Miguel Ángel Díaz-Sibaja: «La millor manera d’ensenyar és el reforç positiu»

18 juny, 2019

El 29 de juny organitzem el seminari La intervenció en psicologia infantil i juvenil: Escola de Pares, en el marc del màster universitari de Psicologia Infantil i Juvenil: Tècniques i Estratègies d’Intervenció. La jornada comptarà amb la participació del doctor Miguel Ángel Díaz-Sibaja, un dels creadors del programa Escola de Pares, fa més de dues dècades. Díaz-Sibaja és psicòleg expert en psicologia clínica, forma part de l’equip de psicòlegs de la Unitat de Salut Mental Comunitària d’Algesires (Cadis), és doctor en psicologia i professor de la UNED. Aprofitem la seva presència al seminari per xerrar amb ell sobre el programa EDUCA i sobre com educar millor.

En què consisteix el programa EDUCA?

El programa EDUCA es remunta a 1998, quan jo era resident de psicologia clínica. Molts pares en aquell moment ens demanaven estratègies o tècniques per afrontar els problemes quotidians amb els seus fills i filles. Els casos més habituals que ens trobàvem eren els trastorns negativistes desafiants, trastorns dissocials, hiperactivisme o problemes en la seva vida quotidiana. En aquest context, i davant l’enorme demanda, ens plantegem un estudi pilot i vam començar a treballar amb l’Escola de Pares. El 2005 vam presentar un programa més extens a la UNED i el 2008 aquest programa es va convertir en el que avui és el programa EDUCA. Les premisses han estat que arribés a les mares i pares, que fos pràctic i que els ajudés a educar millor.

En tots aquests anys haureu treballat en centenars de casos

Per descomptat. Visitem uns nou pacients diaris i el 60% o 70% dels mateixos ve per aprendre coses, per educar els seus fills. És un percentatge molt elevat i només en problemes de conducta. Aquesta demanda tan gran també ha motivat que abordem el programa psicoeducatiu de forma grupal.

La seva companya i psicòloga Marta Isabel Díaz García deia recentment en una entrevista que el col·legi abans educava i ara és una institució que només transmet informació tècnica. Està d’acord amb aquesta visió?

Cal analitzar cas per cas però si que és veritat que hi ha un enfrontament entre aquesta visió de què a l’escola dóna la sensació que les mares i pares no eduquen a casa mentre que a casa es pensa que el professorat no està educant en el col·legi. El problema és que ningú sembla assumir la responsabilitat en l’educació: ni els professors ni els pares. Ens anem passant la pilota els uns als altres. Es diu molt allò que els professors no són com abans, però és que els pares tampoc… Jo crec que és una corresponsabilitat perquè el que és evident és que les nenes i els nens no s’eduquen sols.

Considera que als nostres nens els falten valors socials?

Segueixen tenint-però van canviant i evolucionant. El salt generacional el tindrem sempre. Em ve al cap l’exemple de la “Moguda madrilenya”, quan ens vestíem de punks o anàvem de hippies i els nostres pares observaven allò amb força sorpresa. Els valors forts són molt transversals: la família, l’oci, els estudis, la natura, el treball. Tots en gran o menor mesura els compartim i molts són universals. Un altre tema és que se’n vagin introduint de nous o que vagi canviant la nostra forma de comportar-nos en societat.

Ni professors ni pares assumeixen la responsabilitat de l’educació, es passen la pilota els uns als altres

La tecnologia està modificant les habilitats socials dels joves?

En aquest terreny sí que hi ha hagut canvis: els infants passen menys temps al carrer i dediquen més temps a altres formes de comunicació i sempre mitjançant la tecnologia. Inverteixen molt temps en ella, en detriment de les relacions personals. En relació a la tecnologia i els videojocs estem notant un increment important en les ludopaties. Els pares som responsables d’estar atents i posar els mitjans perquè els nostres nens i nenes gaudeixin un altre tipus d’oci com anar a la muntanya, sortir a jugar a la plaça, anar en bicicleta amb ells… Després tenim el problema de les extraescolars. No estic convençut que les gaudeixin perquè les trien els seus progenitors segons criteris de millora de rendiment futur: idiomes, instruments, informàtica i moltes van obligats.

Al programa EDUCA abordeu les falses creences i les actituds negatives en l’educació dels infants. Quines serien les més recurrents?

La principal és aquella creença que els nens s’eduquen sols, que n’hi ha prou amb proveir-los de el bàsic: un sostre, menjar, buscar-li un col·legi, vestir-i ja està. Aquesta creença no té en compte l’educació assertiva o l’empatia. Una altra és la permissivitat: donar tot al nen. Es tracta d’una pauta d’educació molt negativa. També tenim l’oposada, aquests pares que són massa autoritaris. Una altra actitud negativa és el repartiment de culpes entre pare i mare davant del nen o la incoherència entre el criteri del pare i la mare, que és una cosa que descol·loca el nen en la seva educació.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és jordan-whitt-145327-unsplash.jpg

També distingiu entre educació positiva i no positiva

Sí, és un concepte dels anys 80. Consisteix en apropar-nos al nen i que el seu comportament sigui més adequat partint d’objectius clars, valorant els esforços que fa i aplicant el principi del que jo dic és el que jo faig. És important traslladar aquesta coherència. Si jo fumo no els puc dir a ells que no fumin. També treballar en el reforç dels missatges. La millor manera d’ensenyar és el reforç positiu. Jo sempre poso un exemple: nosaltres tenim dos aprenentatges bàsics: caminar i parlar. En aquests aprenentatges sempre hi ha un reforç positiu. Però a partir dels 3 anys, per algun motiu, ens tornem molt severs i abandonem els missatges positius en el procés d’aprenentatge dels nostres infants i això és un error.

Finalment, com abordar el càstig?

Hi ha molts pares que et diuen orgullosos que tot ho resolen amb un assot. El programa EDUCA de l’Escola de Pares comença elaborant els instruments educatius imprescindibles: el reforç positiu, com donar les ordres o fer les peticions i els catalitzadors educatius. Aquests són pilars bàsics. Si el nen no es comporta de forma adequada pot ser per diversos motius i el principal és que el nen no sàpiga fer-ho. En aquest cas, tenim moltes tècniques per ensenyar-li a fer-ho com el moldejament, les aproximacions successives o les tècniques de modelatge. El nen pot portar-se malament fins i tot sabent fer-ho, en aquest cas tenim diverses tècniques: la retirada d’atenció, la sobrecorrecció o la pràctica massiva. Si finalment no podem, treballarem un altre esglaó basat en el cost de resposta. Si, finalment, tot això falla, podem usar el càstig. Jo sempre poso un exemple: si el nen va a ficar els dits a l’endoll no em servirà cap tècnica.


(Visited 9 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Redactor col·laborador