Què és una vida digna, avui? a propòsit del Dia Internacional de l’Educació Social

2 octubre, 2018

Jordi Solé Blanch, professor del Grau d’Educació Social.

El 2 d’octubre se celebra el Dia Internacional de l’Educació Social. Enguany es fa sota el lema “Dignitat i dret de ciutadania”. Els diferents Col·legis d’educadores i educadors socials de l’Estat espanyol realitzaran diversos actes commemoratius que es visibilitzaran en les xarxes socials, sobretot a Twitter, amb el hashtag #EDUSODAY2018. Nosaltres volem fer una breu reflexió a propòsit del lema d’aquesta celebració.

III Jornada d’Educació Social de la UOC, celebrada l’any 2014 a Saifores (Banyeres del Penedès) on la Fundació Marta Mata té la seva seu, ens plantejàvem la pregunta següent: què és una vida digna, avui? La filòsofa Marina Garcés (a la conferència inaugural i a la taula rodona on van participar l’arquitecta Itziar González, el sociòleg i cooperativista de La Ciutat Invisible Ivan Miró i el llavors professor de Pedagogia Social de la Universitat de Castilla – La Mancha, José G. Molina) ens van ajudar a pensar aquesta pregunta partint de la necessitat de construir una posició ètica i política des de l’educació social a fi de situar el valor d’una vida digna en el centre de l’exercici professional. A recer del fred d’un inici de primavera que es resistia a brotar, les velles estances de Cal Mata varen acollir un diàleg fructífer (“anem a pensar això… junts”, ens deia Marina Garcés) i, sobretot, nous interrogants que encara ressonen.

Hi ha moltes respostes possibles a aquesta pregunta, segurament. El mateix lema del Dia Internacional de l’Educació Social ve a dir-nos que, sense drets ciutadans, és a dir, sense la salvaguarda dels drets humans que ens pertanyen com a ciutadans lliures i iguals, no és possible la dignitat. Hi ha, però, altres respostes sense apel·lar a la lògica dels drets. Entre les que es varen apuntar en aquella Jornada, jo recullo la següent: una vida digna és aquella que no està feta de por.

Lluny de convertir aquesta idea en una proclama d’autoajuda, convé pensar a fons què és el que ens diu, a fi d’extraure les seves implicacions tant en l’àmbit personal com professional. La por de la qual parlo no es refereix a les pors concretes, sinó a la por que ens fa perdre el control de les nostres vides. Sé que no és fàcil fer-ne la distinció. És la por que ens condemna a resignar-nos amb la vida que tenim, i que sovint s’expressa amb tot tipus de malestars que es precipiten en l’ofec d’una vida quotidiana massa trista, sense desig. Els serveis d’atenció social i les consultes de psicòlegs i terapeutes coneixen prou bé els efectes d’aquests malestars, que es manifesten de formes molt diverses: ansietat, estrès, dolors físics, depressió, etc. La llista és llarga, tant com els seus tractaments, sempre individuals, sovint medicalitzats.

Potser el que dic és d’una banalitat que espanta. Un ‘coach’ una mica despert i amb sentit de l’oportunitat seria capaç d’oferir un curs de trenta hores per “aprendre a no tenir por”. I l’ompliria. Però no n’hi ha prou amb les fórmules de la psicologia positiva. Cal allunyar-se  d’elles en uns temps en què el pensament positiu està colonitzant tots els discursos, també el de l’educació social. Aquesta por, la por que no ens deixa viure dignament, és la por que ens atrapa en la impotència. La por d’un present sense futur que se’ns clava a la pell.

Com definim, com sostenim i com defensem una vida digna quan ens sentim aclaparats per la manca de futur?, ens preguntàvem en aquella Jornada. Ho fèiem pocs dies després de la primera ‘Marcha de la dignidad’ que va prendre el centre de Madrid sota el lema ‘Pan, trabajo y vivienda’. La Marcha s’emmarcava en un cicle de lluites que va tenir en el 15M del 2011 un moment d’inflexió. Jo voldria recordar-ne una que es va produir uns anys abans. En l’anterior bombolla immobiliària de l’Estat espanyol -ara vivim un nou episodi-, el col·lectiu V de Vivienda va fer córrer un lema que connectava molt bé amb una por molt concreta i molt real: “No vas a tener casa en la puta vida”, deien els seus cartells en uns temps en els quals molta gent signava hipoteques i contractes de lloguer que acabarien trencant-se uns mesos després. Aquell lema podia semblar intempestiu, però descrivia una realitat social que acabaria imposant-se arreu. Era també un lema premonitori i alhora posava paraules a una situació de la qual ja no es podia parlar només en nom propi. No tenir casa no era només un problema privat. Al mateix temps, aquell lema era un crit que obria un espai de violència. Violència contra la lògica extractiva dels rendistes i l’endeutament. Violència contra el sentit comú que justifica aquesta mateixa violència per sotmetre’ns a uns ideals de vida que van més enllà de cobrir la necessitat de comptar amb un sostre en el qual aixoplugar-se. Quedar fora d’aquest joc atia, sens dubte, el fantasma de la por.

Podem estendre aquest lema a molts altres àmbits de la vida. “No vas a tener trabajo en la puta vida” podria ser el nou crit que escopissin els murs de les nostres ciutats. En cas que el tinguis, serà precari; o no et permetrà cobrir les necessitats bàsiques; o t’obligarà a explotar-te a tu mateix sense perdre l’entusiasme, entregant-te al goig del teu propi rendiment, tal com s’espera d’un emprenedor que s’exposa al joc de la competitivitat extrema a fi de “guanyar-se una vida”. Una vida de por. “No vas a tener…”, una vida digna?

Són moltes les preguntes que podem fer-nos aquest Dia Internacional de l’Educació Social. Fóra bo que ens les féssim cada dia. Les educadores i educadors socials, així com tants altres professionals del camp social, afronten massa sovint el malestar que generen aquestes preguntes amb molta soledat. Són preguntes, però, que ens interpel·len a tots. Com garantir la vida material i la subsistència digna sense rebaixar la vida? Com alliberar-se de la por que provoca la impotència? És evident que la resposta a aquestes preguntes no caben en una piulada de Twitter.

(Visited 9 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Jordi Solé Blanch, professor i director del grau en Educació Social de la UOC i membre del grup LES.