A qui voto? Com prendre decisions davant del dubte

17 abril, 2019

Oriol Alonso Cano, professor col·laborador d’Història de la Psicologia del grau de Psicologia

El proper 28 d’abril es celebraran les eleccions generals espanyoles. Així mateix, el 26 de maig es realitzaran les votacions per escollir els nostres representants municipals així com per a la comunitat europea. En resum, ens trobem en una espiral electoral en què haurem de decidir, entre diferents propostes, el futur de les polítiques que perfilaran el funcionament dels nostres pobles, ciutats, així com del país i del projecte europeu, en última instància. Per això, és lògic que poden sobrevenir al votant innombrables dubtes sobre quina és, o hauria de ser, la millor opció per destinar el vot.

Què és el dubte?

I és que des de diferents vessants i escoles psicològiques es pot observar el dubte com un estat paralitzant, gairebé anihilador, que sotmet a les persones a la vacil·lació, i indeterminació fins arribar a recloure-les en un estat d’ansietat o, fins i tot, d’angoixa. Considerada d’aquesta manera, el dubte ancora al subjecte a la desorientació, a la paràlisi, i, conseqüència de tot això, l’arrossega cap a un profund malestar. Ara bé, més enllà d’aquesta mirada, podem contemplar-la des d’un altre mirador molt més interessant, i veure-la com un fenomen positiu, gairebé benèfic, en allunyar-nos de certes identificacions irracionals i obligar-nos a enjudiciar els diferents aspectes que s’enquadren al fet que ens interessa, inquieta o pertorba.

Per als antics escèptics, per exemple, el dubte (epokhé) tenia la finalitat d’abstenir-se a jutjar, de posar entre parèntesis qualssevol consideracions al voltant de la realitat, ja que el seu coneixement, i la praxi que comporta, no han d’obeir a falsedats i simulacres per així aconseguir finalment l’estat de l’ataraxia (impertorbabilitat de l’ànima). Exactament el mateix esdevé amb el dubte metòdic cartesià, o la fenomenològica, en la qual, comptat i debatut, el dubte esdevé un mecanisme, en un mètode per ser més exactes, que ha de delimitar els miratges que envolten el nostre coneixement de la realitat , i deixar, d’aquesta manera, que les coses es manifestin en el seu sentit més autèntic i originari.

La clau és abandonar el dubte paralitzant, estèril

Deixar el dubte enrere i prendre decisions

Per aquest motiu, i si ens regim per aquesta última i més rica perspectiva, el dubte pot ser vist com un camí que condueix, encara que sembli paradoxal, a l’assossec, al distanciament d’una visió excessivament aferrada als fets, i obligar-nos així a tenir en compte la seva radical complexitat. Dubtar, per tant, es converteix en el trànsit idoni que condueix a la reflexió, a l’abstracció, a deixar d’actuar, en definitiva, condicionats per l’estrictament emotiu o, el que pot ser pitjor, per la irracionalitat més desbocada.

La clau, per tot això, és abandonar el dubte paralitzant, estèril. Una manera seria assumir la pròpia decisió com una cosa que no és inequívoca, que pot variar-se d’aquí cert temps (concretament quan tornin a existir comicis en cas que les nostres expectatives es vegin incomplertes). Abandonar, d’altra banda, el pensament contrafàctic (o sigui, allunyar-nos del pensament “que hagués passat si hagués escollit el que no he escollit”), o bé relegar-lo a un nivell de la nostra experiència que no ens impedeixi assumir la decisió. Per a això últim és fonamental responsabilitzar-se de l’acció i de la decisió que prendrem. Responsabilitzar significa, en aquest punt, allunyar-nos del setge, gairebé espectral, de les possibilitats que no hem seleccionat i assumir l’elecció materialitzada com la que, en aquest moment en particular, millor respon a les demandes subjectives.

Foto: Nathan Dumlao a Unsplash

(Visited 7 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació