Per què un Dia de l’Orgull boig?

12 setembre, 2018

Xavier Cela Bertran, professor col·laborador del postgrau de Salut Mental Col·lectiva i ponent del col·loqui Adolescencias: perspectivas y acciones desde la salud mental colectiva que se celebra el 18 de setembre de 2018.

Per primera vegada, després de 25 anys des de la primera celebració del Mad Pride (1993 a Toronto, Canadà), el 20 de maig de 2018 es va celebrar el Dia de l’Orgull Boig a moltes ciutats de l’Estat Espanyol (fins ara la iniciativa només havia tingut lloc a Astúries). Quan ens va arribar la proposta a través de les entitats i col·lectius convocants, vam iniciar un debat sobre els motius d’una convocatòria d’aquestes característiques. En un moment donat, un dels companys va preguntar per què hauria de sentir orgull sobre la seva bogeria i la seva experiència de patiment mental. Sense pretendre donar resposta a la pregunta, ens interroguem en grup sobre per què bogeria, per què orgull i per què ara.

A partir d’aquests tres interrogants plantejo algunes aportacions al debat. Parlar d’orgull és situar el sofriment mental fora de la dimensió individual –dins de la qual, cada persona construeix itineraris singulars respecte a la seva experiència– per situar-lo en l’esfera col·lectiva. Això en si mateix és un acte polític que deixa en suspensió una cultura hegemònica que produeix processos de salut / malaltia / atenció (Menéndez, 1990) que individualitzen i estan basats en la negació del seu caràcter estructural.

Parlar d’orgull és també reconèixer les lluites històriques i actuals pels drets socials i polítics de col·lectius minoritzats. Aquestes lluites han permès subvertir l’ordre establert per obrir punts de fuga. Un dels casos més paradigmàtics quan pensem en orgull ens remet als moviments LGTBI i a la teoria ‘queer’, exemple clar de com l’enunciació decidida i repetida del que es considera abjecte genera transformacions tant simbòliques com efectives. En aquesta direcció es planteja el Dia de l’Orgull Boig com a eina que inhabilita l’ús discriminatori del terme i habilita la paraula i el debat al seu voltant.

Una paraula polisèmica

La paraula bogeria ha presentat múltiples significats a llarg de la història, en funció de la intencionalitat existent darrere de cada un dels seus diversos usos. Des de la genialitat i l’enamorament romàntic, fins l’insult i la discriminació, passant pel control, el tancament i la gestió de la desviació de norma (culturalment establerta). En altres moments de la història els encarregats de custodiar han estat jutges i capellans amb un objectiu moralitzant. Sense la desaparició d’aquest rerefons moral (o moralitzant) al voltant de la salut mental, la realitat actual reflexa un procés de medicalització de la bogeria que ha construït una forma hegemònica d’entendre-la com unitat patològica a la qual cal donar una resposta clínica. Aquest procés de medicalització ha necessitat i ha provocat un desplaçament del concepte per donar lloc a una nomenclatura diversificada i cada vegada més nosològica i tècnica. A partir d’ella, s’ha subdividit la bogeria en grups de símptomes sota una multiplicitat d’etiquetes diagnòstiques creixent. En aquest escenari, reprendre la idea de bogeria per polititzar-i situar-la en l’espai públic ens permet generar un context de possibilitat en el qual totes puguem opinar i pensar la bogeria.

Com plantegen Geekie i Read (2012), “en usar el terme bogeria, l’experiència és arrencada de les urpes d’una elit formada per un grapat d’experts en esquizofrènia i bogeria passa a ser mostrada com un aspecte de la condició humana sobre el qual tots podem opinar, enlloc de com una malaltia mèdica amb un títol fosc derivat del grec o el llatí”. A diferència de la terminologia mèdica, parlar de bogeria habilita un espai des d’on interpretar, explicar i discutir fora de l’entorn clínic, trencant l’exclusivitat de determinats coneixements tècnics.

Per què ara?

Quan busquem informació sobre les grans transformacions de la psiquiatria apareixen imatges de l’arribada de Pinel i la humanització del tractament, el posterior tancament dels manicomis, l’antipsiquiatria de Basaglia, Laing i Cooper dels anys 60 i 70 del segle passat o la reforma psiquiàtrica, entre altres. Moviments que, sens dubte, van revolucionar les formes i dispositius d’atenció al sofriment mental, però que han construït un relat històric moltes vegades reduït a grans gestes d’homes, psiquiatres i blancs, situant a l’ombra altres col·lectius i subjectes que van participar en aquestes lluites. Més tard, als 80 van aparèixer les entitats i associacions de familiars, que tot i mantenir certes posicions ambigües i algunes qüestionables, es van situar sens dubte com a actors imprescindibles per a la construcció comunitària i col·lectiva de la salut mental.

Actualment existeixen moviments i col·lectius com ‘Hearing Voices’, Federació Veus, Grups de Suport mutu i un llarg etc., a partir dels quals s’organitzen els autoanomenats supervivents de la psiquiatria, escoltadors de veus i moviments en primera persona. Sense oblidar que la història no és lineal i que la lluita política d’aquestes persones no és una cosa nova, sí que podríem dir que l’orgull boig és reflex i conseqüència de la lluita d’aquests col·lectius. La seva proposta suposa una mirada política i col·lectiva del sofriment mental i la vulnerabilitat humana que situa al centre l’experiència els sabers profans (Menéndez, 1981), Haro (2000) i Urquiza (2009) i els drets, per construir formes de cura, atenció i salut en conseqüència.

El primer pas per donar valor a les possibilitats d’enunciació, transformació i diàleg que obre la celebració del Dia de l’Orgull Boig en el nostre context és entendre com aquestes reivindicacions ens interpel·len a totes les persones com a societat i no només a les diagnosticades. Com diu l’antropòleg català Ignasi Terradas (1992): “La manera com pot arribar a ser tractada una persona en el temps i en l’espai d’una societat és la manera reservada per a totes les altres”. I en aquest cas, és la forma com donem resposta al patiment psíquic el que està en joc.

 

(Visited 15 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació