Vanessa Fuentes: “L’entorn online de la UOC aporta una inclusió de la discapacitat”

3 desembre, 2019
inclusión vanessa fuentes

Entrevistem Vanessa Fuentes, alumni de la UOC i tutora del màster universitari de Dificultats de l’aprenentatge i trastorns del llenguatge

L’escriptora Anaïs Nin afirma que “no veiem les coses tal com són, les veiem tal com som nosaltres”. Parlant sobre la seva vida amb la Vanessa Fuentes, graduada en Psicologia, i màster universitari en Educació i TIC (e-learning), tutora del màster de Dificultats de l’aprenentatge i trastorns del llenguatge, aquesta màxima és totalment encertada. La Vanessa té paràlisi cerebral. Això no significa que estigui malalta ni que hagi permès que li serveixi d’excusa per no ser o no fer: simplement, ella funciona diferent. De fet, creu fermament que tots som iguals i diferents alhora. Fins als 18 anys, va ser alumna en una escola d’educació especial, però ella  volia estudiar de forma ordinària: va treure’s el graduat escolar en una escola d’adults, cosa que fou una primera experiència d’inclusió molt positiva i, més tard, va fer el grau d’integració social, on els companys la van tractar com una més. No obstant això, ella volia ser psicòloga, de manera que va començar a estudiar a una universitat presencial. Recorda que els dos primers anys van anar molt bé, però després els esvorancs es van començar a acumular: si no hagués estat per la UOC, hauria d’haver deixat la universitat. Es va graduar en Psicologia i va estudiar el màster universitari en Educació i TIC (e-learning). La Vanessa ho té clar: a les persones que viuen amb discapacitat disfuncionalitats “senzillament cal tractar-nos amb normalitat” i no fer-nos “demostrar constantment, en tots els àmbits, les capacitats que hi ha darrere de les limitacions físiques”.

Per què vas escollir els estudis de Psicologia?

De petita tenia un cert temor als psicòlegs i a les proves psicotècniques que es realitzaven a l’escola especial. Però, en arribar a l’escola d’educació adaptada on vaig estudiar disseny gràfic i informàtica, em va captivar l’admirable tasca que realitzaven els dos psicòlegs. Alhora, arrel d’estar onze anys en un esplai ordinari, m’havia anat interessant el món dels col·lectius socials. Davant d’això, vaig decidir fer el grau superior d’Integració Social per a tot seguit poder accedir a la carrera de Psicologia, pensant que el camp de la investigació en psicologia podia ser una bona sortida professional per a mi, tenint en compte les meves limitacions físiques.

Vas entrar a la universitat presencial i vas estudiar fins a segon… Ho vas haver de deixar.

Recordo els primers mesos amb dolçor, però poc a poc en la meva ment es va construir una muralla on només podia veure inconvenients i defectes. En aquest munt d’entrebancs trobats, hi havia la impossibilitat de poder agafar les assignatures que pertoquen pel fet de no poder estar tantes hores a la facultat. Està prohibit ser acompanyada i ajudada per anar al servei. Un altre factor influent va ser haver de dependre dels meus companys i companyes en gairebé totes les tasques universitàries com agafar apunts, acompanyar-me a la classe (per la sobreprotecció de la mateixa facultat), etc. Són poques les persones solidàries i amb empatia que vulguin ajudar, sense crear amb tu un vincle de superioritat. En aquella facultat vaig experimentar la sensació del subjecte invisible: de vegades, en passar per una porta no me l’aguantaven.

Quan la diversitat física, sensorial i intel·lectual es vegi com una diversitat més de la societat i els recursos que necessitem estiguin coberts, llavors podrem veure una inclusió real

I vas entrar a la UOC. A quins reptes vas enfrontar-te com a estudiant virtual? Quins avantatges vas trobar?

Fent una valoració quantitativa del canvi, puc dir que els resultats obtinguts mostraven una millora en el meu expedient, però aquest augment de qualificació era degut a un increment de treball que requeria el doble d’esforç del que havia de fer a la universitat presencial. Així i tot, penso que l’ensenyament virtual em va tornar les ganes de seguir lluitant per la meva meta. L’experiència a la UOC, d’una banda, em va facilitar l’estudi en un entorn adequat a les meves necessitats i sense recórrer a la dependència, tot i que em va privar d’alguns privilegis socials com pot ser gaudir de les classes magistrals i les relacions socials entre companys i companyes. A l’entorn virtual aquestes relacions socials es transformen en un intercanvi de comentaris a través d’un fòrum on costa una mica més establir amistats, atès que en cada assignatura hi trobes persones diferents i totalment desconegudes en un mar de lletres. De totes maneres, puc dir que, gràcies a això, he estat una estudiant més en la UOC, en aquesta mena de sociabilitat tipogràfica hi he trobat un gran caliu.

Ara ets tutora d’un màster a la UOC. Com va arribar aquesta oportunitat

Mai a la vida ho hauria imaginat. És un somni impossible fet realitat, tenint en compte que, als 18 anys, el meu futur era anar a un centre ocupacional! Però mai em vaig conformar. Vaig perseguir somni rere somni. Finalment, l’oportunitat em va arribar gràcies a un excap que havia tingut fent de formadora en un curs en línia del Departament d’Ensenyament, i a la gran perseverança del director i companys tutors del màster que, sense conèixer-me, van lluitar per la inclusió, perquè em permetessin exercir deixant de banda la meva discapacitat física i fent visibles les meves altres capacitats o habilitats. Pocs ho fan, això, sempre els estaré immensament agraïda.

Què és el que més t’agrada d’aquesta feina? Què creus que aportes, des de la teva experiència de lluita i esforç?

El que més m’agrada és que aprenc de l’alumnat. Els seus dubtes i necessitats em fan millorar, cerco la millor manera d’assessorar-los i intento donar-los el suport informatiu que necessiten. També m’enriqueixo de l’experiència i els consells dels i les companyes tutores, cosa que fa que la nostra tasca sigui molt bonica, un intercanvi de sabers. No crec que jo aporti res més que els altres tutors i tutores. Al contrari, penso que gràcies a tots plegats, podem aportar, com equip, una normalització i inclusió de la discapacitat i mostrar que tan sols hi ha una tutora més, que és el que m’agrada ser.

discapacitat i inclusió

Quins han estat els teus suports al llarg de la vida per anar complint les metes?

Principalment la meva àvia i la meva tieta paternes, que han fet de mares i han lluitat per donar-me el camí acadèmic que jo volia. També la direcció de l’escola d’educació adaptada Pont del Dragó junt amb els professionals del Servei Educatiu Específic de Motòrics. Sobretot al seu coordinador, ara ja jubilat, que va creure en mi i  sempre va posar llum on jo només hi veia foscor. Gràcies a tots ells, sóc el que sóc. En acabar la carrera, també vaig trobar un gran suport en el grup de treball de psicologia i discapacitat del Col·legi de Psicòlegs, en el qual em sento una integrant més, i que em dona oportunitats de participar i organitzar jornades i fins i tot donar formació als cossos de seguretat de Catalunya. Són oportunitats que no m’hauria imaginat mai fa tan sols vuit anys.

Com t’agrada definir-te, com a estudiant i com a persona? 

M’apassiona estudiar i aprendre. Diuen que sóc constant i massa perfeccionista, que modifico les coses cinquanta vegades fins que ho trobo prou bé, però jo crec que sempre pot estar millor. En l’àmbit personal, m’agrada llegir, escriure, ser autodidacta per a crear apps i recursos que puguin ajudar les persones, sortir a passejar, el teatre… Bé, les aficions típiques de qualsevol persona.

Creus que hi ha inclusió amb les persones amb disfuncionalitats físiques o mentals, estan ben integrades a la societat? 

Tot i que s’ha avançat moltíssim en inclusió, aquesta etiqueta encara queda gran dins de la nostra societat. Es progressa molt lentament i falta molt per a fer. Quan la diversitat física, sensorial i intel·lectual es vegi com una diversitat més de la societat i els recursos que necessitem estiguin coberts, llavors podrem veure una inclusió real. I és que les nostres necessitats tampoc es diferencien tant de la resta: Tots necessitem recursos, tots depenem dels altres. Els transports que agafem no van sols, el que comprem no es fa sol… Per tant, tots som dependents de diferents recursos, només cal ampliar la visió cap a les necessitats de cada discapacitat/diversitat. Llavors no caldrà que la societat ens faciliti res, perquè serem una part més d’aquesta.

Les noves tecnologies poden ser una porta per a la inclusió?

Sí, la tecnologia ajuda a la integració, a la inclusió. S’està convertint en eina fonamental del nostre dia a dia, millorant la qualitat de vida de les persones que tenim alguna discapacitat i facilitant la nostra autonomia.

Quins són els teus propers somnis? Els propers objectius que et planteges?

Els meus somnis són els meus objectius: alguns quasi impossibles, com trobar una feina que em permeti prescindir de la pensió; d’altres, pels que he de seguir lluitant, com aconseguir una assistent personal per augmentar la meva autonomia i  forjar un futur de vida independent. Vull rebutjar, si és possible, el futur residencial habitual per una persona amb un grau de discapacitat física com el meu. Son somnis i objectius que es mosseguen la cua, perquè sense assistent personal no em donaran una oportunitat laboral, i sense aquests dos factors, no  puc lluitar per una futura vida independent.

(Visited 12 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Redactora col·laboradora
Comentaris
Deixa un comentari