L’escola de la desescalada: l’educació que vindrà?

7 maig, 2020
escuela de la desescalada Foto: Jaromir Chalabala

Reflexionem sobre l’escola de la desescalada i l’educació que pot venir arrel de la situació viscuda pel confinament a causa de la pandèmia de la Covid-19.

La ministra d’Educació Isabel Celaá acaba d’anunciar l’obertura parcial dels centres educatius d’acord amb el pla de desescalada previst pel Govern: obertura administrativa en la fase 1 i, dues setmanes després, obertura dels centres que es trobin en les zones en les quals es posi en marxa la fase 2 pels alumnes de 4at d’ESO, 2n de batxillerat i 2n d’FP dels graus mitjà i superior a fi que puguin realitzar els seus exàmens. A més, en aquesta fase 2 s’obriran les escoles infantils, 0-3 i 3-6, amb la finalitat d’ajudar les famílies en la conciliació de la vida laboral.

Mentre s’aproven les mesures de protecció per fer possible aquesta obertura, el sector educatiu discuteix i posa en marxa, amb més o menys encert, tota mena de propostes. En un primer moment, ha calgut garantir la continuïtat del curs des que es van tancar els centres amb la declaració de l’estat d’alarma i les mesures de confinament. Ara s’està discutint com s’iniciarà el curs al setembre després de sis mesos amb les escoles tancades. Pel que sembla, s’està pensant en un model educatiu que combini les classes presencials i l’ensenyament a distància. En qualsevol cas, la ministra ja ha dit que, més enllà de la conjuntura, aquesta crisi ha posat en evidència la necessitat de modernitzar el sistema i que, per aquest motiu, ja tenen anunciada la LOMLOE al Congrés, una llei que pretén acomodar qüestions com la digitalització, l’ensenyament personalitzat i un currículum més competencial, entre altres.

Com tornar a l’escola després de l’experiència viscuda durant aquest confinament? Quin pòsit haurà deixat la digitalització forçada de l’activitat escolar? Què haurem après de les desigualtats educatives i socials que s’han posat de manifest -una vegada més- arran d’aquest confinament?

Venen temps de canvis pedagògics estructurals. En cap cas aniran acompanyats de nous recursos i previsions pressupostàries. Comptarem, això sí, amb una batalla política tremebunda  entre el Govern i l’oposició durant el tràmit parlamentari de la llei, a la qual s’hi afegiran les reivindicacions territorials de torn i, poc després, les reaccions que puguin produir-se amb la presumpta aprovació d’una nova llei d’universitats. Més enllà de l’espectacle que haurem de suportar, seria interessant obrir alguns interrogants. Com tornar a l’escola després de l’experiència viscuda durant aquest confinament? Quin pòsit haurà deixat la digitalització forçada de l’activitat escolar? Què haurem après de les desigualtats educatives i socials que s’han posat de manifest -una vegada més- arran d’aquest confinament?

El fet de treballar en una universitat virtual m’atorga un avantatge relatiu a l’hora de respondre a aquests interrogants. Apuntaré, doncs, algunes qüestions crítiques que tenen a veure amb la meva pròpia tasca docent, sotmesa a una ambivalència permanent entre la voluntat de sostenir l’acte pedagògic i el risc de reduir-lo a l’exercici d’una funció tecnocràtica.

Algunes qüestions a tenir en compte en l’escola de la desescalada

1. L’educació a distància no es pot reduir a una juxtaposició d’activitats individuals. Per més afinades que siguin, cal “fer escola”, “fer universitat”. La personalització de l’ensenyament corre el risc de reforçar l’individualisme i eclipsar l’aprenentatge col·lectiu, quelcom que requereix la figura tutelar del professor, i no d’un bot. No podem acceptar, doncs, la reducció tecnocràtica de la tasca docent a l’elaboració d’exercicis programats, sense espai per a la transmissió. En aquest cas, les eines digitals només disfressen el vell model conductista de l’ensenyança individual programada, avalat, sovint, per múltiples “evidències” de la recerca neurocientífica davant les quals cal mantenir una actitud crítica i menys mesella.

2. Per “fer escola” cal “fer aula”, és a dir, instituir un espai i un temps col·lectiu i ritualitzat en el qual la presència i la circulació de la paraula tinguin un estatus particular i no siguin substituïts per un avatar.

3. Les eines digitals són amb nosaltres. Han transformat el món, la forma de relacionar-nos, d’aprendre, d’estimar, de treballar, etc. Si no ens apropiem d’elles, els interessos financers en joc són tan forts que la deriva comercial de l’educació abocarà els nostres estudiants al simple consum de software, que ja no es distingirà de qualsevol altra activitat que facin amb els seus dispositius tecnològics i envoltats de pantalles. A pesar de nosaltres mateixos, el professorat ens limitarem, en el millor dels casos, a proveir aquests softwares de continguts en un nou rol de curators fins que els algoritmes ho facin millor que nosaltres.

4. És necessari insistir que l’escola és una “institució”. És cert que funciona com un aparell ideològic de l’Estat i que sovint esdevé un instrument de reproducció social, però també pot encarnar els valors del que volem ser com a societat en contra dels interessos econòmics que pretenen col·lonitzar-la. De nosaltres depèn que no es converteixi en un “servei” encarregat de satisfer les demandes d’usuaris individuals.

5. Així mateix, l’escola esdevé també un refugi per a molts nens i joves que troben en ella la palanca de l’emancipació i la font que nodreix el seu desig de saber. Per a molts d’ells, el #joemquedoacasa d’aquests dies de confinament és un infern. Ningú ha tingut en compte les violències i les discriminacions que es viuen dins les cases. Si la gestió de la crisi de la Covid-19 s’ha entès com un problema de “salut pública”, les desigualtats que es viuen dins les llars familiars no són un assumpte privat.

6. Aquest confinament hauria de fer reflexionar als entusiastes de la gamificació educativa i les metodologies innovadores entorn de la labilitat de les seves propostes. La pedagogia que ha deixat de banda els continguts per entregar-se a l’entreteniment és la primera que ha caigut. De sobte, no s’ha sabut què fer perquè no se sap què s’ha d’ensenyar. S’apel·la a l’acompanyament emocional com si un coaching de circumstàncies pogués substituir l’oferta pedagògica. Al mateix temps, ha acudit a rescatar-los la retòrica de l’aprenentatge i l’avaluació competencial, que no deixa de ser una forma d’autoengany. Per esquivar aquestes trampes, aprenguem del professorat capaç de generar situacions educatives estimulants a partir de continguts mobilitzadors, els únics capaços de generar transformacions subjectives i vitals.

Foto: Helena Martínez Guimet

Podríem seguir ampliant la llista, però no disposem de prou espai. Faig l’esforç de creure que val la pena discutir aquestes qüestions. Tanmateix, aquest període de confinament ha demostrat que les autoritats han delegat en les famílies les trajectòries educatives dels seus fills i filles. No només no s’han tingut en compte les greus dificultats que impedeixen sostenir la conciliació familiar i laboral, sinó que l’extensió massiva del homeschooling només la pot portar a terme un perfil de famílies molt determinat, inexistent en la classe mitjana amb la qual somnien les elits polítiques quan contemplen la societat. Per a elles, tal com va anunciar Margaret Thatcher, “la societat no existeix”. Per això ens governen apel·lant a la responsabilitat individual.

Sigui com sigui, i per no desviar-nos del tema, ningú ha convidat les famílies a discutir aquests problemes pedagògics. És probable que la tasca compromesa de molts mestres les hagi alleugerit una mica d’aquesta responsabilitat que els hi ha estat delegada, però no podem generalitzar. Hi haurà alumnes que, havent perdut les rutines, desconnectaran d’un treball escolar que no té sentit sense l’escola. Tampoc el tindrà encara que es proveeixi d’apps i solucions tecnològiques als diferents agents de la comunitat educativa si ningú s’interroga sobre el sentit mateix de l’educació. Tant de bo l’experiència que estem vivint aquestes setmanes serveixi per pensar-hi a fons i no deixem en mans dels altres (els experts de les evidències científiques, les autoritats polítiques, els mercaders de les innovacions tecnoeducatives i pedagògiques, etc.) les respostes que hem de construir entre tots i totes.

(Visited 20 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Jordi Solé Blanch, professor i director del grau en Educació Social de la UOC i membre del grup LES.
Comentaris
Deixa un comentari