La comunitat sorda, una minoria cultural i lingüística poc cuidada

llenguatge de signes

Noemí Tomé, graduada en Educació Social per la UOC, actualment estudia el Màster universitari de Dificultats de l’Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge. Relacionada laboralment en camps de vida independent i serveis laborals envers la diversitat funcional. Professionalment ha estat vinculada amb la Federació de Persones Sordes de Catalunya.

El dia 23 de setembre és el Dia Internacional de les Llengües de Signes, i el 29 és el Dia Internacional de les Persones Sordes, el DIPS. Enguany és especialment important perquè coincideix amb l’any del XVIII World Congress of the World Federation of the Deaf. Aquest darrer esdeveniment es celebra una vegada cada quatre anys i el lema d’aquest any ha sigut: Sign Language Right for All (Llengua de Signes, drets per a tots i totes).

La llengua de signes és una llengua completa, complexa i natural

Trobem els primers testimonis de la llengua de signes (LS) a la Grècia Clàssica. Però la primera escola està datada més endavant, al 1760 a Paris i fundada per l’Abad l’Epée, tot i que a Catalunya no se’n va inaugurar cap fins a l’any 1800. A finals del XIX aquesta modalitat educativa signant es prohibirà en favor d’una educació oralista amb la idea de la integració i participació de la persona en el món oral, tot i el sacrifici que això implicava en el propi aprenentatge de coneixements i temps de socialització. 

Als anys seixanta del segle XX la llengua de signes és reconeguda com a llengua gràcies a les aportacions fetes per William C. Stokoe, i comença la seva recuperació sense obviar el que va suposar la prohibició en el desenvolupament de la llengua i la privació lingüística en les persones sordes. Actualment, l’ideal hegemònic continua sent el mateix que el del segle XIX: positivisme, racionalisme, ciència, integració, etc. 

La llengua de signes és la llengua utilitzada per les persones sordes signants, oïdors/es usuaris/es, intèrprets, mediadors comunicatius, investigadors/es, professors/es i simpatitzants d’aquesta minoria que encaixa ben poc en el paradigma mèdic-rehabilitador de l’economia neoliberal. Aquest paradigma ha prioritzat el miracle d’arribar a ser oïdora —Audisme, Oralisme, Logocentrisme— i en detriment de l’educació i socialització: missió de l’educació social. 

La divergència està servida: la LS com a eina que s’utilitza en darrera instància, sempre i quan la rehabilitació no hi funcioni, o bé, la LS com a llengua natural i plenament accessible mitjà pel qual es traspassa una cultura i uns coneixements i se’n creen de nous. En síntesi, una visió biomèdica o una visió sociocultural. 

La LS es presenta també com a eina política-reivindicativa, tant pel propi col·lectiu de les persones sordes com per disciplines com l’Educació Social: principi de respecte als Drets Humans. (ASEDES, 2007, p. 24).

Llengua amenaçada

Davant aquest diagnòstic no seria d’estranyar doncs, que la llengua de signes no sigui la llengua utilitzada per la majoria de les persones sordes, és una llengua amenaçada i en perill d’extinció en el nostre país, situació contrària a la d’altres països com els nòrdics o Estats Units. 

Aquí existeixen lleis que reconeixen la llengua de signes catalana i espanyola com a llengües oficials, però a la pràctica aquestes lleis no es desenvolupen; un pseudoreconeixement que ens fa pensar en la impossibilitat del reconeixement com a minoria lingüística i cultural.

Però no és només el concepte lingüístic l’amenaçat, ja que una llengua condiciona una determinada representació del món. Tant és així que existeix una manera signant de percebre el món molt diferent de qualsevol altre que està en perill d’extinció.

Aquesta situació denigrant ve donada pel sentit de superioritat de la nostra cultura oïdora, un excés d’egocentrisme que no ens permet entendre com les persones es poden identificar amb altres atributs  diferents als nostres. L’Educació Social ens convoca a ser crítics i dissidents amb les relacions de poder estructurals del nostre sistema.

Restringir el seu ús a les persones sordes és negar-los els seus Drets lingüístics, contravenir la seva llibertat i dignitat, i vulnerar lleis nacionals i internacionals que donen suport el seu respecte, protecció i promoció” World Federation of the Deaf

La transculturalitat, un malentès de la interculturalitat 

La llengua de signes és un marcador d’identificació i el tret fundacional de la comunitat sorda. L’estigma imposat per la societat oïdora envers les persones sordes s’ha transformat en motiu d’orgull, creant així una identitat defensiva envers aquells que els intenten normalitzar (dominar). Observem que aquesta minoria es crea i és originària de la seva discapacitat, i aquesta és la seva fortalesa: una discapacitat que es converteix en diversitat cultural; del dèficit passem al guany.

Noemí tomé
Noemí Tomé

Com en tota cultura, la intradiversitat i la conflictivitat dins d’ella mateixa és allò comú, i més quan es caracteritza per una extrema heterogeneïtat: la pròpia diversitat i experiència amb la sordesa (classificació de la sordesa, moment d’adquisició, pares oïdors, sords, CODA, competència lingüística, competència comunicativa, etc.) s’afegeix a la pròpia diversitat humana.

Observem la complexitat identitària com a procés permanent d’identificació. En aquest segle XXI fa por parlar de la pròpia identitat, de la pròpia comunitat, però, no és cert que tots formem part d’un lloc primigeni, interactuem en un espai, un temps, la nostra primera llengua, unes costums, la nostra família, les persones, els meus estudis…? Doncs això és constitutiu de la cultura. La possiblitat d’aquesta identificació ens ajuda a crear un relat de la nostra subjectivitat. 

La transculturalitat busca allò igual i comú entre les persones, però esborra els trets particulars constituis de la subjectivitat, i en no donar valor a les diferències culturals provoca en la persona una pèrdua de referents identitaris i culturals. En contraposició, la interculturalitat convoca al respecte i la solidaritat entre les diferències, i l’Educació Social ha de ser un pont d’unió entre aquestes.

Sense diàleg no hi pot haver un inter  

La llengua és un mitjà d’interacció que ens possibilita el contacte i el diàleg amb l’altre diferent i estrany a nosaltres.

Som coneixedors que la comunicació en l’Educació Social no passa únicament per la competència lingüística, hi ha tota una significació històrica-cultural que hem de reconèixer: respondre a l’alteritat. Això sí, saber la llengua és el primer pas per aquest inter

Tenir competència comunicativa no es és sinònim de competència lingüística, moltes persones sordes tenen només la primera, la qual cosa implica la impossibilitat d’accedir a l’entorn. Tot i així, tenir les dues competències tampoc garanteix el diàleg perquè aquest implica una intencionalitat per respondre a l’altre. El diàleg requereix unes condicions d’horitzontalitat que eviti les habituals posicions de superioritat dels oïdors, s’ha d’estar oberts a la transformació, no s’ha de tolerar l’existència del món sord signant sinó que hem de conviure sords i oïdors.

La persona sorda fa l’esforç per recórrer el camí per conviure amb la societat oïdora, per gaudir del seus drets i complir amb els seus deures com a ciutadà, però es necessita que la comunitat oïdora recorri l’altre part del camí per al seu assoliment i per justícia social, principi bàsic de l’Educació Social. 

La inclusió excloent 

llengua de signes catalana

Encara avui dia, i per a les persones sordes, s’entén la inclusió com a integració. El conjunt de plans i normatives dels darrers anys aposten per la seva participació en la societat, però és la persona sorda la que s’ha d’adaptar als temps i espais creats per la majoria. La responsabilitat de la seva participació recau sobre ella i el seu entorn més proper. 

Això es pot visibilitzar més clarament en l’àmbit de l’escola on sabem que hi ha més intencionalitat política: l’augment de matriculació de persones sordes en escoles ordinàries no és sinònim d’inclusió i respecte a la diferència, es pot estar físicament al mateix lloc i inclús pot haver-hi una certa socialització però no és inclusió, i no hem d’oblidar que aquesta és un dret fonamental. 

Per parlar d’inclusió hauríem d’estar parlant d’escoles amb un model bilingüe, amb models adults sords que serviran com a referents, companyes oïdores i sordes i professors amb un alt domini de la LS. A Catalunya trobem que només hi ha una escola de primària i un institut que compleixen aquests requisits, i fins i tot en aquestes la llengua de signes no té el mateix ús ni la mateixa representació que la llengua oral. 

Cal dir que no totes les persones sordes poden accedir lliurement a aquests centres educatius bilingües.  Els serveis educatius especialitzats que valoren i orienten les famílies tenen molta influència de la ciència mèdica; a les famílies no se’ls presenta un model d’escola amb totes les opcions sinó que se’ls presenta la modalitat educativa oral i la bilingüe com dues opcions que són mútuament excloents.

Si ens qüestionem aquesta inclusió en aquest camp d’acció ens podem fer una idea de com serà en un altre en el qual no hi hagi tanta intencionalitat política i mediàtica. Es fa palès la situació d’exclusió de les persones Sordes en la política, l’economia, la sanitat, l’àmbit social, educatiu, cultural, laboral…

L’Educació Social té la responsabilitat de la defensa de la LS allà on té el poder de fer-ho

Pensem en el nostre dia a dia a la feina: un menor migrant no acompanyat, una dona en acolliment, una dona privada de llibertat, un home amb una dificultat de salut mental, diversitat intel·lectual, un alumne de secundària, una mediació, un servei laboral, etc. En aquestes, quantes situacions de discriminació experimentem? Doncs afegiu a més no hi hagi una comunicació directa i plena amb la persona. 

Si pensem en el principi de l’acció socioeducativa del codi deontològic de l’educador i educadora social, ens adonem que es fa impossible establir una relació educativa sense aquesta comunicació. En algunes ocasions, es podria comptar amb el servei de l’intèrpret de llengua de signes o amb el de mediació comunicativa, però, a més que no són serveis garantits, la seva presència configura una relació ternària on masses persones estan influint sobre el missatge, on hi ha una manca d’intimitat, dificultant la creació d’un clima de confiança i la proximitat necessària per a l’acompanyament.

Amb tot el comentat fins el moment, observem un maltractament estructural i sistèmic. Les persones Sordes no ens interpel·len únicament a un aprenentatge d’un nou idioma, a unes reivindicacions i a unes investigacions sobre una discapacitat concreta, sinó que ens interpel·len a respondre preguntes com: autènticament estem disposats a oferir el lloc que pertoca a la diferència? De veritat creiem en la riquesa d’aquesta? De veritat l’altre és un estrany al qui no hem de pretendre comprendre? Estem disposats a baixar de l’esglaó de la superioritat i adonar-nos que la llengua oral no és l’única realitat social? Estaríem disposats a acceptar el sordcentrisme? A accedir nosaltres a allò inaccessible?    

La llengua de signes: una eina pedagògica i política per a descobrir, al servei de l’educador social 

Seria ètic sentir-nos pròxims amb la cultura Sorda i intensificar, més que la comunicació, la responsabilitat amb l’altre com allò que ens fa humans, dels sords cap als oïdors i dels oïdors cap als sords doncs en el «ser per l’altre» és on jo existeixo. I recomanaria un interès autèntic pels Estudis Sords des dels sords i la seva incorporació en el currículum dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació

Aquestes conclusions són fruit de part de la investigació feta per al meu TFG (1r premi al millor TFM del grau d’Educació Social) i des de llavors la UOC se n’ha fet ressò. Producte d’això va ser la dedicació del Xll Col·loqui d’Educació Social a les persones Sordes, que va portar com a títol La descolonització del cos Sord

“Crec fermament en la possibilitat de diàleg entre els dos mons, les dues cultures. Visc amb els que senten, em comunico amb ells; visc amb els sords, em comunico encara millor; és el normal. Però l’esforç necessari per a aquesta comunicació sempre ho hem de fer nosaltres […] M’entesto, segueixo buscant, desitjaria la unió en aquesta relació.” Emmanuel Laborit (2015)

Resum de l’article en llengua de signes

Foto principal: Jo Hilton a Unsplash