Les ciutats feministes en el context de la pandèmia del COVID-19

25 novembre, 2020
ciutades feministas Foto: Daria Obymaha a Pixabay

Les ciutats són femenines. Al ser-ho, com les dones, han patit, al llarg del segles, la violència del poder de les estructures capitalistes i patriarcals. Al llarg del temps, les urbs, mitjançant les polítiques públiques, influenciades pels poders privats, tant locals com globals, han intentat resoldre els problemes i els conflictes socials i econòmics. Així doncs, sota l’aparença d’aplicar estratègies d’intervenció urbana i social, més o menys decidides per les ciutadanies, hi ha qüestions i problemàtiques urbanes que s’han tornat endèmiques (pobresa, conflictes, dret a l’habitatge, etc.). Aquestes estan directament relacionades amb els models de ciutats que, al mateix temps, estan estretament imbricats amb els model productiu i de poder. 

Cap a un nou urbanisme

Per problematitzar aquestes qüestions, i per intentar resoldre aquestes problemàtiques, estaments internacionals, com per exemple les Nacions Unides, i nacionals, com per exemple els ajuntaments, repensen i replantegen estratègies i plantejaments de gestió i intervenció social, urbà i econòmic en els contextos de les ciutats, on la concentració de persones sobrepassa, i en molt, els llindars tant físics com urbans fent encara més crònica aquesta situació. En relació a aquesta idea, les Nacions Unides, van aprovar l’Agenda 2030 sobre el Desenvolupament Sostenible (2015), la qual es va plantejar com una oportunitat perquè els països i les seves societats emprenguessin un nou camí per millorar la vida de les ciutats. Aquesta es fonamenta amb una sèrie d’objectius de desenvolupament sostenible (ODS) dels quals destaquem l’eliminació de la pobresa, el combat a el canvi climàtic, l’educació,  la defensa del medi ambient, el disseny sostenible de les ciutats i la igualtat de la dona en tots els àmbits de la vida cotidiana. És per això que més endavant, desenvoluparem una sèrie d’eixos connectats amb i treballats des de l’urbanisme feminista.

Fins a quin punt és legítim allò que es proposa en l’Agenda 2030, atès que tant el plantejament com la seva filosofia tenen una certa concordança l’Agenda 21 Local, plantejada en la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro (1992)? Podríem entendre que l’Agenda 2030 és una mena de reedició de la primera. Donat que aquesta no va desenvolupar les polítiques ambientals, socials i econòmiques, de forma glocal, amb la intensitat desitjada,s’insisteix, mundialment, en una sèrie d’objectius que, en un primer moment, no es varen assolir donades les divergències nacionals i els interessos econòmics particulars dels estats i de les ciutats. 

El moment de les ciutats feministes

En l’actualitat, donada la crisi de la COVID-19, la problemàtica de salut està posant pressió sobre totes aquestes problemàtiques urbanes permanents donada la seva interrelació, les quals, com hem esmentat, no hem estat capaços de solucionar col·lectivament. Hem arribat, doncs, a una situació urbana extrema amb un col·lapse social, econòmic, polític i de salut molt substancial i greu.

Necessitem, ara sí, que les nostres ciutats siguin unes ciutats feministes. Les circumstàncies actuals han provocat que la cura i la salut se situïn just al centre de la vida col·lectiva. Hem d’aprofitar  l’oportunitat, com en altres pandèmies passades, no solament per transformar-les urbanísticament, amb la voluntat de mutar les ciutats amuntegades i insalubres per fer-les més habitables, sinó també per alterar social, política i econòmicament les metropolis. És a dir, cal realitzar una problematització i un qüestionament de les ciutats de forma global. Per a poder fer aquest exercici, hem de beneficiar-nos, col·lectivament, de l’experiència i del saber que les persones cuidadores han adquirit en els espais domèstics i traslladar-los a l’esfera pública per construir espais saludables, per poder vetllar per les persones que viuen les ciutats, etc. En definitiva, hem de reflexionar sobre quines lliçons ens està donant el context actual per a dissenyar urbs més saludables i habitables

Com fem que la ciutat sigui més cuidadora? 

Font: Manual d’urbanisme de la vida quotidiana: urbanisme amb perspectiva de gènere

Intentem donar resposta a aquesta pregunta desenvolupant una sèrie d’eixos, estretament connectats amb els aspectes de la cura i la salut col·lectiva de les metròpolis. Uns eixos que s’han treballat des de posicions relacionades amb l’urbanisme feminista i, per tant, tenint en consideració, especialment, l’espai social i arquitectònic reproductiu. Tots ells estan estretament relacionats amb la construcció física i el tarannà social de les ciutats. Aquests eixos per a ciutats feministes són:

Trama urbana

Les ciutats compactes i diverses (barreja de residència, oficines, indústries i serveis) funcionen molt millor per a la ciutadania que les ciutats disperses, zonificades per activitats, dependents d’automòbils i consumidores de recursos i temps. La vida urbana rica i diversa exigeix una densitat mínima, diversitat d’usos i mixtura de persones que habiten els llocs i els espais.

Mobilitat

La mobilitat de la vida quotidiana prioritza els moviments a peu i la salut. Una ciutat que  facilita els recorreguts que fan les persones per dur a terme les tasques quotidianes, tant laborals com reproductives, és a dir, recorreguts complexos i diversos (en contra de l’anàlisi bidireccional casa-feina-casa). Una mobilitat integrada en la trama urbana de la quotidianitat que connecti els espais de cura, educació o joc, tant a peu com en transport públic i en diferents horaris segons les necessitats. 

Equipaments

Els equipaments són una peça clau en el sosteniment de la vida (escoles, centres d’assistència primària, centres cívics, biblioteques, etc.) i la seva integració en el territori és cabdal. La xarxa d’equipaments ha d’estar planificada de manera que reforci i alimenti la vida quotidiana; per tant, respon a una bona diagnosi plurisectorial i social, regulant les peces de manera flexible, permetent la mixtura d’usos en una mateixa parcel·la o en zones de les ciutats pròximes.

Espai públic

Els espais públics han de ser inclusius i compatibilitzar tasques de cura i reproducció i, al mateix temps, reunir una barreja de funcions (jugar, comprar, fer vida social o tenir cura, etc.) i de serveis (lavabo, font d’aigua, protecció del clima, etc). És un espai  que es dedica als vianants i a l’estada en detriment del vehicle privat i la privatització de l’espai públic.

Edificació

Des de la perspectiva de l’urbanisme inclusiu, no es pot separar l’edifici del carrer: formen un contínuum i el “dins” i el “fora” es desdibuixen. Les plantes baixes tenen la funció de posar en relació allò públic i allò privat i, per això, els espais oberts al carrer i transparents faciliten aquest paper. La diversitat de funcions en aquestes plantes baixes, des de comerç de proximitat fins a equipaments, ajuda a facilitar les tasques quotidianes. En tot cas, les peces no suposen una barrera en la trama urbana, ni en la connectivitat i s’eviten les dimensions fora d’escala humana.

Teixit social

La vida urbana no és el resultat d’un projecte urbanístic, sinó una dialèctica entre l’allò físic i l’allò social. Assumir la diversitat social, la diferència d’opinions i la possibilitat de conflicte és part de la vida urbana. La ciutat inclusiva viu tot això com una oportunitat i, al mateix temps, fomenta les xarxes socials, l’apropiació temporal, i els espais d’estada, de trobada i de joc. L’apropiació de l’espai per part d’un teixit social viu potencia la cura comunitària, la socialització de les tasques de sosteniment de la vida i el control informal.

Autonomia

Una ciutat que promou l’autonomia és una ciutat accessible per a tots els col·lectius, per a que els infants, les persones amb diversitat funcional o la gent gran es moguin independentment i de forma segura. A la vegada, és una metrópolis segura que afavoreix la presència de tots els col·lectius de dones a l’espai públic i que fomenta la percepció de seguretat, dissenyant espais amb bona visibilitat, bona il.luminació, concurrència de persones i oportunitat de demanar ajuda. 

Temps

El desigual repartiment de les tasques de cura ha col·locat a certs col·lectius en una posició desavantatjosa no només socialment i econòmicament sinó també temporalment (per exemple, les dones dediquen una mitjana de dues hores més al dia a les tasques quotidianes que els seus companys). D’altra banda, les tasques domèstiques i de cura no només tenen horaris diferents sinó que aquestes activitats tenen una lògica temporal sincrònica i quotidiana (realització de diverses activitats de cura al mateix temps) molt diferent de la lògica temporal diacrònica del treball-ocupació (Torns, 2003). 

urbanisme feminista
Carrils bici projectats a Sants-Creu Coberta. (Ajuntament de Barcelona).
Font: Covid 19, distància física i ciutat, d’Olga Subirós

Unes ciutats feministes i més lliures

Com bé diu Olga Subirós (2020): “la negociació de l’espai públic de la ciutat està en joc. Aquest cop les cartes no estan a favor de la mobilitat en vehicles de combustible fòssil, aquest cop, per fi, és la salut. És la nostra supervivència. El virus està convertint les ciutats en laboratoris per al canvi que necessitem”. Així doncs, la continua tensió entre l’espai reproductiu (la vida) i l’espai productiu (el capital) s’està fent més palesa que mai, en les ciutats, en el context de la pandèmia i, ara en aquests moments, de forma general, els eixos plantejats, anteriorment, poden ajudar a reflexionar sobre com (re)construir i dissenyar les ciutats tant a curt com a llarg termini. 

Si  tenim en consideració aquests eixos, aleshores la reproducció social guanyaria terreny dins de l’esfera pública i les metropolis i, al mateix temps, aquesta trencaria la dicotomia entre l’allò productiu/reproductiu. La reproducció social entesa “com un complex procés de tasques, treballs i energies l’objectiu de la qual seria la reproducció biològica (considerant les diferents espècies i la seva estructura ecològica) i la de la força de treball. Inclouria també les pràctiques socials i els treballs de cures, la socialització i la satisfacció de les necessitats humanes, els processos de relacions socials que tenen a veure amb el manteniment de les comunitats, considerant serveis públics de sanitat, educació i transferències que reduïssin el risc de vida” (Carrasco, 2017, pàg. 63). 

Així doncs, aquest concepte de reproducció social permetria repensar no solament les ciutats. També permetria la problematització del vincle entre l’allò social i l’allò econòmic, sense separar la reproducció i la producció i, a la vegada, connectar-lo amb altres tipus d’economies diferents com, per exemple, l’economia feminista. Aquesta corrent postula que els beneficis dels capitals es destinin en construir un benestar social per a totes, és a dir, en generar el bé comú, o, també, l’economia verda, que planteja que cal millorar el benestar de la societat i també garantir l’equitat i la justícia social sempre tenint en consideració la cura del planeta i els recursos naturals que existeixen. 

Si sabem reflexionar sobre les ciutats des d’aquests eixos, si els tenim en consideració en el moment de transformar els espais públics, en el moment de dissenyar nous lloc urbans, etc., segurament tindrem unes ciutats feministes (encara més) i, potser, més lliures dels poders econòmics i patriarcals.

Referències:

Carrasco, C. (2017). La economía feminista. Un recorrido a través del concepto de reproducción. Ekonomiaz, 91 (1), 52-77.

Subiros, O. (2020). Covid 19, distància física i ciutat. Blog Escola Sert. https://www.escolasert.com/ca/blog/covid-19-grans-ciutats

Torns, T. (2003). Les polítiques de temps: Un repte per a les polítiques de l’Estat del Benestar. Quaderns de la Fundació Nous Horitzons.

Per ampliar: 

Paricio, A. (2019). Manual d’urbanisme de la vida quotidiana: urbanisme amb perspectiva de gènere. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Disponible a: https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/112461

Pernas, B., i Román, M. (2017). Ciudades igualitarias, ciudades en trasformación: Guía práctica de urbanismo y género (Edición: A. G. de Desarrollo Urbano Sostenible). Ayuntamiento de Madrid.

Román, M., i Velázquez, I. (2008). Guía de urbanismo con perspectiva de género. Instituto de la Mujer de la Región de Murcia. 

Vega, C., Martínez, R., i Paredes, M. (2018). Cuidado, comunidad y común. Experiencias cooperativas en el sostenimiento de la vida. Madrid: Traficantes de sueños. Disponible a: https://www.traficantes.net/sites/default/files/pdfs/TDS-UTIL_cuidados_reducida_web.pdf

(Visited 6 times, 1 visits today)
Autors / Autores
Professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació, i del máster de Ciutat i Urbanisme
Professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, i del máster de Ciutat i Urbanisme.
Professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació.
Comentaris
Deixa un comentari