Entrevista a María Vergara: Intervenció psicològica en nens i adolescents víctimes de maltractament familiar

13 març, 2018

Maria Vergara, psicòloga i professora col·laboradora de l’assignatura Atenció a menors en risc del màster de Psicologia Infantil i Juvenil de la UOC. Integrant de l’equip d’atenció psicològica a la infància del Centre EXIL de Barcelona.

Quin tipus d’intervenció es presta a nens i nenes víctimes de violència i violació de drets humans?

El denominador comú de les persones que atenem són nens i nenes que han patit processos de maltractament cronificat i que les conseqüències els afectin el desenvolupament, els generen trastorns de l’afecte i/o de simptomatologia traumàtica. Presenten una sèrie de comportaments, de maneres d’estar en el món i d’entendre a si mateixos i les relacions que requereixen una intervenció molt especialitzada. En el nostre cas, treballem des del Model de Trauma Teràpia Infantil Sistèmica, que està fonamentat en la pràctica del Dr. Jorge Barudy i Maryorie Dantagnan amb més de 15 anys d’experiència. Aquesta metodologia es basa en la teoria de la inclinació i la seva associació amb la neurobiologia interpersonal, el trauma, el Model Integral del Desenvolupament i la promoció de la resiliència. Per tant, és un paradigma integrador

Quina és l’estructura general o fases de la intervenció d’aquest model?

Hi ha dues grans fases: l’avaluació comprensiva que ens permet dur a terme de la millor manera possible i la intervenció especialitzada i individualitzada.

En la primera fase d’avaluació és important assegurar un context de protecció. És a dir, assegurar-nos que aquests menors amb els que treballarem estiguin vivint en un context de seguretat i que les seves necessitats bàsiques bio-psicosocials puguin estar cobertes. A més, per dur a terme una avaluació completa és necessari realitzar una valoració sobre tres eixos principals: el nen/a, el referent o cuidador que està atenent les necessitats i el context.

En aquestes valoracions és important mantenir una mirada biogràfica (vs. patogràfica) per entendre què és el que ha viscut un nen o nena en particular, com ho ha viscut, com li ha afectat i quines estratègies ha utilitzat per sobreviure. Hem après que el cervell és fantàstic en el sentit que desenvolupa estratègies adaptatives enfront de situacions que són absolutament insuportables. Quan el nen es troba en contextos protegits, aquestes estratègies es tornen des-adaptatives i li poden complicar enormement la vida. Per exemple, a un nen no li serveix per a res ‘estar a la lluna’ quan s’explica alguna cosa a classe, però aquest mateix mecanisme de desconnexió pot resultar clau per sobreviure determinades situacions de violència familiar.

Quin paper juguen els referents d’un nen o nena que ha patit violència?

Quant als referents, és fonamental comptar almenys amb un adult que ofereixi un ambient relacional segur i de qualitat per a reparar les conseqüències de les mancances afectives i l’absència d’una estimulació adequada. És part del nostre treball valorar la capacitat de l’esmentat adult d’oferir un estil de vinculació al més segur possible, de sintonitzar i connectar amb el menor, de llegir en la seva ment, de trobar el sentit del per què el nen fa els que fa, de comprendre què és el que li passa a si mateix davant la inseguretat del nen. Aquesta capacitat de mentalització del referent és el que va a guiar el nostre acompanyament al cuidador o tutor del menor.

Fins a quin punt el context és determinant?

Sabem que per als nens que han patit maltractament infantil i han estat víctimes de violència familiar, la psicoteràpia individual no és suficient. Això ens obliga a tenir una visió eco-sistèmica i desenvolupar un treball en xarxa amb totes les persones vinculades directament o indirectament amb el menor. Moltes vegades el nostre treball implica actuar com a traductors, com a intèrprets de les conductes (des-regulades o aparentment incoherents) dels nens i articular el sentit que tenen des de la lògica de la traumatització complexa. Intervenim entre professors, tècnics del sistema de protecció, familiars, etc. i el nen/a. Donar significat als senyals del mal té un enorme poder terapèutic tant per als nens/es com per al seu entorn.

Quins aspectes fonamentals contempla la intervenció trauma-teràpia infantil sistèmica?

De manera resumida, es pot dividir en tres blocs de treball organitzats neuro-seqüencialment:

1. Sintonització i autoregulació. Sabem que una de les conseqüències més dramàtiques del maltractament infantil cronificat és que afecta la capacitat d’autoregulació del menor. En aquesta fase, per tant, es tracta de fomentar eines i recursos perquè el nen trobi una estabilitat emocional i el restabliment de la normalitat (rutines, reducció de simptomatologia aguda, etc.). Tot això, per descomptat, s’ha de fer en paral·lel amb el treball amb el referent i el context.
2. Apoderament. Es pretén mitigar una altra de les conseqüències importants del maltractament: la sensació de vulnerabilitat, indefensió i d’amenaça permanent. És important haver assegurat abans les estratègies acte-reguladores del menor: sobre elles es poden construir altres elements rellevants, com estratègies constructives de resolució de problemes, habilitats socials, capacitats de funció executiva, etc. que contribueixen a consolidar un sentit del si mateix positiu i resilient.
3. Integració resilient. Es focalitza sobre la integració de l’experiència traumàtica. En efecte, aquest tipus de treball s’ha de fer en aquesta etapa i no abans, una vegada que les capacitats i recursos del menor estan més enfortits. Es tracta de facilitar la incorporació dels continguts traumàtics en la pròpia història de vida, la seva narrativa i facilitar l’emergència de projectes vitals constructius.

Podries destacar algun aspecte, demanda o línia de treball que hagi de ser rellevant en els propers anys?

El context escolar i el desenvolupament d’eines TIC que donin suport al procés terapèutic són dos àmbits amb potencial en un futur pròxim.

Pel que fa al context escolar, cal entendre les dificultats que presenten per als nens que han patit experiències de violència familiar. La majoria d’aquests nois/es no presenta cap problema d’intel·ligència, però sí de la capacitat per utilitzar els seus recursos cognitius i les seves capacitats executives (organitzar-se, planificar, mantenir l’atenció, la motivació, etc.). Aquests menors es beneficiarien molt de la investigació sobre com adaptar els recursos escolars a les seves necessitats específiques.

I les eines TIC en el procés terapèutic són, per exemple, les que contribueixen a integrar processos emocionals. Ja hi ha alguns estudis pilot, com el projecte de realitat virtual EMMA-infància que s’utilitza per ajudar a activar i processar les emocions i cognicions associades a l’esdeveniment traumàtic i facilitar el processament emocional. Però aquest camp està encara en els inicis i crec que evolucionarà significativament en els propers anys.

(Visited 22 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació. Investigador de grup de recerca PSiNET.