La vida com a empresa de rendiment

7 gener, 2019

Jordi Solé Blanch, pedagog i professor del grau d’Educació Social. Coautor de Políticas del sufrimiento y la vulnerabilidad (Icaria, 2018).

Fa uns dies, el psicoanalista Enric Berenguer publicava un article a la secció El Diván de La Vanguardia en el qual es preguntava fins a quin punt el neoliberalisme canvia la nostra subjectivitat. En un diàleg que el mateix Berenguer manté amb Christian Laval i Pierre Dardot, El ser neoliberal (NED Ediciones, 2018), es descriu i analitza molt bé com el neoliberalisme és capaç d’establir una nova racionalitat, canviant la forma de la nostra existència: com ens comportem, com ens relacionem amb els altres i amb nosaltres mateixos, etc. Laval i Dardot han analitzat a fons el funcionament d’aquest règim de dominació en diferents obres. El neoliberalisme, diuen aquests autors francesos, penetra en el desig, allí on no podem oferir resistència. Tal com ja va apuntar en el seu moment Michel Foucault, l’objectiu és que cadascú es converteixi en “empresari de si mateix”, que no vol dir que un tingui una empresa, sinó que gestiona  la seva vida i les relacions amb els altres com si es tractés d’una empresa de rendiment.

Ara és el subjecte qui s’explota a si mateix mentre gestiona la seva vida i les relacions amb els altres com si es tractés d’una empresa de rendiment

Fixem-nos com, des de ben aviat -de fet, des dels primers anys de vida-, aquest règim de dominació modela a poc a poc la nostra representació de la realitat. ¿Per què uns pares, per exemple, envien als seus fills des de ben petits a fer cursos d’anglès i altres activitats formatives si no és pensant en la seva acceptació futura en un mercat regit per la llei de la competència? S’inicia així una inversió en capital humà que durarà al llarg de la vida. Ho saben prou bé els joves, molts dels quals s’endeuten per assolir els títols que més excel·leixin en els seus currículums, obligats a tractar la vida mateixa com a font de plusvàlua i no només com a força potencial de treball, base de les relacions de producció capitalistes. Ara és el subjecte qui s’explota a si mateix.

Aquest règim de dominació, és a dir, el fet de construir-se com a subjecte del rendiment, s’estén també a altres facetes de la vida, des de l’esport a la sexualitat. Ho podem veure cada dia en els aparadors transparents dels gimnasos, o en l’obsessió que tenen milers de runners per competir amb si mateixos a fi de millorar uns segons les seves marques, conscients que una bona forma física els fa més atractius a l’hora de mantenir una feina o millorar la seva projecció professional, per no parlar de les gestes esportives d’autosuperació, on “res és impossible”, tal com diu l’admirat esportista català Killian Jornet. Ho podem veure també en els comportaments que mantenen moltes persones en el mercat de l’amor, atrapades en aplicacions i xarxes socials per trobar parella o poder mantenir relacions sexuals lliures i sense compromís -no exemptes de risc, tal com succeeix amb la moda del Chemsex- amb l’objectiu d’acumular vivències intenses, si bé mai poden acabar de dissimular la buidor profunda que mobilitza aquestes pràctiques. Que no se’ns confongui. No estem en contra de la llibertat sexual (tot i que tenim seriosos dubtes que hi hagi alguna llibertat en la sexualitat si no som capaços de desfer-nos de la sobirania del sexe fal·locèntric que impedeix un altre tipus de connexions), sinó d’una economia política del desig que es presenta com un cicle maníac-depressiu de frenesí i por, en què l’hàbit i la dependència del consum (en aquest cas, sexual) ens obliguen a tenir sempre necessitat d’alguna cosa més.

En tots aquests exemples podem observar fins a quin punt s’està fent de la vida una empresa de rendiment en el si d’una lògica on es posa en relació la falta amb l’excés o, tal com diu el pensador i psicoanalista d’origen argentí Jorge Alemán, el caràcter insaciable del desig humà amb l’excés de goig; és a dir, “concebre la pròpia vida i les nostres relacions amb els altres sota una performance de sexualitat, esport i treball” on la qüestió del rendiment i l’optimització de la vida i els seus recursos es posen en el centre de l’existència. Fins que la vida encarnada en els nostres cossos es trenca i un bon dia es descobreix que ja no es pot més.

Foto principal: rawpixel a Unsplash

(Visited 8 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Jordi Solé Blanch, professor i director del grau en Educació Social de la UOC i membre del grup LES.