Vincenzo Pavone: “La ciència es mereix ser valorada, no simplement mesurada”

4 setembre, 2017

Vincenzo Pavone, científic titular de l’Institut de Polítiques i Béns Públics del Departament de Ciència i Innovació (CSIC). Autor juntament amb Joanna Goven de “Bioeconomies: life, technology and capital in the 21st century”, Palgrave. Va dirigir el seminari “Mesura i poder a l’acadèmia de l’excel·lència”, convidat pel grup de recerca CareNet de la UOC.

– Vostè afirma que les pràctiques d’avaluació de la ciència indiquen quin tipus d’ordre social i científic estem construint. A quines conclusions ha arribat? 

Primer caldria acceptar o reconèixer que ciència i ordre social són el resultat d’un procés de ‘co-construcció’. Això –que per a la gran majoria dels acadèmics en els estudis de ciència, tecnologia i societat és un element clau de la seva mirada epistèmica– no gaudeix de gran acceptació entre la majoria dels científics de ciències naturals ni socials, que continuen defensant una idea de la ciència com una pràctica social independent del context sociocultural en què es desenvolupa.

Que la ciència sigui una pràctica social situada, fortament condicionada per l’entorn cultural i polític en el qual es desenvolupa -al que al seu torn condicionada no resta validesa ni als seus mètodes ni tampoc als seus resultats. Però porta a la llum la naturalesa parcial, políticament radicada i epistèmicament incrustada de les seves trajectòries. Per exemple, no sorprèn que l’epidemiologia hagi aconseguit impressionants resultats en els anys 1960 i 1970, quan era dominant una visió de la societat i de la política més col·lectivista. De la mateixa manera, tampoc ho és que s’hagin produït enormes avenços de la genètica humana en els anys 1990 i 2000, en què l’individualisme de matriu neoclàssica (quant a ideologia econòmica dominant) es va afirmar com a paradigma social més assentat. El meu treball ha tractat, i segueix tractant, de donar llum a la relació mútuament constitutiva entre ciència i ordre social, i com està afectant tant al desenvolupament científic i tecnològic, com l’econòmic i social.

Tots els meus treballs -tant sobre transgènics com sobre reproducció assistida- apunten que ens dirigim cap a una societat que perd la seva capacitat de distingir entre ciència i innovació, considerant aquesta última com l’únic fi legítim del treball de recerca. La innovació, alhora, es va construint com una activitat necessàriament associada al desenvolupament de nous productes, o de nous coneixements, o de tots dos, exclusivament com a nous béns de mercat, comercials.

– Quines són les conseqüències d’aquest biaix?

Bàsicament tres:

Primera, està modificant la forma de finançar la ciència, forçant universitats, centres de recerca i empreses a competir entre ells, de vegades fins i tot mentre desenvolupen les mateixes investigacions, provocant retards en el procés de circulació dels resultats.

Segona, provoca un biaix d’investigació que porta a descartar investigacions que no condueixin a desenvolupar productes susceptibles de comercialització en el mercat, o mitjançant compra pública per l’Estat o per altres entitats públiques infra i supranacionals. Però és molt possible que estiguem descartant línies d’investigació molt prometedores per a abordar amb èxit malalties o problemes de desenvolupament agrícola, per generar o estalviar energia, o reduir la contaminació només perquè no generen productes comercialitzables. Els casos de les malalties rares o dels antibiòtics són emblemàtics. No tota la ciència és innovació, ni tota la innovació acaba en productes o patents, ni tota la innovació procedeix de la ciència.

Tercera, ens movem cada vegada més en un entorn on l’Estat fa servir la seva capacitat per mobilitzar recursos (generats a través de polítiques fiscals progressives) cap a l’oferta, és a dir, cap a les empreses, en lloc d’alimentar la demanda, com es feia tradicionalment en polítiques keynesianes. Amb aquest canvi en el paper de l’Estat, la lògica argumenta que donar suport a les empreses perquè puguin enfrontar-se als errors del mercat els permet generar nous productes, que alimenten el creixement econòmic i generen llocs de treball i incrementen el benestar.

– Quins són els inconvenients del suport de l’Estat a l’empresa, en detriment de la ciència?

Els inconvenients són, en primer lloc, que les empreses d’innovació no generen gaire ocupació, sobretot en comparació amb els recursos que manegen.

Segon, moltes vegades el risc i el cost del fracàs de les activitats d’innovació, que és elevat, són assumits per la col·lectivitat, mentre el benefici es queda exclusivament en les empreses.

Tercer, aquestes polítiques són regressives perquè concentren recursos econòmics, aconseguits de manera progressiva a través del fisc, a les zones altes o molt altes de la societat, efectivament actuant com a mitjans de concentració de riquesa.

I finalment, tampoc generen molts resultats o productes nous, sobretot en l’àrea de la biomedicina o de la medicina regenerativa, com demostra la perllongada caiguda de nous tractaments o medicaments aprovats en els últims 20 anys. Podria esmentar molts més efectes controvertits de l’actual sistema de ‘coproducció’ de ciència i ordre social, però el que acabo d’esmentar apunta clarament quin tipus de ciència i societat estem construint.

– És viable pensar quina ciència volem abans de mesurar-la?

Per a això cal reconèixer que hi haurà ciències diferents segons les decisions que prenguem. De fet, molts polítics i científics s’uneixen per una lluita que simplement apunta a incrementar la despesa disponible en R + D + I sense entrar en els detalls de com invertir aquests diners, per a qui i per a què, amb qui i on. Totes aquestes preguntes reclamen respostes i moltes vegades són desateses.

És emblemàtic el cas de les polítiques de bio economia de la Unió Europea, que parlen constantment de l’associació virtuosa de salut i riquesa, ‘health and wealth’, però mai ens aclareixen la salut i la riquesa de qui, com si la innovació en medicina beneficiés a tota la població de manera igual. Reconèixer que hi ha interessos diferents entre els acadèmics, així com entre els polítics, les empreses i els diferents grups socials, seria un primer pas important. Un segon pas seria concordar quin paper han de jugar l’Estat i la Unió Europea, cap a on haurien de dirigir els seus esforços, com haurien de repartir riscos i beneficis de la innovació, i els que tindrien, en tot moment, poder de control sobre la seva actuació.

I un tercer pas, molt important, seria reconèixer que la ciència per funcionar en el seu paper de generadora de coneixement necessita unes condicions bàsiques de llibertat, seguretat laboral, accés a recursos i connexió social que ara mateix no només no es donen, sinó que es van reduint. Es necessita un gran pacte per a la ciència, en què tots els actors reconeguin els seus propis límits i les aportacions dels altres. I aquest pacte ha de constituir una oportunitat també per als científics per reflexionar sobre el seu paper i els seus compromisos amb la societat, perquè nosaltres també som part d’aquest ordre social, i per tant tenim la nostra part de responsabilitat.

Podríem començar amb un intent d’imaginar quina ciència i quina política es podria generar des de la fam, des de la pobresa, des de la malaltia, des de la cura. És una mica absurd que s’intenti vendre els transgènics com una solució a la fam al món des de la perspectiva dels qui ni saben exactament que és la fam. ¿Quina classe de ciència agrícola es podria generar a partir de la fam?

– Quina relació té el mesurament de la ciència amb l’extensió del règim de patents?

No és directa, sinó intervinguda per l’entorn i per la relació entre ciència, innovació i economia. Tots dos instruments són anteriors a l’arribada i consolidació del neoliberalisme, però s’han adaptat al nou entorn, de manera que avui és difícil entendre l’extensió del règim de patents i el mesurament de la ciència sense fer referència a les polítiques científiques de tall neoliberal.

Tots dos instruments participen de la mateixa idea de ciència com a negoci, com a innovació subjecta a l’objectiu suprem del creixement econòmic. A través de l’ús corrent de les patents i dels indicadors bibliomètrics estem reforçant la idea de ciència com a desafiament individual, en un entorn híper-competitiu, deixant altres potencials col·laboradors en una situació precària, sense recursos i sota una pressió de vegades inaguantable. I, tant en el cas de les patents (directament), com en el cas dels indicadors científics (indirectament, a través de la política de pagament de les revistes), s’estan enfortint pràctiques de restricció d’accés al coneixement i als seus resultats directes, a més de l’accés a recursos naturals.

A més, mentre l’ús actual dels indicadors bibliomètrics fomenta una visió de la ciència com a desafiament individual, l’extensió del règim de patents indueix a valorar la ciència només en funció dels seus resultats comercialitzables. Representar la ciència com a desafiament individual i en funció dels seus productes finals té conseqüències nefastes. La ciència és una activitat eminentment col·lectiva i cooperativa i el seu procés de generació de coneixement és molt més important que comercialitzar els seus productes. Si això desapareix de la percepció comuna, la ciència està condemnada.

Qualsevol forma de valorar la ciència ha d’ampliar el focus i valorar tots els actors rellevants -no només als científics- i tot el procés de generació de coneixement i no només els seus resultats, articles i patents. És fonamental que siguem conscients com a societat que la trajectòria (neoliberal) que regeix la ciència és molt, molt perillosa per a la supervivència de la ciència tal com solíem entendre-la

– Quines conclusions extreu sobre si al mesurar estem avaluant l’excel·lència, l’impacte social, el lideratge o la productivitat?

Hi indicadors per a cadascun d’aquests conceptes. Una altra cosa és que usant aquests indicadors tinguem una bona mesura d’ells, i una altra pregunta és si, en efecte, ens cal mesurar aquests conceptes. Primer caldria preguntar-se per què necessitem mesurar l’excel·lència o l’impacte social i, després, què és el que entenem per excel·lència científica o impacte social. Poques vegades he assistit a aquest debat en aquest ordre. Sovint es comença preguntant de quines dades disposem i, a partir d’aquí, es construeixen mesures a conceptes que acaben definint-se per les dades disponibles. Això ha passat molt en el cas de la innovació, que durant molt de temps es va seguir construint i mesurant a partir de les dades de patents, tot i que la gran majoria de les patents no s’utilitzen per res i que moltíssima innovació no es patenta i ni tan sols es produeix en entorns científics.

Els indicadors d’excel·lència o d’impacte social continuen sent definits per la publicació d’articles en les revistes indexades i per indicadors com ara ‘altmetrics’, que mesuren la circulació del coneixement en les xarxes socials (com si aquestes fossin la societat). Aquests indicadors produeixen coneixement vàlid i valuós, però insisteixo que seria molt millor començar per les preguntes conceptuals i no per les dades disponibles, per ser conscients dels límits de les nostres mesures. La metodologia de mesurament també necessita escrutini i revisió constant. Potser arribarà el moment en què mesurar pot ser menys beneficiós que altres pràctiques en ciència.

– Com han de replantejar-se les pràctiques d’avaluació científica?

És la pregunta del milió de dòlars. Atès que tots els mesuraments són un exercici de poder, impliquen responsabilitat. La bibliometria no és una pràctica objectiva que mesura de forma neutral el bo i el dolent en l’acadèmia. Els seus indicadors tenen valor, no són aleatoris i produeixen informació rellevant, però parcial i en un context. El mesurament a l’acadèmia posa l’accent i escull prioritats dins d’un conjunt d’opcions possibles. És una activitat política, en el sentit de ‘policy’, però també en el sentit més tradicional de la paraula. Hi ha conseqüències que afecten el que la ciència és i l’ordre social en el qual la ciència es desenvolupa. La ciència mereix ser valorada, no simplement mesurada.

 

 

(Visited 9 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Redactora col·laboradora