La mediació educativa i tecnològica en les competències bàsiques

Com aconseguir que els estudiants desenvolupin amb èxit les competències adequades al seu nivell educatiu a partir d’una bona mediació educativa i tecnològica? Antoni Badia presenta un decàleg que pot ajudar els docents a guiar el procés.

Antoni Badia
Antoni Badia

Antoni Badia és professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació. En aquest nou webinar del cicle Docència no presencial d’emergència, es pregunta com fomentar el desenvolupament de les competències bàsiques (i no tan bàsiques) des de la primària fins a la universitat a partir de la mediació educativa i tecnològica.

Podem suposar que una competència es desenvolupa directament treballant les habilitats que s’hi relacionen? Segons Badia, no ben bé. Cal atendre certs aspectes bàsics i interrelacionats que promouen l’èxit de l’ensenyament de competències, sobretot en situacions no presencials

1. Definir la competència

Hi ha moltes definicions de “competència per a l’aprenentatge”. En funció de la definició, aquesta és ensenyada, apresa i avaluada.

Una possibilitat és considerar per “competència” la capacitat que una persona o un grup de persones tenen per a resoldre problemes en situacions reals. La competència sempre està relacionada amb situacions reals, tasques concretes en camps de coneixement, laborals, escolars, del sentit comú, comunitaris, etc.

Una actuació competent consisteix a interrelacionar tres components:

  1. El saber dir, fer o sentir: es tracta del coneixement de domini, o els coneixements de base de la competència, imprescindibles per a resoldre el repte. No només és el coneixement dels conceptes, sinó també la possibilitat de la seva aplicació pràctica.
  2. El saber pensar: consisteix a posar en marxa, a través de diferents accions, el coneixement de domini. Cal saber determinar la sèrie d’accions, però també ajustar-les al curs dels esdeveniments i avaluar-ne l’eficàcia.
  3. El saber interpretar: conèixer quin és el context o situació en què s’emmarca el problema.
Definir la competència
Font: Monereo, C (2005). Internet y competencias básicas. Barcelona: Graó.

2. Fonamentar l’ensenyament d’una competència

Un cop escollida la definició, s’ha de descriure com s’ensenyen les competències a diferents nivells educatius i en funció dels diferents camps disciplinaris. Existeixen abundants recursos a la nostra disposició que cobreixen aquesta funció:

  • Els documents curriculars, tant en els casos dels escolars com per a la universitat.
  • El coneixement pràctic de les experiències educatives d’altres col·legues.
  • El coneixement de publicacions professionals i de recerca.
  • El coneixement sistemàtic de la pròpia pràctica educativa.

3. Saber què hem d’ensenyar

En l’ensenyament per competències no només s’han d’ensenyar els continguts conceptuals o de procediment lligats al nostre camp, també cal ensenyar com pensar-los i activar-los en situacions reals. Una part del “què ensenyar”, doncs, són les maneres de pensar, entendre o interpretar la realitat.

Les competències estan dividides en habilitats. És necessari ensenyar les habilitats que configuren la competència que es busca treballar, i com el conjunt d’habilitats es relaciona entre si. En la següent imatge podeu veure’n un exemple (aplicat a la competència informacional).

Com es relacionen les habilitats entre si?
Font: Brand-Gruwel, S., Wopereis, I., & Walraven, A. (2009). A descriptive model of information problem solving while using internet. Computers and education, 53(4), 1207-1217.

Sempre s’ha de tenir clar quines situacions prototípiques, lligades a la realitat, estem proposant resoldre. Això serveix, una vegada més, per a tots els nivells i disciplines.

4. Fer que l’estudiant comprengui què ha d’aprendre

Hi ha estudiants que estan acostumats a aprendre només contingut, en el sentit memorístic del terme. És complicat mostrar-los que han de canviar de model i aprendre a aplicar els diferents sabers tal com hem descrit abans.

Per ajudar-lo, hem de fer èmfasi en dos aspectes: d’una banda, l’estudiant haurà de mostrar el procés d’aprenentatge i, d’una altra, les característiques del producte final que permeten demostrar l’èxit de l’aplicació de la competència.

5. Procurar el desenvolupament de la competència en el marc d’una activitat autèntica

Una activitat autèntica és una activitat realista. Té moltes similituds amb una activitat real, que és aquella que es dona de facto en una situació determinada. L’activitat autèntica ha de conservar sobretot els desafiaments que exigeix l’activitat real i les condicions, fases i interaccions socials que s’hi donen.

L’activitat proposada també ha de ser rellevant. Això significa que les competències i habilitats han de ser importants i útils en els contextos reals en els quals l’estudiant s’hagi de defensar, depenent del nivell.

Finalment, ha d’involucrar als alumnes tot traient-los del rol d’estudiant: en el desenvolupament de la competència, s’han d’activar aspectes de la identitat que vagin més enllà del paper que ha de complir dins del context educatiu (més enllà, doncs, d’aprovar l’assignatura o superar el curs).

Això s’aconsegueix, per exemple, quan es posa als estudiants universitaris en situacions professionals (per a un estudiant de periodisme, elaborar un article per a un diari real, per exemple). En el cas dels nivells més bàsics, com l’educació primària, aquest aspecte pot ser més difícil d’aconseguir, però és igualment important.

6. Establir una seqüència metodològica per a l’ensenyament competencial

L’ensenyament competencial ha d’anar d’una situació en la qual l’estudiant no és autònom per a actuar conforme a la competència a una en què sí que ho sigui. Així doncs, és una manera d’actuar que no pot desenvolupar-se seguint les pautes tradicionals de l’educació basada en conceptes.

Hi ha diversos models que permeten que l’estudiant desenvolupi les competències tal com hem recomanat nosaltres. Un d’ells és el següent, basat en una estructura de bastida.

mediació educativa
Font: Badia, A. (2015). Enseñar a aprender a colaborar en pequeños grupos en la educación escolar. A R.M. Mayordomo i J. Onrubia (Eds.) El aprendizaje cooperativo (pp. 119-150). Barcelona: UOC.

7. Proporcionar “continguts” als estudiants

Si la competència és saber resoldre problemes, no ens podem limitar a oferir conceptes o procediments. Entre els continguts que s’ha d’oferir, és imprescindible incloure-hi la manera com aquests conceptes i procediments es poden pensar per a interpretar les situacions.

Això suposa ampliar molt el significat de “contingut”. En el camp de les matemàtiques, per exemple, ens porta d’un simple ensenyament de continguts matemàtics (“saber fer un gràfic”) a pensar un ensenyament que inclogui l’aprenentatge de la lògica que porta a resoldre els reptes des del plantejament del problema fins a la seva resolució (per exemple, ensenyant als alumnes què fa i què pensa una persona competent com el docent per a elaborar un gràfic). Tot ha de quedar emmarcat en els contextos reals corresponents.

8. Estructurar el procés de desenvolupament de la competència

Desenvolupar una competència és un procés que s’ha d’organitzar bé, i que va més enllà de l’aula. Un exemple a seguir podria ser el següent:

  • Mostrar la informació (conceptes, procediments), i assegurar-nos que ha estat ben captada pels estudiants. Consisteix a mostrar quina és la competència que estem treballant.
  • Mostrar el pensament: el professor mostra quines preguntes i passos s’han de seguir per a planificar i executar la resolució dels problemes en el context o situació real.
  • Guies de pensament: es du a terme una pràctica guiada pel professor per a resoldre el repte, tenint en compte el mostrat.
  • Guia dels companys: la guia del professor passa a ser la guia dels iguals, que s’ajuden entre si en l’execució de la competència.
  • Actuació individual: la pràctica és autònoma, i s’espera l’execució de la competència de manera individual.

Hi ha diferents models alternatius a aquesta estructura. A la xarxa s’hi pot trobar molta bibliografia adaptada als diferents nivells.

9. Evidenciar el desenvolupament de la competència

Algunes de les pistes o evidències que poden aportar-se per a demostrar que la competència ha estat adquirida amb èxit són les següents:

  • Demanar a l’estudiant que digui o escrigui el seu coneixement. Aquesta part pot ser rellevant, però no és suficient, ja que no ens permet saber com ha evolucionat l’estudiant en relació amb la competència.
  • Demanar a l’estudiant que reveli o descrigui l’activitat efectuada, de tal manera que es demostri la seva actitud respecte a la competència.
  • Demanar a l’estudiant que mostri el procés mental seguit per a aplicar-la a un cas concret.
  • Demanar a l’estudiant que mostri un producte realitzat i expliqui en quins aspectes s’ha actuat amb major o menor competència.
  • Demanar a l’estudiant que mostri un producte i que justifiqui per què suposa la millor solució al repte proposat.

10. Com proporcionar feedback formatiu

No es tracta només de proporcionar feedback sobre el contingut, sino també sobre el grau d’èxit amb el qual es desenvolupa el conjunt de l’habilitat. Així, el feedback no pot ser només en forma de qualificacions, sinó que han de ser comentaris sobre per què una evidència demostra millor o pitjor l’èxit de l’adquisició d’una habilitat, com millorar, etc.

Processos associats al feedback formatiu són l’autoavaluació, la coavaluació i l’avaluació final per part del professor (incloent-hi la qualificació). La millor forma de saber si un estudiant és competent és avaluant evidències al llarg de tot el procés.

I la tecnologia?

Per a finalitzar, Badía fa una anotació sobre el paper de la tecnologia en aquest procés: afirma que la tecnologia ha d’estar en tots els nivells que s’han descrit. Tots ells poden, a més a més, desenvolupar-se sense problemes en entorns virtuals d’aprenentatge.

A continuació podeu recuperar la sessió completa del webinar de Badia

Vídeo complet del webinar de Badia