Infància trans* i inclusió socioeducativa

      Sense comentaris a Infància trans* i inclusió socioeducativa

Iolanda Garcia, professora del màster universitari en Psicologia Infantil i Juvenil: tècniques i estratègies d’intervenció.

La transsexualitat es defineix com a expressió sociopsicològica per part d’un individu de la manca de correspondència entre el seu sexe biològic (determinat a partir de l’anatomia gonadal i genital, o la dotació cromosòmica) i el seu sexe sentit.

Aquesta disconformitat entre el sexe i el gènere assignats i sentits es pot posar de manifest en edats molt primerenques (2-4 anys), amb la construcció de la identitat de gènere per part del nen/a. Per designar aquestes situacions, la literatura utilitza també els termes d’infància de gènere no conforme, menors trans o transgènere.

En realitat, aquests termes reuneixen una àmplia varietat de situacions que, després de processos més o menys llargs, poden culminar en un sentiment intern de ser nen, nena, o una ambivalència o falta d’identificació amb cap dels dos (identitats no binàries). L’evolució d’aquestes situacions és sovint impredictible i no té perquè implicar un trànsit social ni físic, però l’expressió del gènere creuat pot ser també consistent i persistent en el temps i conduir, en edats més avançades, cap al tractament hormonal i/o cirurgià de reassignació genital.

Aquests nens acostumen a mostrar comportaments i formes d’expressió diferents de les que es podrien esperar pel sexe i gènere que tenen assignat, que poden ser més aviat pròpies del sexe contrari (companys de joc, gustos, aficions etc.), però poden també reflectir de manera clara la seva identificació amb l’altre sexe: voler ser tractats o demanar que els denominin d’una determinada manera, jugar adoptant el rol de l’altre sexe, voler vestir de forma oposada al que és habitual al seu sexe assignat, etc.

Aquesta manca de correspondència entre l’expectativa social segons els criteris heteronormatius i la lògica de sexe binari –juntament amb la impossibilitat de viure lliurement la configuració de la pròpia identitat de gènere– pot provocar situacions d’elevat patiment, angoixa i aïllament i conduir a trastorns de depressió i comportaments de risc, fins a arribar a l’intent de suïcidi en molts casos. El sentiment de malestar que poden tenir les persones transsexuals i transgènere s’anomena disfòria de gènere.

Acompanyar el lliure desenvolupament d’identitats

Els models actuals de salut es proposen despatologitzar la transsexualitat i es basen en acompanyar les persones trans* i, per extensió, a les seves famílies en les seves necessitats i decisions respecte a la confirmació del seu gènere sentit. De la mateixa manera, els models educatius es basen en proporcionar un entorn de respecte i seguretat, tractant aquest fet diferencial des d’una perspectiva inclusiva, d’acollida de tots els nens i nenes en la seva diversitat. L’objectiu és donar suport al lliure desenvolupament d’identitats i personalitats plenes i evitar qualsevol tipus de tracte discriminatori, actitud intolerant o rebuig.

A Catalunya, la Llei 11/2014, de l’10 d’octubre, per garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgènere i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, i l’Apartat 1.7. Atenció a infants i adolescents transgènere o intersexuals en els centres educatius (Generalitat de Catalunya, Departament d’Ensenyament Documents per a l’organització i la gestió dels centres. Actuacions del centre en diversos supòsits), estableixen que el centre educatiu ha de constituir un entorn amable i segur perquè l’alumne pugui viure de manera natural la seva identitat de gènere i expressió de gènere, cosa que pot implicar actuacions com les següents:

• Indicar a la comunitat escolar del centre que es dirigeixi a l’alumne pel nom del gènere amb què s’identifica.
• Adequar el nom i el gènere amb què se sent identificat l’alumne: llistes de classe, informes, carnets i altra documentació de caràcter intern o que tingui com a únic destinatari la família o l’alumne.
• Garantir la llibertat en la forma de vestir d’acord amb la qual l’alumne es senti identificat.
• Facilitar l’accés als lavabos i als vestidors que li corresponen d’acord amb la identitat de gènere, buscant sempre la solució més adequada per a tots els alumnes.
• Facilitar la realització d’activitats no segregades per sexe.
• Orientar els professionals dels centres amb el suport, si escau, de l’EAP de centre.

Aquestes situacions s’han mantingut invisibles fins que fa pocs anys ha emergit amb força el debat sobre les nocions tradicionals de gènere i es comencen a disposar d’estudis, materials educatius i protocols d’actuació per als professionals i les famílies.

Dins de l’assignatura ‘Diferències individuals i socioculturals i inclusió socioeducativa’ del màster en Psicologia Infantil i Juvenil: tècniques i estratègies d’intervenció de la UOC, es dedica un espai específic a l’abordatge d’aquesta temàtica.

El nostre objectiu és proporcionar eines als professionals de la psicologia i la psicopedagogia per aproximar-se a aquesta realitat, des d’una posició diferent a la del trastorn mental o la problemàtica educativa. Parlem de l’acompanyament dels nens en la vivència i l’experiència subjectiva del seu cos i la seva identitat, en un procés discontinu i divers que pot combinar o fins i tot trencar les nocions tradicionals d’allò femení i masculí. D’altra banda, es tracta també d’incidir en l’entorn amb una perspectiva interdisciplinària, des de l’educació per a la convivència, en i amb la diferència, per convertir l’espai escolar, familiar, comunitari, etc. en un lloc segur que permeti acollir el desenvolupament de tots els nens.

Per saber-ne més: