El model residencial i la vulneració de drets consentida i normalitzada

2 març, 2018

Asun Pié Balaguer, professora del grau d’Educació Social.

Arran de la notícia Catarroja reclama al Consell una residència per diversitat funcional publicada el gener de 2018, és important seguir recordant que això no és motiu d’aplaudiments. El model residencial no és una bona pràctica, fonamentalment perquè restringeix les experiències de vida, coarta la llibertat dels seus residents i vulnera la legislació internacional. La Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides (13 de desembre de 2006), ratificada per Espanya el 2007, té com a objectiu garantir l’exercici efectiu de tots els drets humans i el respecte a la seva dignitat inherent. Passada una dècada, se segueixen vulnerant la major part dels seus articles i la lògica residencial té un paper central en aquesta violació. El seu article 19 recull el Dret a viure de forma independent i a ser inclòs en la comunitat. La major part de persones amb diversitat funcional que viuen en residències no han fet una tria consentida del seu ingrés, sinó que s’han vist empeses o pressionades a habitar un espai segregat pel simple fet de necessitar alguns suports. Però no només es vulnera l’article 19 sinó la major part d’ells. Vegem una breu llista d’aquestes violacions generalitzades que comporta viure en una institució:

Article 3. Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona. Viure en una institució restringeix dràsticament la llibertat individual, en quedar aquesta supeditada als horaris, normes i regulacions del centre. Aquesta restricció de llibertat afecta els aspectes fonamentals de la vida quotidiana de les persones institucionalitzades.

Article 5. Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants. Viure en una institució implica rebre tractes degradants, tenint en compte que les persones institucionalitzades no poden escollir ni qui o quan manipulen els seus cossos en els aspectes més íntims de la vida quotidiana. Vol dir això que ni tan sols poden decidir quan anar al bany.

Article 12. Ningú no serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs al seu honor o a la seva reputació. Tota persona té dret a la protecció de la llei contra aquestes intromissions o atacs. Viure en una institució comporta una pèrdua total de la intimitat en la vida privada i impossibilita completament formar una família pròpia i / o mantenir una vida familiar d’acord amb l’entorn cultural en què vivim.

Article 13. Tota persona té dret a circular lliurement ia escollir la seva residència en el territori d’un Estat. Viure en una institució impedeix circular lliurement en la mateixa mesura que ho fa la resta de la ciutadania (Centeno, 2012).

L’autor segueix així amb 14 articles més (articles 16, 17, 18, 20, 21, 22, 23, 24, 25. 26, 27, 28, 29, 30). Lamentablement no disposem d’espai suficient per entrar en detall amb cada un d’ells. 18 articles de la Convenció que es vulneren cada dia no és una dada menor i tot i així se segueixen construint residències destinades a segregar persones que funcionen de manera diferent per la simple raó de ser diferents. Recordem aquí que el model social anglosaxó (originari dels anys 60) i present també a casa nostra, advoca per la ‘desinstitucionalització’ i la generalització de la vida independent a través de l’assistència personal; una cosa molt minoritari al nostre país.

Determinades dinàmiques institucionals generen una violència sistemàtica i diària contra les persones ateses i, habitualment també, contra els propis treballadors. Pensar que una persona, pel sol fet de necessitar alguns ajuts diaris, ja té un futur determinat en una institució residencial, és violent. Ho és perquè no deixa espai a l’elecció personal i perquè per un efecte de abracadabra equipara la segregació al bon tracte. Segons Radtke (2003) i altres, les institucions per a persones amb diversitat funcional estan freqüentment imbuïdes de violència estructural. En realitat són fruit d’aquella. Com dèiem, observem aquesta violència en la impossibilitat de personalitzar els horaris, de triar l’assistent que manipularà els seus cossos, la manca d’elecció dels temps i activitats d’oci i la manca d’elecció del tipus i freqüència de contactes externs. D’altra banda, ens fixem que la majoria de serveis tenen certa tendència a la segregació, constituint-sovint com un autèntic món paral·lel. A la vida institucional, són els altres els que prenen les decisions i encara avui no s’exerceix suficientment el dret a l’autodeterminació. Cal entendre que moltes persones, des de la infància, s’acostumen a que altres prenguin les decisions per ells.

Això, amb el temps, acabarà normalitzant situacions de violència i, en conseqüència, incrementant els factors de vulnerabilitat. Tant més quan tot l’entorn i cultura confirmen la normalitat de la violència soferta. Així, algunes persones acabaran creient que el que els passa forma part de la seva discapacitat i no de l’entorn. D’altra banda, pel que fa a les institucions també convé tenir clara la desigualtat de poder que s’inscriu entre treballadors i persones amb discapacitat. Aquesta desigualtat convertirà en molt dificultosa la denúncia o petició d’ajuda en cas d’abús dels mateixos professionals. Els riscos de majors abusos, represàlies, abandonament són molt alts. L’experiència, per Radtke (2003) i altres demostra que molt habitualment no es creu a les víctimes.

“Les residències són com Auschwitz” afirmava una companya recentment des de l’experiència que li atorgava haver viscut un temps en una d’elles. El que sosté el sistema residencial, cosa que el fa acceptable per a la majoria, és la mateixa naturalització de vida en residència a la qual se’ls empeny per motius de diversitat funcional. En realitat, pensem que les institucions residencials són el marc més representatiu de la coerció a la llibertat individual justificada per raó d’aquella diferència corporal.

En resum, les conseqüències més clares de viure en residència són:

– La pèrdua d’autonomia.
– La pèrdua de capacitat de decisió.
– El progressiu procés de despersonalització.
– El foment de la submissió i la docilitat.
– La pauperització d’estímuls externs.
– La disminució dràstica de les experiències de vida.

Veiem aquí, sovint, aquella mortificació del jo de la qual ens parlava Erving Goffman (1961) que consisteix en la ruptura amb l’exterior, la pèrdua de control dels objectes personals, l’establiment del mateix tipus de rutina alienant, l’exposició de la pròpia intimitat, entre d’altres. Passats gairebé 60 anys dels treballs de Goffman les seves descripcions segueixen vigents al nostre país.

En paraules de Javier Romañach (un dels membres més actius del Fòrum de Vida Independent):

Mentre no hi hagi una prohibició explícita de la institucionalització, s’haurà de garantir a totes les persones amb diversitat funcional la llibertat real d’escollir entre els recursos ‘institucionalizadors’ i els suports per a una vida independent, al mateix temps que es promou el trànsit cap al model que és més respectuós amb els Drets Humans. Aquesta llibertat d’elecció i promoció dels Drets Humans impliquen una prioritat dels recursos disponibles cap al model de vida independent. No es pot considerar que algú ingressa lliurement en una institució quan l’Administració inverteix 3000 euros al mes a una plaça residencial si el ciutadà accepta ser institucionalitzat i 800 euros al mes si vol fer una vida independent.
(Javier Romañach, 2012)

Els increments pressupostaris, a priori, no ens diuen res sobre el tipus i qualitat de serveis. Tampoc són garantia de drets per si mateixos. Caldrà veure llavors no només quines quantitats es destinen sinó especialment perquè i sota quina lògica.

(Visited 12 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació. Recaire del grup Carenet.