7 noves tecnologies i tendències del futur de l’educació

Article elaborat amb la col·laboració del professor i professores Adrian Montesano del Campo, Juliana Elisa Raffaghelli i Marta López Costa.

Cada cop sembla més evident que les noves tecnologies jugaran un paper decisiu en el futur de l’educació. Però, no és suficient amb aplicar-les: per tal que resultin transformadores, cal inserir-les en programes pedagògics punters, que incloguin idees innovadores de qualitat i sostenibilitat educativa. 

Us presentem set noves tecnologies i tendències que, en combinació amb les estratègies pedagògiques adequades, podrien configurar el futur de l’educació de qualitat.

1. La realitat estesa

La realitat estesa fa referència a totes les tecnologies que generen entorns reals i virtuals interactius. Entre altres, engloba la realitat virtual, que transforma el nostre entorn per generar simulacions d’altres realitats i la realitat augmentada, que complementa el nostre entorn amb informació digital. Alguns exemples d’aquestes tecnologies són les impressores 3D, les holografies o les ulleres de realitat virtual. 

La realitat estesa afavoreix alhora la visualització de dades i l’expressió de les idees per part de l’alumnat. La simulació de situacions és un bon exemple de com conflueixen aquests dos punts, cosa que resulta en una millor comunicació entre l’alumnat i el professorat.

2. L’aprenentatge adaptatiu

El futur de l’educació també passa per la seva personalització. L’aprenentatge adaptatiu consisteix a utilitzar les tecnologies per proposar activitats basades en l’estil d’aprenentatge particular de cada estudiant. 

El monitoratge digital permet detectar els punts febles i forts de cada persona a tots els nivells, cosa que guia la implementació de propostes educatives òptimes. A més a més, les tecnologies faciliten l’educació permanent, ja que permeten l’accés als materials i continguts sense dependre de l’espai o el temps disponibles. 

Però, el potencial més gran de les tecnologies en relació amb l’aprenentatge adaptatiu és la possibilitat d’empoderar les persones per prendre les seves pròpies decisions formatives. Per tal que això es produeixi no és suficient amb la implementació de la tecnologia, sinó que cal un canvi de paradigma pedagògic.

3. L’ús de les tecnologies 5G

Les noves tecnologies sense cables proporcionen més velocitat de connexió i descàrrega. Això obre moltes portes als membres de les comunitats educatives: xarxes més potents, descàrrega d’arxius en menys temps, accés eficient a plataformes de treball basades en la col·laboració a distància, etc. Així mateix, possibilita la inclusió realista d’altres tecnologies com la realitat estesa en els dissenys pedagògics.

4. L’automatització

Els processos educatius suposen molts procediments rutinaris (manuals o cognitius) que podrien començar encarregar-se a robots. No es tracta de substituir les feines, sinó tasques com l’elaboració de calendaris adaptats a cada persona, gestions o processos d’avaluació i de feedback senzills, com respondre a preguntes freqüents. 

Els robots tindrien una funció de suport en el seguiment, motivació i anàlisi de l’aprenentatge de cada estudiant, però en cap cas suplantarien la necessitat de la docència i l’atenció humana.

5. Els Fab Labs i la cultura maker: la tecnologia com a aliada de competències creatives

Les tecnologies poden ser molt bones aliades perquè el treball per competències sigui profitós. Com hem dit abans, afavoreixen l’aprenentatge adaptatiu o self-paced learning, permeten l’experimentació amb tècniques com la classe invertida i faciliten el reconeixement de les competències adquirides. En aquest últim sentit, cal destacar l’èxit dels Open Digital Badges, certificats digitals verificables de competències.

En el cas de l’aprenentatge creatiu, una de les claus del futur de l’educació, seran claus l’accés a impressores 3D i altres mètodes de connexió analògic-digital. No obstant això, s’ha de tenir en compte que s’haura de treballar paral·lelament l’escriptura de codi. Amb aquesta habilitat assolida, l’alumnat podria donar forma a objectes que enriquirien els smart learning environments.

6. Analítiques d’aprenentatge

Les analítiques d’aprenentatge aporten dades precises sobre el moment de l’aprenentatge en què es troba cada alumne o classe. Això és important per detectar problemes i dificultats a escala individual i a escala grupal, indicant quins cursos funcionen i quins aspectes seria necessari redissenyar.

7. Recursos educatius oberts

La generalització gradual de l’accés a la xarxa suposa una tendència a la informalització de l’aprenentatge, és a dir, l’adquisició dels coneixements més enllà dels programes dels centres d’educació bàsica o superior. Els aprenentatges adquirits al llarg de la vida i en diferents àmbits (professional, social, lúdic, etc.) són fonamentals, i formen part d’allò que anomenem “educació expandida”. 

Per aquest motiu, els recursos educatius oberts són un pilar de la democratització de l’educació i la recerca. Es tracta de materials la qualitat dels quals està assegurada que, a més a més, augmenten la visibilitat de la literatura científica i les institucions que generen coneixement.

On tot convergeix: els Smart Learning Environments

Hem parlat de la necessitat d’integrar totes les tecnologies en programes educatius que en facin un bon ús. Al futur de l’educació pel qual apostem, aquesta integració també serà espacial. 

Els Smart Learning Environments es caracteritzen per fomentar metodologies actives d’aprenentatge i oferir el benestar més gran possible al professorat així com a l’alumnat. En aquests espais, la dimensió pedagògica s’integra amb l’ambiental i la digital, de manera que n’aprofita tot el potencial. Així, els processos d’aprenentatge s’orienten perquè siguin el màxim de personalitzats i contextualitzats socialment i culturalment. 

La integració pot donar-se en entorns físics o virtuals, i és desitjable tant a l’escola com als entorns d’aprenentatge al llarg de la vida.