Vanessa Rodríguez: “L’educació sexual ha d’estar a les aules, lliure d’ideologies”

Com ha de ser l’educació sexual dels i les adolescents? Vanessa Rodríguez Pousada, educadora sexual i professora del màster en Psicopedagogia de la UOC, ens en parla.

Vanessa Rodríguez Pousada
Vanessa Rodríguez Pousada

Vanessa Rodríguez Pousada és professora col·laboradora de l’assignatura Noves Mirades de la Psicopedagogia, del màster universitari en Psicopedagogia de la Universitat Oberta de Catalunya. Va estudiar Educació Especial i Psicopedagogia a Ourense, i després elgrau en Psicologia a la UOC. El 2018 va publicar en col·laboració amb Ricardo Fandiño La lucha sexual de los adolescentes en la hipermodernidad (Editorial UOC), en què es preguntaven com estan vivint la sexualitat els adolescents del segle XXI. Parlem amb ella sobre la importància de l’educació sexual, la influència d’Internet i els aspectes sobre sexualitat que ens falten per aprendre.

Què saben els i les adolescents d’avui en dia que no sabien els adolescents de fa trenta o quaranta anys, en matèria d’educació sexual?

En l’actualitat, ens trobem amb una discordança que apareix entre el saber que els i les adolescents consideren que tenen en relació amb els continguts d’educació sexual i el que realment saben sobre ells mateixos. Venim d’una història recent en què la sexualitat estava reprimida, però alhora existia una consciència d’aquesta repressió. Això permetia a l’adolescent una cerca constant d’aquells elements que sabia que no tenia i, a més a més, sabia que per accedir a una sexualitat sana i lliure havia de lluitar.

“L’adolescent està persuadit que ja en sap, sobre sexualitat, sobre la de tothom i sobre la seva en particular, i pensa que allò que no sap ho pot saber fàcilment, amb un clic”.

Actualment, la o l’adolescent està persuadit o persuadida que “ja sap” sobre sexualitat, sobre la de tothom i sobre la seva en particular, i pensa que allò que no sap ho pot saber fàcilment, en qualsevol moment, amb un “clic”. No obstant això, tant a la pràctica clínica com als tallers en què treballem amb adolescents sobre aquesta matèria, sorprèn el gran nombre de joves que diu no masturbar-se perquè li fa fàstic tocar-se, el desconeixement que tenen del seu cos o el tipus de relacions de submissió-control que estableixen en les seves relacions de parella. D’altra banda, sí que observem un major coneixement i apertura cap a la diversitat sexual.

L’acceptació i la visibilitat de la diversitat sexual, així com l’emancipació de la dona relacionada amb el feminisme són cada cop més grans. Per què les nostres relacions romàntiques i eròtiques continuen sent masclistes, coitocèntriques i irrespectuoses?

Com dius, en els últims anys, els estudis revelen un augment de les conductes masclistes entre els més joves. Sorprèn observar la reproducció de models d’èpoques passades en les formes de relacionar-se d’aquests joves.

Hem de tenir en compte que, ara mateix, ens trobem en un moment en què la recerca i la conformació d’una identitat és cada cop més difícil. A més a més, els rols tradicionals de gènere estan cada cop més desmuntats. Aquesta combinació pot provocar una reacció en què es torna desesperadament a aquests rols com a forma d’aferrar-se a allò que coneixen, davant la falta de nous referents.

Aquest possible recurs a les formes heteropatriarcals com a reacció davant la por a mostrar una identitat que sigui considerada “anormal” pot provenir d’una sensació d’amenaça. Com més se surt la dona dels models tradicionals o femenins, i l’home dels rols de masculinitat, més augmenta aquesta sensació. Això fa incrementar les actituds de domini/submissió típiques de les posicions de poder. Aquesta amenaça es fa patent quan l’adolescent sent que la seva identitat no és possible a causa de la invisibilització o desnaturalització d’altres realitats, per exemple la intersexualitat o la transsexualitat

“El trencament dels rols tradicionals ha de venir acompanyat de la construcció de nous rols de femineïtat i masculinitat, que ofereixin als adolescents nous referents”.

Aquesta nova realitat ens interpel·la com a adults i professionals. Hem de tenir en compte que el trencament dels rols tradicionals ha de venir acompanyat de la construcció de nous rols de femineïtat i masculinitat, que ofereixin als adolescents nous referents de construcció d’identitats amb què guiar-se. Si això no es produeix, només estem oferint destrucció davant el no-res.

En els últims anys ha disminuït molt l’edat en què els joves tenen la primera relació sexual amb penetració…

En ocasions, aquesta primera relació amb penetració no apareix sota els paràmetres desitjats, és a dir, amb el desig de la trobada íntima amb un altre amb què es desitja compartir una vivència amorosa, compartir un plaer.

En aquest sentit, la solució passa per l’educació sexual, tant a l’escola com a la família. Cal una educació sexual que permeti un major coneixement dels desitjos i de les necessitats d’un mateix i de l’altre, així com una major acceptació. Una bona educació sexual també ofereix les eines necessàries perquè els més joves aprenguin a expressar la seva eròtica de la manera que pensin que és més satisfactòria, i no del que consideren que han de fer per pressions externes, imposades des de la societat.

“Cal una educació sexual que permeti un major coneixement dels desitjos i de les necessitats d’un mateix i de l’altre, així com una major acceptació”.

De vegades, les primeres trobades sexuals es donen quan el cos encara està molt lluny d’haver acabat els canvis de la pubertat. Com creus que interfereix això amb l’obsessió per la imatge del cos que és habitual avui en dia?

La imatge corporal és un valor cada cop més important en el nostre context social. Per això, el desig d’un cos que s’emmarqui dins els cànons establerts afecta l’experiència relacional. Hem de tenir en compte que el cos virtual, travessat per filtres i modificacions, està molt present en els i les adolescents, de manera que l’exposició virtual d’un suposat cos pot generar inseguretats a l’hora d’establir relacions en el món real, per la diferència que s’estableix entre allò que un ha creat (l’ideal) i el que s’és (el real). Aquestes inseguretats poden provenir del cos en transformació del mateix adolescent, ja que en aquesta transformació la imperfecció és una constant, una constant que no respon als cànons desitjats i que no es viu amb la naturalitat pròpia del procés de canvi.

La xarxa pot ser un entorn inigualable per intercanviar informació. Creus que les aules són el millor lloc per educar els joves sobre educació sexual? Hauríem d’afrontar l’educació sexual des de llenguatges més propis als joves com les xarxes socials, Youtube o Netflix (Sex Education)?

Les aules són un lloc on l’educació sexual ha d’estar present, perquè és on es pot presentar una educació sexual lliure d’ideologies i morals. Evidentment, s’ha de promoure una educació sexual en què els adults ens apropem als joves i no a la inversa. Sense el coneixement de la seva realitat, les seves formes de relació, el seu llenguatge i l’escolta respectuosa de les seves opinions, l’educació sexual no és possible. 

Tu mateixa has impulsat una minisèrie sobre sexualitat a Youtube. Com va sorgir la idea? A què atribueixes l’èxit que ha tingut?

S.E.X_WEBSERIE (Algo más que una serie sobre educación sexual) sorgeix de la productora gallega Illa Bufarda, que es posa en contacte amb ASEIA (Asociación para a Saúde Emocional na Infancia e na Adolescencia), de la qual sóc membre fundadora amb altres companyes i companys interessats pel desenvolupament saludable d’aquesta franja de la població. 

Un dels capítols de la websèrie S.E.X.

S.E.X. neix en un moment de gran activitat d’ASEIA en l’àmbit de l’educació sexual. Després de mesos de reflexió i interacció amb la població jove, vam prendre consciència de la necessitat de treballar per diferenciar la fantasia de les imatges de la realitat de les trobades sexuals. Avui en dia la majoria de nens i nenes s’apropen per primer cop a continguts sexuals a través d’Internet. Per això, vam decidir oferir el nostre recurs professional al mitjà on els i les adolescents normalment busquen informació.

Crec que un dels èxits de la sèrie és oferir un missatge adult amb continguts professionals sota una aparença adolescent, en què els protagonistes són també adolescents amb què es poden sentir identificats. Un altre dels èxits és parlar de sexualitat en positiu, i no des d’un missatge de perill o alarmista. Emfatitzem el plaer, el gaudi, les pors i el component emocional com a propis del procés de descobriment. 

“Els objectius de l’educació sexual són l’autoconeixement, l’acceptació i l’expressió d’una eròtica satisfactòria”.

A vegades sembla que l’educació sexual es redueix a parlar d’embarassos, anticonceptius i malalties de transmissió sexual. Què falta en les classes d’educació sexual?

Parlar només d’això que comentes és reduir al màxim tot el que implica la sexualitat. Per fer-nos una idea del que suposa aquesta reducció m’agrada citar a Manuel Lucas, que diu que assistir a una classe d’educació sexual que només presenti aquests continguts seria el mateix que anar a una classe sobre vins en què només es parli de malalties del fetge. Com he comentat anteriorment, els objectius de l’educació sexual són l’autoconeixement, l’acceptació i l’expressió d’una eròtica satisfactòria.

Què passa amb les relacions romàntiques? Entren dins del contingut d’una bona classe d’educació sexual?

Tot el que és relacional entra dins de l’àmbit de l’educació sexual i, evidentment, les relacions romàntiques formen part d’aquest món. Treballant des de l’acceptació d’un mateix i de l’altre, així com del coneixement dels nostres desitjos, obrim la porta a relacions romàntiques que tinguin a veure amb el desig de compartir, construir i gaudir en comú. 

Què et va dur a participar en l’equip UOC?

Jo havia estudiat el grau en Psicologia de la UOC i havia fet més d’un seminari de formació a la UOC. Després de passar per altres universitats, el sistema d’ensenyament i els continguts oferts em semblaven dels més actualitzats. Aquesta experiència va ser la que em va animar a aprofitar l’oportunitat de ser professora col·laboradora al màster en Psicopedagogia

Des de la teva experiència com a educadora, què creus que aporta el model diferencial UOC respecte del d’altres universitats tradicionals?

Crec que és important tenir en compte la diferència entre el que és virtual i el que està a distància. Que la UOC ofereixi un aprenentatge virtual permet un seguiment més detallat de l’alumne front del model a distància. Tot i que de vegades es pot trobar a faltar la presència física, el model ofereix eines d’apropament entre el professorat i l’alumnat que ajuda a solventar aquest inconvenient. 

Seguint en aquesta línia, quins beneficis diries que obtenen les i els estudiants i el professorat del model UOC? Què aporten ells a la universitat?

Crec que un dels majors avantatges és poder planificar el teu procés d’aprenentatge. El fet de no estar determinat per un espai físic ni un temps concret permet compaginar el temps d’estudi amb la resta de la vida d’una manera més fàcil. També em sembla molt útil que es pugui decidir el nombre d’assignatures de què vols matricular-te cada semestre, depenent de les necessitats concretes que sorgeixin. 

Un dels majors beneficis que reben els estudiants és trobar-se amb un professorat que té experiència laboral en la matèria que imparteix. Això no és comú a moltes universitats, i considero que és fonamental oferir un ensenyament regit per la teoria i l’experiència. 

L’espai de fòrum de les assignatures permet que les i els alumnes comparteixin experiències o obrin debats en què tots aportem i rebem. Entre això i els treballs que s’entreguen, no passa un semestre sense que m’enriqueixi de les aportacions dels estudiants.