Quan no es permet patir

      Sense comentaris a Quan no es permet patir

‘Políticas del sufrimiento y la vulnerabilidad’ critica l’excés de positivitat d’un sistema que aboca les persones a anar més enllà de les seves possibilitats

Políticas del sufrimiento y la vulnerabilidad

Fins a on està permès patir avui en dia? Aquesta és la premissa de la qual parteix el llibre Políticas del sufrimiento y la vulnerabilidad, publicat a l’editorial Icaria i coordinat per Asun Pié Balaguer i Jordi Solé Blanch, professors del grau d’Educació Social. Una obra que sorgeix de la preocupació per l’auge d’un sistema que aliena els individus sota un règim de dominació que pretén fer de la vida una empresa de rendiment. Així, la publicació es planteja com una eina d’obertura al debat social i acadèmic per a qüestionar la situació de vulnerabilitat que viu l’ésser humà en un context de capitalització i precarització material i existencial de la vida.

Aquesta situació genera un patiment que, en paraules de Solé, “es neutralitza políticament, desviant-lo cap al tractament mèdic i terapèutic, cap al diagnòstic i la patologització, si bé tu no deixes de patir. El mateix sistema mèdic, que s’ha privatitzat i ha convertit la salut en un negoci, s’alimenta d’aquest patiment per oferir falses respostes, com la medicalització extensiva de la societat, per no parlar de l’ampli mercat de les teràpies, oficials i alternatives, o el món de l’autoajuda, etc. No oblidem que una quarta part de les visites als CAP tenen a veure amb problemes de salut mental”.

A Políticas del sufrimiento y la vulnerabilidad, que neix arran de la VI Jornada organitzada des del grau d’Educació Social de la UOC, dedicada a la gestió social del patiment, també han participat les professores Silvia L. Gil i Ester Jordana, i els professors Antonio Madrid i José Ramón Ubieto. A través de diferents assajos tracten de trobar possibles vies que permetin gestionar aquest malestar des de la perspectiva de la politització i gestió col·lectiva del patiment, i no només des de la capitalització terapèutica. Segons explica Pié, “vivim en una societat de la positivitat que no accepta la part més amarga de la vida (la caducitat, la fragilitat, el patiment o la vulnerabilitat), un fet alarmant atès que la vulnerabilitat és una condició humana innegociable. Tots som ontològicament fràgils i vulnerables ens agradi o no”. I és això el què pretén aquesta obra, “qüestionar les vies des de les quals es planteja aquest tema, la via del ‘Yes we can’, la psicologia de la positivitat, en un context de zero tolerància al patiment”, on la gestió més comuna és la patologització i la sobremedicació, afegeix Pié.

Si no estàs dins del sistema, quedes exclòs i ningú no es farà càrrec de tu

Jordi Solé Blanch
Jordi Solé Blanch

Jordi Solé explica que la intenció de fer-se aquestes preguntes des de l’àmbit acadèmic i professional és la de plantejar-se “si és possible fer-se càrrec d’aquest patiment des d’una altra posició”. Així, obrint el debat sobre la política actual entorn del patiment, la vulnerabilitat i el malestar social, en el llibre es defensa la possibilitat de donar respostes alternatives que tinguin en compte la capacitat d’agència dels individus i “no optar únicament per la via de la medicalització del malestar”, tal com afirma Pié, que tracta aquest tema en aquest article.

Des d’aquesta perspectiva, ambdós professors alerten del perill que suposa la medicalització massiva de la societat: “una mesura sistematitzada davant la manca de respostes socials i l’absència de xarxes comunitàries que sostinguin el malestar que, en cas d’existir, no estan generalitzades i són molt puntuals”, diu Pié. El llibre actua com un reclam d’atenció que posa el focus en la conscienciació dels professionals del sector, però també en la implicació dels actors polítics i de la pròpia societat per tal d’apropiar-se del malestar i apartar-se de les posicions victimistes i victimitzadores.


Un problema social que afecta sobretot a la població femenina més “empobrida i explotada”

Tot i que estem davant d’un problema social que deriva d’unes polítiques globalitzades que vulneren la vida de les persones, cal tenir en compte que la vulnerabilització no és igual per a tothom. “Els components de classe, gènere, raça, etc. -tal com expliquen els diferents autors del llibre- són factors clau a l’hora d’entendre la desigual vulnerabilització de les persones”, diu Solé. Així, les dones amb una situació més precària són les més vulnerables: “en aquest repartiment desigual de la vulnerabilitat, la dona sempre ha patit i continua patint més. Només cal veure els casos de fatiga crònica i tantes altres malalties innombrables que colpegen els cossos de les dones”, afirma Solé, “mentre la depressió, el sense-sentit de la vida i les malalties de la desesperació s’estenen arreu”.


Una societat cada vegada més emmalaltida on “el poder silencia i genera patiment”

Fent referència a la invisibilitat de les classes subalternes i la comercialització de l’ésser humà, i seguint  la línia del dret a patir, Jordi Solé adverteix que “vivim en uns temps en els quals s’ha imposat un tipus de racionalitat, la de la lliure competència i la guerra dels uns contra els altres, que només té en compte la supervivència  del més fort”. “Això significa -tal com diu Pié- reconèixer l’existència d’un discurs capacitista fortament naturalitzat que promou la rendibilitat i l’autoexplotació com a ideals. És a dir, la indisposició, la fatiga, el no poder o no voler aboquen els individus a la segregació i l’exclusió més absolutes”.

En aquest context, Solé explica l’error que suposa donar una resposta terapèutica a un “malestar que és extensible a tothom, si bé es privatitza i individualitza, convertint un problema social en un problema particular del qual tu te n’has de fer responsable per  tirar endavant”. I segueix, “això és absolutament pervers, perquè allò que provoca el teu malestar no es pot desvincular dels mandats i els ideals de l’època, bolcats en la celebració ridícula dels relats d’autosuperació (aquelles converses tan habituals de runners pendents de les seves marques) o la glorificació de la figura de l’emprenedor, que imposa una lògica de màxim rendiment capaç de capturar el desig dels mateixos individus. Un situació també comuna, per parlar d’un àmbit proper i conegut, en el món de la cultura i la universitat, on la gent està disposada a tolerar situacions de precarització i autoexplotació amb un entusiasme que no s’observa en cap altre lloc. No s’observa l’entusiasme, l’explotació és present arreu”. Tanmateix, si ho mirem des d’una altra perspectiva, una més constructivista, a la vegada, i tal com assenyala Asun Pié “el patiment és una força, una energia capaç de mobilitzar políticament, si no fos perquè acostuma a quedar bloquejada per la via de la medicalització i la psiquiatrització”.

La vida té sentit en el seu conjunt

Asun Pié
Asun Pié Balaguer

En un món accelerat on la imatge hiperpositiva representa l’individu i hi ha una sobreactuació i explotació de felicitat permanent, Asun Pié creu que “tenim molt mala relació amb tot allò que és negatiu i amb tot allò que té a veure amb la part de la vida que no ens agrada”. I alerta de la fragilitat d’aquesta actuació: “si només vols veure la part positiva i donar aquesta imatge, no te n’adones que, en primer lloc, és fals, i que la vida ja t’ho recordarà en qualsevol moment; i, en segon lloc, que la manera de transitar pel món no serà tan complexa o rica com ho seria si et fas càrrec de la vida en el seu conjunt, no només d’una part fracturada. La vida té sentit en el seu conjunt”.

El llibre d’Asun Pié i Jordi Solé Blanch Políticas del sufrimiento y la vulnerabilidad s’ha presentat en diverses sessions i col·loquis per fomentar el diàleg i la discussió sobre totes les qüestions relacionades amb el patiment, així com el paper i la responsabilitat que tenen els diferents agents socials per tractar i gestionar aquesta situació.