Menors víctimes de violència familiar: una assignatura pendent

Adrián Montesano, coordinador de l’assignatura Atenció a la infància i adolescència en risc, del màster de Psicologia Infantil i Juvenil de la UOC.

Com cada setmana, la premsa publica una nova notícia colpidora sobre maltractament infantil i juvenil. En aquesta ocasió, dues nenes, de 16 i 17 anys d’edat havien estat venudes per la seva germana gran per una quantitat de 10.000 euros cadascuna. Les autoritats assenyalen en la seva investigació que les dues menors havien fugit del seu habitatge familiar, com a conseqüència dels abusos sexuals soferts per part del pare. Les dues germanes van intentar refugiar-se en l’habitatge de la seva germana gran. Un cop allà, aquesta i el seu marit van negociar la venda de les dues noies per a realitzar matrimonis forçats. Després de l’alliberament de les dues germanes pels agents de seguretat, es van constatar altres formes d’abús i maltractament. La primera jove venuda es trobava malalta i sense assistència mèdica, ja que, segons sembla, la família compradora no ho considerava necessari. L’altra germana, segons fonts policials, també havia patit abusos sexuals pel marit de la seva germana gran (cunyat de les víctimes), qui després va participar en l’organització de la venda de la menor.

En aquest cas, com en molts altres, són persones de la pròpia família les que perpetren el maltractament. Com a coordinador de l’assignatura d’Atenció a la infància i adolescència en risc, del màster de Psicologia Infantil i Juvenil de la UOC no puc evitar preguntar-me:

• Què diuen les enquestes sobre la indecència i la prevalença de menors víctimes de violència i maltractament familiar a Espanya?
En què consisteix i quins tipus de violència familiar es donen amb més freqüència?
En quins principis podem suportar-nos per prevenir i intervenir en aquests casos?
• Com es porta a terme la intervenció psicològica amb nens i adolescents víctimes de maltractament familiar?

Enquestes funestes

Tots els recursos serien pocs per lluitar contra aquest greu problema social: infants que són víctimes de diverses formes de violència familiar. I, la veritat, tot i que la sensibilització de la societat ha augmentat notablement, els dispositius i recursos socials són encara escassos i les estadístiques funestes.

Segons el portal www.infanciaendatos.es creat pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i lgualtat i UNICEF Comitè Espanyol, la situació és alarmant, tal com reflecteix aquest simple gràfic sobre el nombre de menors de 18 anys que han patit algun tipus de violència en el context familiar fins a l’any 2016:

Aquesta gràfica ens adverteix tant sobre un possible acusat increment en la incidència de casos com que probablement la millora dels sistemes de detecció de situacions de maltractament infantil ha permès destapar casos abans silenciats. Sigui com sigui, el 2016 s’arriba a 5523 casos criminalitzats. Una xifra que ens obliga a preocupar seriosament pel benestar infantil, els drets humans i l’educació que reben les famílies sobre l’ètica de les relacions interpersonals, sexuals i amoroses. Més encara tenint en compte que una xifra insospitada de casos no arriben a judicialitzar.

Pel que fa als tipus de maltractament, l’Informe de l’Observatori de la Infància sobre el maltractament infantil en la família a Espanya, mostra les següents dades d’una mostra integrada per 769 familiars de menors de 18 anys, 802 psicopedagogs i responsables de guarderies i col·legis , i 898 nens i nenes d’entre 8 i 17 anys.


Taula 1. Tipus de maltractament, per edat de la víctima en percentatge (de 0 a 17 anys)

Com es pot observar, entre els 0 i els 7 anys el major percentatge de casos es troben en la categoria de maltractament físic (59,68 %). En el tram de 8 a 11, el tipus de maltractament més freqüent és el psicològic (60 %). Mentre que entre els 12 i els 17 anys s’observa el maltractament físic i psicològic a parts iguals (54,55 %). En l’informe també es descriu el fenomen segons el gènere de la víctima. Els nens de 0 a 7 anys presenten majors percentatges de tots els tipus de maltractament, excepte l’abús sexual. Al contrari, en el tram de 8 a 11 anys, les nenes presenten taxes d’abús més elevades. Finalment, entre els 12 i els 17 anys les noies pateixen més maltractament emocional i abús sexual, i els nois més maltractament físic. Com era d’esperar, les noies es porten, desgraciadament, la pitjor part.

Què s’entén per maltractament infantil?

No és aquesta una qüestió fàcil de contestar. Hi ha multitud de definicions i formes de classificar el maltractament infantil i la violència familiar, ja que no són conceptes inequívocs, i estan sempre influïts pel marc legal i el context sociocultural de referència. Tal com reclamen referents nacionals en el camp del maltractament (i.e., López, 2008; 2014), per treballar amb la infància convé gestionar alhora dos enfocaments complementaris:

1. El model de deficiència: Des d’aquest model s’entén per maltractament tota violència, perjudici o abús físic i mental, descuit o tracte negligent, maltractaments o explotació, inclòs l’abús sexual, mentre que el menor es trobi sota la custòdia dels pares,d’un representant legal o de qualsevol altra persona o institució que el tingui al seu càrrec. Aquest model és el que predomina i pel qual es regeixen els professionals de l’àmbit jurídic i legal de protecció de menors. Resulta útil per prendre decisions legals sobre la tutela i la culpabilitat del dany produït. No obstant això, en focalitzar principalment en la conducta del maltractador i el dany o manca provocat en els menors, descuida altres assumptes de vital importància i impedeix adoptar una posició de globalitat i complexitat. Igualment, està limitat a situacions de maltractament més extremes, amagant altres formes de negligència o maltractament que es donen dins de la dimensió “bon tracte-maltractament”.

2. Model de benestar: Com a complement al model anterior, aquest enfocament té com a referència el concepte de benestar, com un dret fonamental del nen. Defineix el maltractament com a acció, omissió o tracte negligent, no accidental, que privi l’infant dels seus drets i el seu benestar, que amenacin i / o interfereixin el seu ordenat desenvolupament físic, psíquic o social, els autors puguin ser persones, institucions o altres agents socials. L’avantatge principal d’aquest enfocament és que reconeix la necessitat d’intervenció no només per evitar i castigar el maltractament sinó també per restablir i assegurar el bon tracte i la cura de les necessitats dels nens / es, especialment després d’haver estat víctimes. Així doncs, promoure el benestar infantil implica evitar la violència però també garantir els drets i les necessitats fonamentals dels menors.

Com intervenir per prevenir el maltractament i promoure el benestar infantil?

Donades les greus conseqüències de l’absència del bon tracte i el maltractament, la primera línia d’actuació s’ha de centrar en la prevenció. En aquest sentit cal implementar actualitzacions de: a) programes de conscienciació social, b) programes de formació dels professionals vinculats directament i indirectament amb la infància i l’adolescència, c) programes de desenvolupament de competències parentals, i d) programes d’educació relacional i sexual a les escoles.

No és, però, una tasca senzilla determinar quins continguts han de contemplar per a l’actualització de programes. Resulta innegable que en una societat canviant com l’actual, conviuen diversos criteris socials sobre com han de ser o no les relacions familiars, en què consisteix el benestar i les cures a la infància, sobre on són els límits de l’autoritat i el càstig. Sembla que, pel que fa als models de relacions familiars, la societat es troba en un període de crisi i transició des d’un model majoritàriament autoritari de moralitat religiosa a un altre d’individualisme asèptic que no acaba de prendre forma del tot i que es dilueix en els valors de la societat postmoderna liberal i mercantil. En aquest sentit, la societat té una assignatura pendent, que ha d’afrontar amb la màxima de les presses.

Referent a això, voldria destacar la proposta educativa del catedràtic Félix López Sánchez, Universitat de Salamanca. En les seves recents contribucions sobre l’ètica de les relacions sexuals i amoroses, es poden trobar les bases, de presumpció universal, sobre les quals articular qualsevol programa d’intervenció, independentment de l’audiència a què s’adreci (nens, professionals, famílies, escoles, etc). Basat en un model de benestar i de les necessitats fonamentals de la infància, López descriu tant els fonaments filosòfics de l’ètica relacional (López, 2015) com les aplicacions educatives d’aquests fonaments (López, Fernández i Carcedo, 2017). D’aquesta fonamentació, fruit de l’experiència acadèmica i aplicada dels seus autors, es deriven una sèrie de principis universals sobre les relacions sexuals i amoroses, que són:

1. Ètica del consentiment
2. Ètica del plaer i benestar compartit
3. Ètica de la igualtat
4. Ètica de la lleialtat
5. Ètica de la salut
6. Ètica de la diversitat
7. Ètica de les cures

Per donar resposta a la pregunta sobre com es porta a terme la intervenció psicològica amb nens i adolescents víctimes de maltractament familiar, comptem amb la col·laboració de Maria Vergara, psicòloga del Centre EXIL de Barcelona, que ofereix atenció especialitzada a víctimes de violència i violació de drets humans, promovent la seva resiliència.