El cohabitatge sènior a l’Estat espanyol i els nous professionals de la intervenció social

10 octubre, 2019
cohabitatge sènior

El cohabitatge s’ha està convertint en una possibilitat ferma de viure la vellesa diferent de les que hi havia fins ara: en el propi domicili o amb familiars, en pisos amb serveis o tutelats o en residències geriàtriques. Però el cohousing sènior, les cooperatives de gent gran, no només s’estructura a l’entorn d’un disseny arquitectònic que s’adigui en comoditat i practicitat a les seves necessitats presents i futures, també  respon a les diferents característiques i motivacions dels grups, les seves motivacions i dinàmiques, així com les maneres que tenen d’organitzar i gestionar la convivència i les cures, i és en tots aquests aspectes on cal determinar el paper de nous professionals de la intervenció social.

El sorgiment de les cooperatives de gent gran 

L’any 2000 es va inaugurar la primera cooperativa de gent gran, El Residencial Santa Clara, construïda a Málaga per part d’un grup de veïns i amics d’una parròquia de barri. Encapçalat per una professora que va treballar com a voluntària en els antics asils i que havia hagut de cuidar la seva mare a casa, van constituir una cooperativa a partir dels estalvis que tenien i les aportacions que van fer periòdicament els socis. Primer, van comprar un terreny, i després hi van construir un edifici amb apartaments i molts espais comuns per a activitats de tot tipus. A diferència de moltes cooperatives d’habitatge, una vegada la construcció de l’edifici es va acabar la cooperativa no es va dissoldre, sinó que va mantenir la propietat de l’edifici, la seva gestió i la de tots els serveis que els cooperativistes necessitesin fins al final de la vida, incloent-hi l’atenció a la dependència. La cooperativa va esdevenir l’instrument que tenia aquest grup per envellir com ells volien, per “autogestionar el seu futur”.

Al 2013, després d’una llarga carrera d’obstacles, entre els que hi havia principalment la bombolla immobiliària, es van construir quatre projectes més: Servimayor, La Muralleta, Profuturo i Trabensol. Els quatre molt diferents però amb una mateixa idea: construir un centre per autogestionar la pròpia vellesa. Encoratjats per la inauguració de Santa Clara, aquests grups van decidir portar a terme una idea que molts d’ells tenien però que fins llavors creien massa irreal. Els quatre projectes van acabar concretant-se amb formes diferents, alguns fins i tot esdevenint centres geriàtrics en forma de cooperativa autogestionada. Responien a una mateixa insatisfacció, que de fet és generacional i que va més enllà del cohabitatge sènior: no volen “dependre” dels seus fills ni quedar-se aïllats a la seva pròpia casa o en una residència, volen continuant sent autònoms i decidint sobre la seva pròpia vida. 

El cohabitatge sènior, una via en creixement

Arrel de la construcció d’aquests projectes, i molt especialment de la repercussió que va tenir un d’ells, Trabensol, la quantitat de grups que estan impulsant projectes semblants s’ha multiplicat exponencialment. Al 2015, vam comptabilitzar més de deu  projectes construïts i més de quaranta en diferents fases de desenvolupament. A més a més, la diversitat de perfils de persones interessades també s’ha multiplicat (LGTBI, diversitat funcional, etc), però totes tenen en comú la cerca d’una forma de viure la vellesa en col·lectiu i alternativa al model familiar i residencial-institucional.

El projecte MOVICOMA

El fet que aquests exemples de cohabitatge sènior seguin iniciatives impulsades pels mateixos residents, que estan orientades a resoldre, de manera autogestionada i comunitària, alguns dels reptes socials, materials i existencials de la vellesa, em va fascinar. En aquell moment estàvem treballant en un projecte sobre iniciatives de promoció de la vida independent (EXPDEM) i vaig pensar que aquest era un cas d’estudi perfecte ja que la vida independent com a lluita per decidir sobre la pròpia vida tenia molt arrelament en el camp de la discapacitat física, però fins ara s’havia vist molt poc en el camp de la vellesa. 

projecte MOVICOMA
Projecte MOVICOMA

L’ideari del moviment de vida independent ressonava en el sorgiment d’aquest tipus d’iniciatives. El ‘autogestiona tu futuro‘ de Santa Clara, tenia alguna cosa del motto de “Nada sobre nosotros sin nosotros”. Aquestes cooperatives, a diferència d’altres dispositius dissenyats per a afavorir una vellesa amb més autonomia, com la teleassistència domiciliària o centres residencials més oberts i “homely”, semblaven qüestionar el principi d’autoritat dels experts. No són els professionals o els fills els que decideixen què ens convé, com hem de viure, sinó nosaltres mateixos. A diferència del que passa amb el mercat de les innovacions per fer front a l’envelliment poblacional, en aquest cas, les innovacions no eren solucions pensades per altres sinó que eren les pròpies persones les que desenvolupaven les seves pròpies solucions. No només aixó, sinó que en la configuració d’aquestes iniciatives, la pròpia vellesa i els problemes que li son propis es redefineixen.

El 2015 vaig aconseguir una de les beques Leonardo de la Fundación BBVA. Gràcies al finançament de la beca vam iniciar el primer estudi del moviment d’habitatge col·laboratiu de gent gran a tot l’estat, el projecte MOVICOMA , on a banda de mi mateix como a investigador principal, participen els recercaires de CareNet, Mariona Estrada i Lluvi Farré, i els professors dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació Julio Meneses i Sergi Fàbregas. El projecte continua viu gràcies a la recerca predoctoral que està realitzant Lluvi Farré Montalà, on a banda d’estudiar alguns d’aquests projectes està analitzant les transformacions que això comporta en el camp residencial i de serveis per a la gent gran. 

Identificar el cohabitatge sènior i veure’n els efectes

Els objectius del projecte MOVICOMA són, per una banda, conèixer quins projectes hi ha, quines característiques tenen, quines són les motivacions i las característiques de les persones que en formen part; també volem conèixer la gènesi dels projectes i com s’han desenvolupat per a identificar els factors desencadenants, i els que van afavorir i obstaculitzar-ne el desenvolupament. L’últim objectiu era explorar quins efectes té formar part d’aquestes cooperatives, i viure-hi alhora que participar en el seu desenvolupament. 

Entre el 2015 i el 2017 vam fer una anàlisi de la bibliografia científica sobre el fenomen del cohabitatge de la gent gran, i també d’informes i de reportatges i noticies als mitjans de comunicació. A banda del treball més d’arxiu, vam fer 14 enquestes  als grups motors dels projectes i 150 enquestes individuals, entrevistes en profunditat a representants dels grups motors de 7 projectes en construcció i de 5 projectes ja construïts i en funcionament. En aquests 5 projectes vam portar a terme observacions i en 3 d’ells, un treball més intensiu per copsar la vida quotidiana d’alguns dels seus residents. En aquests projectes, a banda de les observacions i les entrevistes en profunditat, 4 residents de cada cooperativa van elaborar mapes narratius i diaris fotogràfics, en total 12. Es va fer un retorn dels resultats preliminars en una jornada on es van convidar a la majoria de grups participants d’arreu d’Espanya.

La jornada va servir també per generar xarxes de col·laboració i per compartir coneixements entre els grups, un element fonamental ja que els projectes depenen molt dels coneixement i capacitats dels grups, no només perquè els grups no volen tuteles, sinó perquè són, de fet, experiments socials. 

Algunes característiques del moviment de cohabitatge sènior

L’estudi ens ha permès constatar que aquests projectes de cohabitatge sènior no encaixen en les normatives vigents. Fins no fa poc, l’administració les considerava com a residències i no existia cap tipus d’entitat que donés suport a aquests grups sobre com portar a bon terme aquests projectes. Arrel de la construcció de Trabensol, l’any 2013, això ha començat a canviar.  Avui en dia ja hi ha forces empreses que es dediquen a acompanyar i assessorar als grups i fins i tot promoure processos participatius en alguns ajuntament per crear-ne (per exemple, Jubilares, ecoHousing, Perviure, Sostre Cívic). Ara bé, també hem vist que difícilment deixaran de ser projectes “experimentals”. Aquest és una mica el seu ADN. Fins i tot a Dinamarca, considerat el bressol d’aquest tipus d’iniciatives, se’ls considera així (*Pedersen, Max- 2015). Això és així perquè són processos llargs i complexos, on hi ha molt d’assaig-error i exploració personal i col·lectiva, i on el resultat és incert i difícil d’establir d’entrada. Grups petits que inicialment volien tenir una sèrie d’espais i serveis compartits a la seva ciutat han acabat construint equipaments per a més de 70 persones en un poblet. Persones que havien posat en el centre del seu projecte la convivència i el desenvolupament de projectes socials amb el seu entorn, han hagut de repensar la seva arquitectura i enfocament per encabir-hi els serveis assistencials, i a la inversa, els projectes orientats fonamentalment a compartir i gestionar aquests serveis han hagut de canviar d’estratègia per a convertir l’habitatge en un espai de vida en comú i no només assistencial. Per aquest motiu, aquests projectes acostumen a trencar amb els models que han creat els experts per distingir-los d’altres habitatges i equipaments. La frontera entre el que és i no és cohabitatge sempre és quelcom que es renegocia en aquests processos. 

Les conclusions de MOVICOMA

De fet, una de les principals conclusions d’aquest estudi és que el cohabitatge sènior és més aviat un símptoma d’un canvi social important en la manera d’entendre i viure la vellesa i les relacions de cura, alhora que també és l’expressió d’una insatisfacció envers les institucions que han estructurat la vellesa fins ara la jubilació i els espais de socialització i de cura en la vellesa: la família, la llars d’avis, les residències. El cohousing no és un model, és l’exploració i creació d’alternatives de vida per a la gent gran que ve.

Trabensol
Classes de chi kung al cohousing Trabensol de Madrid

Per aquesta raó, quan estudies quin tipus d’habitatge visualitzen molts d’aquests grups interessats en el cohabitatge sènior, la diversitat és enorme. Algunes persones projecten la seva vellesa vivint en una mena de poble on la gent s’ajuda i comparteix, però on també hi ha persones en altres fases de la vida; altres es veuen en un equipament amb tots els serveis assistencials però amb capacitat per decidir com viure, amb qui, com ser cuidat, i amb total llibertat per anar i sortir. En altres casos es veuen en una casa o pis gran on compartir la vida amb persones que tenen coses en comú, ja siguin grans (recreant el caserio però sense vincles filials), o fins i tot continuant vivint en el mateix lloc però instituint relacions d’ajuda recíproca i mutualitzant els serveis que necessitin. La creació de models són una part d’aquests procés però el procés difícilment pot subsumir-se a un mateix tipus de model. 

Evidentment, el plantejament té molt a veure amb les condicions socials i econòmiques d’aquests grups. La gran majoria de grups enquestats en el 2016 estaven formats per persones entre 65 i 75 anys d’edat, tenien un nivell formatiu alt en relació a la mitja i amb unes trajectòries professionals llargues i consolidades en el camp educatiu, social i en professions liberals, raó per la qual tenen ingressos mitjans i alts. A més, es tracta de persones implicades en la vida associativa i l’acció social. Per tant, no només tenen el capital econòmic per a construir un habitatge “diferent” per a la vellesa, sinó que disposen també d’un capital social, polític i cultural que els hi permet fer-ho de manera autogestionada i col·lectivament, és a dir, sense tuteles de l’estat o dels fills. Viure la vellesa amb autonomia és la principal motivació expressada pels enquestats. Una motivació que és el resultat d’un canvi en les relacions familiars. 

És la primera generació dels divorcis i dels anticonceptius, de l’accés de les dones al mercat de treball salaritzat i per tant de la seva autonomia econòmica. Es una generació que s’identifica amb la conquesta de la llibertat d’elecció sobre molts dels processos vitals que abans es vivien com a part d’una inèrcia. Per aquesta raó, quan aquesta generació envelleix ho fa en els mateixos termes: com quelcom un ha de decidir com vol que sigui, i no com quelcom que es pot deixar en mans de la família o de l’administració. Per aquesta raó podem dir que el cohabitatge sènior es un fenomen propi dels baby boomers i molt característic de les classes mitges. 

Acompanyament de projectes de cohabitatge per a gent gran: un nou camp per a la intervenció social?

Fins fa molt poc, aquests projectes només podien ser una alternativa per a persones amb un perfil socioeconòmic com el que hem comentat i que a més a més tingui una trajectòria conjunta a nivell associatiu. Però l’augment de la seva popularitat, el sorgiment d’entitats que donen suport als grups i l’interès creixent de l’administració, que també busca alternatives adequades a la realitat de societats cada vegada més envellides, està fent que la demanda i el perfil de persones interessades en el cohabitatge sènior sigui cada vegada més gran i més diversa.

Això està fent que aquest camp demandi, cada vegada més, un nou professional de la intervenció social. Pensem que és així per el tipus de coneixements i competències que s’hi posen en joc. La gestió i dinamització d’aquests grups és un element central que requereix d’un coneixement important de diferents processos psicosocials. Alhora, són claus les competències de mediació i resolució de conflictes. Però també cal un coneixement important dels processos participatius en tasques de disseny i d’innovació social, alhora que de desenvolupament comunitari. Les competències més tècniques de gestió de projectes, de documentació de processos i de secretaria són el millor suport per als grups. De fet, això és el que fan molts dels facilitadors que ja hi treballen, però tenint en compte que estem parlat de projectes que tenen molt a veure amb la vellesa, una fase del cicle vital que té la seva idisioncrasia, i que està cultural, social i materialment definida de maneres molt diferents en funció de paràmetres com la classe i el gènere, els coneixements en materia de gerontologia social són fonamentals. De la mateixa manera que tenir una idea molt clara dels serveis socials i de les polítiques públiques en matèria d’atenció a la gent gran.

Tot això comença a ser necessari perquè cal oferir un assessorament als grups que vagi més enllà de la promoció i la construcció d’habitatge, l’element que ha aglutinat bona part de l’atenció i interès pel cohabitatge sènior però que en molts casos no és l’aspecte més important. Moltes de les entitats que acompanyen projectes de cohousing, tot i que la seva feina és en gran mesura facilitar processos grupals i la presa de decisió compartida, ho fan sempre en el marc d’un projecte arquitectònic que estructura tant els tempos com el rumb de la presa de decisions.

Cohabitatge Puerto de la Luz
Cohabitatge Puerto de la Luz

Gràcies al projecte MOVICOMA, el que hem vist fins ara és que hi ha processos importantíssims que estan poc tractats: el canvi de rol dels professionals que hi treballen, la distribució de les cures i el seu desequilibri per raons d’edat, gènere i classe social, l’afrontament de les discapacitats sobrevingudes, de la mort i del dol, les voluntats anticipades, el canvi dels rols familiars i el paper dels fills, la gestió de la diversitat per part dels “iguals” i dels professionals, i la dinamització de les relacions amb l’entorn…  

A mesura que l’exploració d’alternatives de vida per a la vellesa s’estengui, aquests temes seran cada vegada més importants, i el seu tractament demandarà d’un altre tipus de professionals.

*Pedersen, Max. (2015). Senior Co-Housing Communities in Denmark. Journal of Housing For the Elderly. 29. 126-145. 10.1080/02763893.2015.989770.

(Visited 49 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Doctor en Psicologia Social, professor dels Estudis de Psicologia i Educació de la UOC i investigador del grup de recerca CareNet de l’IN3