. L’espai social on era possible les construccions compartides, s’acaba convertint en un espai inestable i fragmentat. Que no orienta.

En lògica amb aquest fet, cada cop augmenta més el volum de persones que no només no tenen feina, sinó que no s’adapten a les noves lògiques laborals i no disposen de recursos, ni per entendre què passa amb la seva situació, ni molt menys per transformar-la.

És a dir, actuacions amb una visió única que ubiquen la persona només en relació amb la seva capacitat productiva. Es tracta d’una mirada que genera nous processos de segregació en nom de la productivitat. Accions que s’articulen només sota la noció de feina o absència de feina.

5. Repensar què és la feina des de la dimensió social

Com hem apuntat, l’Estat durant molt temps ha intentat regular i equilibrar economia i justícia social. La substitució que fa l’Estat de la utilitat comú per la utilitat pública. Això significa que bé comú s’identifica amb els interessos comuns que seria allò que hi ha en comú en els interessos particulars i que donaria forma al vincle social.

Es a dir, allò particular que hi ha en el treball serien les condicions concretes en què es realitza, com afecta la persona, és a dir la feina que cal fer.  L’estat passa de vetllar pel treball a fer-ho per la feina. I, per tant, l’Estat entén el treball com una forma col·lectiva d’un interès privat. I a això ho anomena feina.

Cal diferenciar públic de privat. Públic remet a allò gestionat des de l’Estat i privat, a allò que es gestiona des dels interessos particular.

Les qüestions que ens interessen són saber: què es fa dels altres elements que composaven el treball? Què es fa dels elements comuns que remetien a la sociabilitat?

6. La dimensió comuna/pròpia del treball 

Per a Ciceró el comú es basa en la sociabilitat pròpia del gènere humà. La resposta a què és comú no la trobem en relació amb l’essència de les coses. No es tracta d’una propietat compartida. Allò comú s’ha de pensar com una coactivitat, no com una copertinença, copropietat o copossessió.

Només l’activitat pràctica pot fer que les coses es tornin comunes i, de la mateixa manera, només l’activitat pràctica pot produir un nou subjecte col·lectiu. Per tant, podem dir que Ciceró fa de la pràctica de la posada en comú la condició mateixa d’allò comú.

Per exemple, es donen moltes diferències entre una millora de l’ocupabilitat orientada des d’una dimensió privada o des d’una de comú. Les actuacions de millora de l’ocupabilitat des d’una dimensió privada sempre busquen la manera que cada persona pugui incrementar les seves potencialitats laborals per competir amb la resta de persones que optaran a una feina. Aquesta orientació suposa acceptar els riscos excloents que es desprenen del fet de competir pels llocs de treball existents. Podem dir, que des d’aquesta lògica, l’exclusió seria un resultat natural del funcionament del mercat. Per tant, aquesta orientació no és incompatible amb generar majors exclusions d’aquells menys preparats.

Això és interessant, perquè habitualment hom pensa que la millora de l’ocupabilitat és el revers de l’exclusió laboral, mentre que senzillament pot tractar-se només del discurs que legitima que algunes persones en quedin fora.

Ara bé, des de la lògica d’allò comú és possible una altra lectura que entén l’accés al treball (no a la feina) com un procés de provisió de bens públics a través de la cooperació i la participació. Un procés que permet la producció de noves lògiques d’encaix social. Es tracta d’accions de naturalesa col·lectiva que reforcen la dimensió comunitària en la mesura que promouen processos de construcció conjunta.

En aquest sentit, s’apunta que l’accés al coneixement (és a dir, els bens públics entesos en clau de coneixements, aptituds, competències, participació,…) és la pedra angular des d’aquesta perspectiva. No es tracta d’uns coneixements que generen competència, sinó que generen obligacions i responsabilitats col·lectives. En aquest sentit, podem afirmar que el contrari de competència és el comú.

7. Adequar les institucions perquè tractin el treball com un bé públic

Se’ns obren doncs dues orientacions que crec que cal analitzar: per una banda, pensar en respostes que busquen reduir el dèficit que la persona té en relació amb les necessitats productives i, per l’altra, construir les condicions per tal que es generin noves possibilitats de vida i de treball.

Els efectes de les dues propostes en relació amb la llibertat de l’individu són diferents: el primer és de la persona en relació amb una feina i el segon és la relació de la persona vers el treball. Mentre la primera genera noves servituds, la segona noves apertures.

Aquest aspecte és fonamental perquè fa possible l’apertura a nous llocs socials fora de la polarització de treballar/no treballar. Fugint del binarisme limitador i generant un espai que no només vinculi treball amb salari, sinó també amb col·lectivitat. Permet, en definitiva, crear nous ancoratges socials i per tant inaugura altres possibilitats d’economia social.

Bibliografia:

– García Calavia (2013). “Trabajar sin los otros o en qué se ha convertido el trabajo asalariado hoy” a Linhart, D. Trabajar sin los otros. València:PUV
– Garcés, Marina (2013): El compromís. Barcelona:  CCCB
– Laval, C. i Dardot, P. (2013). La nueva razón del mundo. Barcelona: Ed. Gedisa
– Laval, C. i Dardot, P. (2014). Común: ensayo sobre la revolución en el siglo XXI. Barcelona: Ed. Gedisa
– Linhart, D. (2013). Trabajar sin los otros. Valencia: PUV
– Orteu, Xavier (2017). Desafíos en un mercado laboral en transformación. Barcelona. Ed. UOC

(Visited 12 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació.