Débora Chomski: “Educar amb històries ens ajuda a afrontar diferents situacions en un món complex, canviant i desconcertant”

26 febrer, 2018

Débora Chomski reconeguda professora i escriptora amb més de 20 anys d’experiència com a formadora i conductora de tallers i cursos d’ensenyament, presentarà, dins del cicle Seminaris d’Educació, Parental EduStorytelling. Educar a través de la màgia dels contes, a la Biblioteca Carles Rahola de Girona, organitzat pel màster de Dificultats de l’Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge de la UOCPer un imprevist d’última hora, el seminari no es podrà celebrar el 7 de març, com estava previst. Ben aviat informarem de la nova data.

Chomski, mitjançant diverses dinàmiques que combinen la tradició oral i els clàssics infantils conjuntament amb les noves tecnologies, ens mostra com deixar empremta en el desenvolupament de la identitat dels nostres fills, recreant les històries i resignificant-les als nostres dies, com els monstres de Sendak aquells “que tots els nens somiem i que plasmen les nostres pors”, i ens ensenyen a viure.

– En poques paraules, com definiria ‘l’EduStorytelling’ i a qui va dirigit?
L’EduStoryTelling és el conjunt d’habilitats narratives que els educadors, pares i professors posem en joc a l’hora d’explicar idees i conceptes. Per a això utilitzem històries personals o contes que adaptem. Aquestes històries, que recreem o inventem, concreten conceptes abstractes o difícils d’entendre i cobren valor personal i afectiu i ens arriben profundament al cor.

– Què és el ‘pensament narratiu’? Es tracta d’una habilitat adquirida o podem aprendre-la?
J. Bruner descriu dos tipus de pensament, el pensament científic o lògic- matemàtic, que justament crea i treballa amb aquests conceptes abstractes. Mentre que el pensament narratiu es desenvolupa a través de la imaginació i té la capacitat de resoldre situacions mitjançant la creativitat i fins i tot preveure escenaris de futur. Ambdues són habilitats naturals, que es desenvolupen a través d’estímuls familiars, ambientals. I alguns desenvolupen més un tipus de pensament que un altre.

– ‘L’EduStorytelling o l’habilitat d’ensenyar a través de la màgia dels contes’. Creu que hem perdut la capacitat d’explicar històries que deixin una empremta significativa en la formació de la identitat dels nostres fills?
No, tot el contrari. Crec que qualsevol pare o educador pot deixar empremta a través de les seves històries. I no necessita explicar una gran història. La clau és estar atents a les necessitats i les demandes dels nostres fills i explicar-los alguna història a la seva mida i segons la seva naturalesa.

Portada del llibre EduStorytelling.
Portada del llibre EduStorytelling.

– En el seu llibre ‘l’EduStorytelling. L’art d’explicar històries per a la vida quotidiana i els aprenentatges’, (editorial UOC, 2014), remarca la importància d’explicar històries inspirades en l’experiència per fomentar aquest tipus d’activitat imagino-educativa en els nens. Quin paper juga la imaginació en aquest procés formatiu?
La imaginació és molt important a l’educació. La literatura, la història, l’art i les ciències exactes expliquen històries per entendre conceptes. I els mitjans de comunicació, ho fan tot el temps: un anunci publicitari, una sèrie, una notícia, un videojoc tots expliquen històries. I les històries ens ensenyen uns conceptes però també ens ensenyen a viure. En el meu proper llibre, que surt en un mes en català “Crea les teves històries per educar”, explico com des de l’escola, podem aprofitar el potencial formatiu de les històries personals, escolars, mediàtiques i literàries i com l’escola es pot transformar en una fàbrica d’històries.

– En aquests moments està realitzant el seminari d’hivern ‘Parental EduStorytelling. Educar a través de la màgia dels contes’ a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), dedicat als pares, obert també a educadors socials i bibliotecaris, entre altres professionals. Els nens poden explicar històries? Com responen els pares a aquestes dinàmiques?
Sí, és la quarta edició i estic molt contenta. Surten històries molt interessants i originals, aprofitant recursos digitals. Està pensat perquè els pares aprenguin moltes estratègies i recursos per explicar històries d’una manera diferent. Ara bé, sí que els nens poden explicar històries, i bé que les expliquen. Algunes vegades veritables, altres vegades inventades. I totes signifiquen moltes coses. Com diria S. Freud “les històries que expliquem o que ens expliquen són com a hams que tirem al mar i que ens porten del fons moltes coses”. Però aquest ja és un altre camp.

– Què ha après d’aquesta experiència? L’ha ajudat a crear noves dinàmiques d’ensenyament?
He après molt. Jo em vaig educar amb històries. Els meus avis em van explicar com sobreviure davant l’adversitat explicant-me les seves experiències de guerra, immigració, petits triomfs i molts fracassos. I jo vaig educar i educo als meus fills, ja grans, amb històries que els ajudin a afrontar diferents situacions en un món complex, canviant, desconcertant.

– En el seu llibre ‘l’EduStorytelling’, proposa diverses tècniques i dinàmiques per aprendre amb els nens a explicar històries i dedica una part a adaptar clàssics com ‘Dins al Bosc’, de A. Browne i ‘Allà on viuen els monstres’ de M. Sendak per apropar-los a la realitat familiar. Quin paper juguen els clàssics i els contes de fades en aquesta dinàmica? Parli’ns de la mitologia familiar i com crear-la.

Qualsevol pare o educador pot deixar empremta a través de les seves històries. La clau és estar atents a les necessitats i a les demandes dels nostres fills i explicar-los alguna història ‘a la seva mida’ i segons la seva naturalesa.

Els clàssics moderns i els contes tradicionals són molt importants en la formació dels nens i als pares i mestres sempre ens donen molt de joc. La Caputxeta vermella té diverses arrels històriques que convergeixen en el mite de la nena innocent que és atrapada per un llop-adult seductor, i continua representant una realitat trista però actual. Els germans Hansel i Gretel, a la mercè d’uns pares i una bruixa morts de gana, també poden resignificar-se en un món de precarietats i incerteses. Els monstres de Sendak són els monstres que tots els nens i molts grans somiem i que plasmen les nostres pors. Les mitologies familiars no són alienes a aquests mites. Són culturals i temporals, és a dir, es desprenen d’una comunitat i les seves tradicions i reflecteixen moments de la seva evolució. Però també són íntimes i s’encarnen en les persones i trajectòries de cada integrant. Com crear-la? Doncs et convido a participar en els cursos…

– Actualment, s’està produint una revolució a nivell educatiu que aposta per un model obert d’ensenyament que sembla col·lidir amb un sistema d’aprenentatge tradicional. En la seva opinió, quin paper juguen les TIC? Les marionetes i les Tabletes són compatibles a casa i a classe?
Com a professora, diàriament explico històries als meus alumnes per transmetre conceptes de gramàtica en ús i història de la literatura. I també els desafiament a través d’històries perquè resolguin problemes de la vida quotidiana. Utilitzo els mòbils i l’ordinador però també recursos tradicionals com el kamishibai, que és un teatre d’imatges japonès, peluixos que els nens porten o dibuixos que traço mentre compartim un conte. Crec que narrar històries com a estratègia didàctica s’adapta molt bé al nou currículum educatiu, que és competencial.

Débora Chomski.– Aprendre al mateix temps que juguem, a l’escola, a casa, al llarg de la nostra vida. Aprendre a través del videogaming, apps de mòbil i jocs multimèdia en pantalles digitals. Fins a quin punt creu que és necessari reestructurar també la relació entre professor i alumne? Quina creu que serà la funció del professor en uns anys?
El professor és un orientador que coneix a l’alumne i el va guiant. Però també és algú que té una bona base de coneixements i experiència. No crec que canviïn molt les seves funcions. Crec que avui tenim més consciència que s’aprèn més i millor quan hi ha un vincle profund i respectuós entre tots els components del procés d’aprenentatge. I aquest vincle pot ser presencial o a distància. El joc, com els contes, són dues formes d’entendre i donar significat a allò que ens passa. En els aprenentatges, contes i jocs són dues estratègies que es complementen molt bé, dins i fora de l’escola. De fet, estic preparant un nou llibre sobre experiències d’ensenyament en les quals convergeixen relats i jocs en formats analògics i digitals.

– Viatgem al futur: en la nostra societat s’ha establert un model d’ensenyament més obert que l’actual, complementari a l’educació formal que es realitza en les nostres llars. Quins avantatges podria aportar aquest sistema? Com imagina que seria el marc d’ensenyament?
Crec que des de l’aparició dels mitjans de comunicació, l’escola, el cinema, la televisió, Internet coexisteixen com a sistemes que formen d’una manera o una altra. Molts investigadors parlen d’una escola sense murs i crec que aquesta idea de l’educació és realista i estimulant. Ja es deia que es necessitava una tribu per educar a un nen…Doncs disposem d’escoles i famílies, obertes i permeables a l’influx una gran quantitat de discursos i pantalles que acompanyen i ensenyen coses. La clau, sempre, és que escola i família ens puguem situar des d’una mirada obliqua, transcendent, proposant criteris per escollir amb què ens quedem de cadascun.

(Visited 30 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Redactora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació