Miquel Selga: “la inclusió beneficia tot l’alumnat perquè respon cada cop més eficaçment a la diversitat”

12 març, 2019

Miquel Selga és professor col·laborador del màster universitari de Dificultats de l’Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge. Expert en temes d’educació inclusiva, participa també en les sessions del Dilluns del Màster del màster de Formació de professorat d’educació secundària obligatòria i batxillerat, formació professional i ensenyament d’idiomes (UPF-UOC). És coautor del llibre Inclusió digital a l’aula, publicat per Editorial UOC. Parlem amb ell d’inclusió en l’educació i dels reptes que s’han d’afrontar.

Ara es parla molt d’”inclusió” a l’aula i abans era “integració”. En què es diferencia cada actuació?

La “integració” posa l’èmfasi en la incorporació i l’adaptació d’una persona “diferent” a una realitat grupal preexistent (pretesament homogènia). En canvi, la “inclusió” en l’educació reconeix la diferència en totes i cadascuna de les persones i el mateix dret a pertànyer a un grup. Posa en valor la heterogeneïtat.

Miquel Selga: Per ser coherents, en aquesta imatge ja clàssica de la inclusió, s’haurien de pintar tots els punts de colors diferents.


Des del punt de vista educatiu/escolar, “integrar” partia de la idea que “als alumnes especials” se’ls permetia ser i, potser, participar a estones en un grup-classe, però aprendre amb un currículum i un entorn diferenciat.

En canvi, “incloure” comporta un canvi de mirada: tots som diferents, aprenem de maneres diferents i fer-ho junts ens enriqueix mútuament. El dèficit no està en l’individu sinó en l’entorn on hi ha unes barreres (no sempre físiques) que dificulten l’aprenentatge dels nostres alumnes (a més dels què ens pensem!).

Amb la inclusió, el docent encara ha d’afrontar més capacitats particulars i ritmes diversos. Com ho ha de gestionar en el conjunt del grup?

Mai ningú ha dit que educar sigui fàcil! Primer, cal admetre que la diversitat és una realitat dins i fora de l’aula. I que els intents homogenitzadors no estan donant una resposta adequada a aquesta realitat complexa. Precisament en Pere Pujolàs donava com a idea-clau en un dels seus llibres sobre aprenentatge cooperatiu que “cal saber gestionar la heterogeneïtat del grup, en comptes d’ignorar-la o reduir-la”.

Simplificar la concreció del currículum amb propostes d’activitats educatives úniques, en fons i forma, per a tots els alumnes del grup, i després córrer (o fer córrer els “especialistes”) a “adaptar” cada proposta a les diferents capacitats, ritmes i estils d’aprenentatge és una opció que s’ha mostrat amb moltes mancances.

Per tant del què es tracta és de dissenyar des de l’inici una proposta educativa prou flexible en quant als objectius d’aprenentatge, als materials, als mètodes i a l’avaluació perquè tothom hi trobi oportunitats d’èxit. Aquest  concepte es coneix com a “disseny universal per a l’aprenentatge”.

La inclusió beneficia tot l’alumnat?

La inclusió és un procés, un camí cap a l’equitat. Beneficia tot l’alumnat perquè cerca maneres cada cop més eficaces de respondre a la diversitat.

Si es dissenyen de bon començament les activitats educatives des del coneixement de les particularitats, fortaleses i febleses de tot l’alumnat, sense descuidar les més extremes, es promou un ampli ventall de maneres d’assolir competències i de mostrar el que cadascú ha après. I així tothom se’n beneficia.

Els docents hem vist que quan desenvolupem estratègies per donar suport a un alumne amb evidents dificultats comunicatives se’n beneficien molts d’altres (les dificultats dels quals ens havien passat desapercebudes). Encara que per motius diferents, la barrera era pràcticament la mateixa, i de l’esforç del docent per a minimitzar-la en pot treure profit tot el grup, sempre que el suport el posi a l’abast de tothom (l’universalitzi) i que en fomenti l’autonomia d’ús per promoure que cada alumne autodirigeixi el seu aprenentatge. Això és apostar per a la personalització.

Amb les noves tecnologies, com es planteja la inclusió digital en l’educació?

Inclusió digital a l'aula

Actualment educar “ciutadans” també vol dir educar-los en el “món” digital. La societat necessita en tots els camps, també en el digital, que es fomentin els debats ètics. El professor Cristóbal Cobo parla de la necessitat d’una “alfabetització digital crítica”.

Pel que fa a si la tecnologia pot fer servei a la inclusió educativa, cal dir que n’és una gran aliada, tot i no ser-ne el component principal.

Si els docents partim d’una mirada capacitadora, amb expectatives per tots i cadascun dels nostres alumnes i estem disposats a identificar les barreres que els impedeixen aprendre, primer que res es tracta de definir (i compartir amb ells) el què volem aconseguir. Si l’objectiu és clar, la tecnologia ens obre un ventall immens d’eines que incrementen les oportunitats d’èxit en l’aprenentatge de tothom. Cal posar l’eina al servei d’aquesta funció afavoridora. El criteri és usar quelcom digital si augmenta possibilitats, si promou la implicació de l’alumne en el seu aprenentatge, si aposta per la construcció de coneixement amb l’alumne com a creador no com a consumidor de continguts, si genera interacció social, si flexibilitza maneres d’aprendre i avaluar el que s’ha après… bàsicament si ajuda a què l’alumne protagonitzi el seu propi aprenentatge.

[Recupera el post d’educació inclusiva i TIC que vam publicar a propòsit de la inclusió digital]

El Govern espanyol fa poc va fer una declaració d’intencions de convertir els centres d’educació especial en impulsors d’inclusió a l’escola ordinària. És una línia a seguir?

Encara no he llegit quines són aquestes intencions, però les que sí conec són les definides pel Departament d’Educació a Catalunya. Ja fa temps que aquí s’aposta per anar reconvertint els CEE en CEEPSIR, centres proveïdors de serveis i recursos per a centres ordinaris. És una línia de treball interessant per la concentració de coneixement i experiència que han acumulat els professionals especialitzats en el centres d’educació especial, que amb una transferència adequada, podria permetre avançar cap a la inclusió educativa.

La “revolució” en educació segueix sent la mateixa que fa molts anys: la personalització de l’aprenentatge, ara combinada amb el repte d’aprendre tots junts!

De moment es planteja l’aplicació de programes específics de suport per alumnes determinats (que necessitin estimulació de la comunicació i del llenguatge, habilitats adaptatives, autoregulació emocional…). Aquests programes haurien de comportar mesures d’atenció als alumnes, però també un modelatge als docents del centre ordinari i la reflexió en equip suficient per anar-les incorporant al seu propi projecte educatiu.

Això implica un temps de transició i fer les coses amb molta cura. Hi ha moltes persones implicades, les principals: els alumnes i les seves famílies…, que mereixen unes garanties de qualitat per donar resposta a les seves necessitats. Però també els professionals dels centres, tant específics com ordinaris, i els equips de serveis educatius que els assessoren.

Quins són els reptes de la inclusió en l’educació del futur?

Els reptes de la inclusió són els reptes de l’educació en general. La “revolució” en educació segueix sent la mateixa que fa molts anys: la personalització de l’aprenentatge, ara combinada amb el repte d’aprendre tots junts!

La interacció entre iguals, que són “diferents” per naturalesa, enriqueix les possibilitats d’aprenentatge i preparar ciutadans en una societat diversa i complexa. Si ens entossudim en oferir un programa únic per a tothom, o bé, tants programes com persones, tendint a la individualització, no avancem cap una resposta adequada per encarar el futur.

El nostre repte principal és convertir a tots i cadascun dels nostres alumnes, siguin quines siguin les seves particularitats individuals, en persones cada cop més autònomes i cada cop més competents en aprendre i en conviure. Això no és gens banal i cal un esforç important no tan sols des de l’àmbit educatiu… també del polític, i de la societat en general…

El debat educatiu actual, per intens, precisarà en un futur immediat referències sòlides des del camp de les Ciències de l’Educació per a contrastar les reflexions que es fan en xarxes i comunitats.

Aquí pots veure Miquel Selga a la darrera sessió del Dilluns del màster:

(Visited 93 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Editora i redactora de continguts dels Estudis