Efrem Melián: “L’alumnat amb discapacitat demana un servei d’atenció específic”

      Comentaris tancats a Efrem Melián: “L’alumnat amb discapacitat demana un servei d’atenció específic”
servei atenció discapacitat

L’Efrem Melián, un dels dos becats per a fer el doctorat en Educació i TIC pel curs 2020-2021, té una llarga trajectòria als Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Va arribar amb 36 anys per estudiar el grau en Psicologia. Va fer el TFG sobre diferències de gènere en l’ús de la tecnologia i les activitats fora de l’horari escolar a primària i més tard es va incorporar al grup de recerca GenTIC. Posteriorment, va decidir cursar el màster en Psicopedagogia, interessat per la formació en recerca en el marc de la intervenció educativa. El seu TFM es centra en l’experiència de l’alumnat amb discapacitat a la UOC i les pràctiques les ha cursat al Servei d’Atenció a la Discapacitat. Afirma que, tot i no conèixer aquest món abans, “ara em semblen molt grans. No tenim ni idea de les lluites que porten a terme a l’altre costat de la pantalla, de manera moltes vegades silenciosa. I només demanen una mica de sensibilitat i normalitat”.

Vas entrar a la UOC com a estudiant del grau en Psicologia. Eren els teus primers estudis universitaris? Què et va portar a matricular-te?

Ara tinc 45 anys, als 18 vaig començar Dret i vaig ser-hi uns quants anys però no la vaig acabar. Més endavant, vaig triar Psicologia perquè era una opció en la qual que des dels trenta i escaig anys anava pensant ocasionalment, de manera poc estructurada. Havia estat una època en el món del ioga, la meditació, etc., i crec que necessitava un canvi de perspectiva, em venia de gust ficar el nas en la ciència, per dir-ho així. Als 36 em vaig decidir a matricular-me. Respecte a per què la UOC, la vaig triar perquè treballava a mitja jornada i perquè semblava més moderna i actualitzada quant a continguts que la UNED.

Es van complir aquestes expectatives?

En conjunt, em va agradar molt l’experiència. Tot i que sabem que un grau és llarg i, a vegades, es fa llarg, és molt estimulant estar exposat a l’al·luvió de teories, processos, pràctiques i enfocaments d’una disciplina. De fet, jo mai en tinc prou. Crec que tinc més curiositat que habilitats… Parlant seriosament, el grau et dóna una visió de conjunt, panoràmica, que potser trobes a faltar una mica quan després te’n vas hiperespecialitzant. 

Quin va ser el teu tema de TFG i què et va aportar col·laborar amb el grup GenTIC?

El primer contacte amb GenTIC va ser, efectivament, en triar per fer el TFG un tema que ells proposaven, vinculat amb una investigació que havien fet. La investigació, basada en qüestionaris,  era  sobre les diferències de gènere quant a l’ús de la tecnologia i les activitats fora de l’horari escolar en una mostra de nenes i nens de primària. L’anàlisi prenia el gènere com a factor rellevant en l’explicació de les diferències trobades. Així vaig conèixer la Mila Sáinz i el Julio Meneses que pertanyen a aquest grup i que em van dirigir el treball. 

I després… un màster! Què et va motivar a continuar els teus estudis? 

En acabar el grau vaig fer un màster privat en un centre de psicologia perquè volia dedicar-me a la psicoteràpia. Quan vaig acabar aquest màster i estava començant amb la pràctica clínica, va sorgir l’oportunitat de treballar com a assistent de recerca a GenTIC. Vaig ser-hi dos anys. Durant aquest període, cada vegada em venien més ganes de poder portar a terme les meves pròpies investigacions, i per a això el doctorat era el següent pas lògic. Però em calia un màster oficial, que no tenia. Per això, i per proximitat amb les temàtiques que havia anat tractant, vaig triar el màster en Psicopedagogia de la UOC.

Has realitzat les teves pràctiques amb el Servei d’Atenció a la Discapacitat. Per què?

Amb el Julio Meneses, que també és professor al màster, vam pensar que seria molt bona idea: ens permetria tenir una idea acurada de com funciona, a qui atén, com, i amb quins resultats. I, de manera molt estratègica i afavorint certa sinèrgia d’esforços,  ens permetia (parlo en plural perquè tot això ho hem fet amb el Julio com a supervisor i amb la Sílvia Mata, del Servei d’Atenció a la Discapacitat, com a tutora de les pràctiques i col·laboradora del TFM) tenir accés a la temàtica general de què volíem parlar en el TFM -l’experiència de l’alumnat amb discapacitat a la UOC– des d’una altra perspectiva: la de les persones que reben les peticions i gestionen les adaptacions que demanen aquests estudiants.

Comunicar, revelar la discapacitat és un dels dilemes centrals a què s’enfronten els i les estudiants amb discapacitat.

Coneixies altres serveis d’aquest tipus universitari? Si és així, has detectat alguna diferència?

Com a producte de les pràctiques, volíem fer un article (*) que descrivís el Servei i proposés recomanacions de millora. Evidentment, vaig haver de documentar-me sobre l’atenció a la discapacitat a d’altres universitats, amb el focus posat en les del nostre entorn i/o virtuals.  Crec que la diferència més aparent és que a la UOC, el Servei d’Acompanyament a l’Estudiant (aquest és el nom oficial) és un servei generalista, comú a la resta d’estudiants. És veritat que hi ha aplicatius específics al campus per demanar adaptacions, i que almenys una persona del Servei, que compta amb experiència i coneixement de la temàtica, dedica bona part de la seva jornada laboral a atendre aquests estudiants. 

Quin paper creus que juguen?

Un paper fonamental per a què tothom, però, especialment, els col·lectius que, per una raó o una altra, es troben en desavantatge, se sentin benvinguts a la universitat, sentin un clima d’acceptació i celebració de la diversitat, sentin que algú els acompanya i recolza al llarg del camí. I més en un entorn totalment virtual que pot afavorir la invisibilització de les necessitats i la internalització de la culpa per part dels estudiants quan travessen dificultats.

La UOC concentra el 43% dels estudiants amb alguna discapacitat a Catalunya i és la segona universitat a nivell espanyol. Per què creus que es dóna això?

Crec que, en part, els passa com a la resta: un model online ens permet, en principi, compaginar millor les obligacions acadèmiques amb la resta de la nostra vida: treball si en tens, família, amics, etc. En el cas de les persones amb discapacitat crec que influeixen en la tria altres factors específics. Per exemple, en el cas de les persones amb problemes de mobilitat, doncs aquest tema de l’accessibilitat física queda solucionat. A més, la virtualitat suposa moltes vegades -i estic pensant ara en el conjunt de discapacitats més aparents, més visibles- un alleujament de la càrrega associada a les freqüents percepcions d’estigma o a l’obligada revelació de la discapacitat derivades de la interacció presencial. En aquest sentit penso que l’experiència de les universitats virtuals pot ser rellevant en un context postpandèmia on, en major o menor mesura, parts importants del sector educatiu i de la societat en general potser romandran en modalitat en línia.

Parlar en percentatges generals no és una mica perillós? Entenc que hi ha característiques molt diferents: de necessitats, possibilitats, dificultats…

Bé, clar, sí, és perillós en el sentit que sempre que puges per l’escala de la generalització vas perdent finesa qualitativa en les dades, per dir-ho així. Però, per altra banda, en investigació generalment has de fer grups i comparar per poder extraure’n conclusions, per temptatives que aquestes siguin. Però ens estem ficant en un debat metodològic… Sí, cada persona és un món i l’etiqueta és un arma de doble filo. Per tal de mitigar, en part, l’efecte d’una sobregeneralització sobre el col·lectiu, a l’estudi hem remarcat les grans diferències que existeixen entre les persones amb diferents tipus de discapacitats. Diferències que van des de la posició respecte al concepte de discapacitat, fins a les seves necessitats, anhels o preocupacions acadèmiques.

Les tensions entre les dificultats que provoquen els diferent tipus de discapacitats (entenent dificultats com a producte d’un context poc amable més que com a dèficit personal), les percepcions que susciten en els altres, el reconeixement de què gaudeixen i el maneig de tot plegat per part de la persona que es troba al centre de la situació volia que fos el nucli d’exploració de l’estudi.

Detecteu una diferència de sensibilitat entre l’alumnat amb discapacitats emergents… Pateixen doble marginació? Per què?

A l’estudi ens referim amb ‘discapacitats emergents’ al conjunt de problemàtiques amb un reconeixement oficial més recent o més problemàtic, o més fronterer. Són dificultats a vegades no tan òbvies o fàcils de demostrar com una discapacitat de mobilitat o sensorial. Per exemple: trastorns mentals com depressió o ansietat, TDAH, problemes de l’aprenentatge, dislèxia, fibromiàlgia, etc. A aquestes persones els costa més provar que els seus desafiaments són reals. Els hi costa més accedir al certificat. Tenen una posició més perifèrica quan ens referim a discapacitat. No crec que sigui tant que pateixin una doble marginació, com que es troben en una posició molt diferent a la de les persones amb discapacitats més clàssiques, les discapacitats que a tots ens venen al cap quan pensem en discapacitat. Crec que per aclarir aquest punt pot ser d’utilitat l’exemple d’una de les nostres participants que convivia amb dues discapacitats. Doncs bé, mentre la seva discapacitat sensorial, amb la qual havia obtingut el certificat, gairebé no li donava problemes, la seva discapacitat o problema emergent, li suposava incomptables lluites i negociacions amb el professorat per accedir a adaptacions que li facilitessin un seguiment de la docència en igualtat de condicions amb la resta de companyes. Aquestes tensions entre les dificultats que provoquen els diferent tipus de discapacitats (entenent dificultats com a producte d’un context poc amable més que com a dèficit personal), les percepcions que susciten en els altres, el reconeixement de què gaudeixen i el maneig de tot plegat per part de la persona que es troba al centre de la situació volia que fos el nucli d’exploració de l’estudi. Espero haver-me apropat.

El moment de comunicar la seva discapacitat és un dels més complicats i planteja un dilema que, de vegades, pot portar a abandonar els estudis. 

Comunicar, revelar la discapacitat és un dels dilemes centrals a què s’enfronten els i les estudiants amb discapacitat.  Aquesta decisió implica normalment una meditació intensa i recurrent. A qui revelar, quan, com? És un moment clau en què es valoren els costos i beneficis que implica. Els beneficis, si la cosa surt bé, són clars: millora en l’accessibilitat, adaptació dels terminis d’entrega o del ritme de la docència, etc. En definitiva, aquests beneficis tenen a veure amb una major possibilitat de seguir el ritme de la resta de companys i companyes i terminar així amb èxit el semestre. Per altra banda, els principals costos o riscos percebuts derivats d’iniciar el procés són emocionals. Especialment l’alumnat amb discapacitats emergents té moltes reticències a comunicar els seus problemes per la por a no ser pres seriosament, a què les seves demandes siguin rebudes amb escepticisme, a patir percepcions d’estigmatització. També, la reticència a comunicar entre alguns estudiants té a veure amb el fet que no volen ser percebuts pels companys o el professorat com algú que pretén aprofitar-se de les seves circumstàncies. 

Des de la institució es pot fer alguna cosa per facilitar aquest moment?

Crec que la institució hauria de facilitar al màxim que el context ajudés a revelar les necessitats, a confiar en les persones interlocutores i en la institució mateixa. Hem de tindre en compte que la revelació de la discapacitat a la UOC, a hores d’ara, ha de ser repetida semestre darrere semestre. I que implica a agents diversos com el professorat o els tècnics del servei d’atenció. Aquesta negociació repetida i, en ocasions, a diferents bandes, pot generar cansament, desesperança i evitació del procés pels possibles costos associats. I el problema és que la no revelació, segons la literatura, té efectes. Efectes sobre els resultats acadèmics, sobre la taxa de persistència i graduació en els estudis, que en tots els casos és menor entre l’alumnat amb discapacitat que en la resta de l’alumnat.  

Creus que cal sensibilitzar i formar el professorat o el personal d’administració en aquest àmbit? 

Clar, aquest és un dels temes que sorgeixen sovint a la literatura i que nosaltres també ens hem trobat. Aquest col·lectiu demana que tothom sigui més sensible al tema de la discapacitat. I no sols el professorat o personal tècnic, amb qui, per suposat queda molta feina per fer. A mi m’ha canviat la visió que tenia d’aquestes persones. No sabia gaire. No tenim ni idea de les lluites que porten a terme a l’altre costat de la pantalla, de manera moltes vegades silenciosa. Em semblen molt grans. I només demanen una mica de sensibilitat i normalitat. Perquè tots, en un moment o un altre, conviurem amb discapacitats, ens hi trobarem. El paternalisme i l’estigma serien els dos pols de l’espectre que hauríem d’evitar. I ells ens poden ensenyar a fer-ho. Per això crec que és tan important escoltar-los. 

Les dues demandes més repetides tenen a veure amb la necessitat d’un seguiment proactiu i personalitzat de cada persona amb discapacitat.

Quines són les millores que demanden en general? Les principals dificultats que detecten?

Primer de tot, com a col·lectiu important a la universitat (a la UOC 1496 estudiants en el curs 2018-2019) reclamen més visibilitat. Tenir més interlocució amb la institució i que aquesta promogui accions que contribueixin a crear un entorn que faci costat i celebri les diversitats, que normalitzi la seva presència i promogui la sensibilització respecte a les seves necessitats, tant entre la plantilla de la universitat com entre la resta de l’alumnat.

En un pla més concret, les dues demandes més repetides tenien a veure amb la necessitat d’un seguiment proactiu i personalitzat de cada persona amb discapacitat. No els semblava que l’actual figura del tutor o tutora o les persones del servei d’atenció complissin amb aquesta funció de manera suficient. Per altra banda, opinaven que aquest seguiment s’havia d’emmarcar en un servei d’atenció específic per a l’alumnat amb discapacitat. Aquest servei específic és molt habitual en altres universitats, tant presencials com virtuals. Per últim, respecte al procés de comunicació de la discapacitat, els i les estudiants sovint manifestaven que es tractava d’un procés repetitiu, feixuc, burocratitzat, que s’hauria d’agilitzar i facilitar, com hem anat dient. En aquest sentit, n’hi ha exemples en altres universitats d’aplicatius que conjuguen el respecte a l’autonomia i la confidencialitat de l’estudiant, amb l’agilitat de fer arribar les opcions de comunicació triades en cada cas a tots els agents implicats de manera simultània i sense necessitat de tedioses repeticions. Voldria concloure amb una frase que em van repetir: la meva discapacitat no només dura un semestre!

Fa alguns dies, vas saber que seràs un dels dos becats per cursar el doctorat en TIC i Educació a la UOC. Com ho valores?

Poder fer el doctorat de forma remunerada és una gran oportunitat d’endinsar-te en un tema de manera intensiva durant uns anys a temps complet. I, com t’he comentat abans, l’anhel personal més recurrent durant aquests darrers anys ha sigut poder portar a terme les meves pròpies investigacions, el que significa, en definitiva, aprendre l’ofici de ‘recercaire’. La posició d’estudiant o aprenent, a qualsevol edat, em sembla la ubicació ideal per a experimentar el descobriment, el desafiament i la vitalitat cognitiva (i no sols cognitiva). 

(*) Tirar endavant a la universitat en línia: Experiències de revelació de la discapacitat tradicional o emergent