Els reptes de demà en acció social i educativa

El passat 18 de maig es va celebrar el webinar “Els reptes de demà en acció social i educativa”. Aquest webinar s’emmarca en el cicle Els reptes de demà, organitzat pels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC per a celebrar els 25 anys dels Estudis i animar la conversa sobre el futur de les disciplines que s’hi imparteixen. Podeu recuperar els webinars dedicats a l’Educació i a la Psicologia al canal de Youtube de la UOC o resumits al nostre blog. Trobareu la gravació d’aquesta sessió al final del post.

L’acció social i educativa és un paraigua sota el qual se situen diverses pràctiques dirigides a transformar la societat per a fer-la més justa. En els últims temps, aquest sector s’han transformat profundament, a mesura que ho feia també el context.

En aquest webinar, tres experts procedents de diferents àmbits geogràfics van donar la seva perspectiva sobre la qüestió. La conversa va ser moderada per Jordi Planella, catedràtic de Pedagogia Social als nostres Estudis i director de la Càtedra Fundació Randstad-UOC sobre Discapacitat, Ocupació i Innovació Social. Hi van intervenir Ricardo Fandiño, director de l’associació gallega ASEIA (Asociación para a Saúde Emocional na Infancia e na Adolescencia); Raúl Castillo, Responsable del Observatorio Vasco del Tercer Sector Social (3sEuskadi) i Diego Silva, professor de l’Instituto Académico de Educación Social a Montevideo.

Cartografia dels problemes socials emergents

Per a pensar l’acció social del futur, s’ha de començar per analitzar quins canvis s’han produït en les maneres de treballar en els últims anys. 

Planella va proposar partir de la crisi econòmica del 2008, que va marcar un punt d’inflexió en matèria social. Ricardo Fandiño assenyala que, des d’aleshores, el sector ha caigut en una tendència corporativista, que prioritza l’eficàcia i l’eficiència mesurades a partir de protocols. “La protocol·lització del treball ens fa perdre la perspectiva d’una intervenció més artesanal, basada en la relació entre els professionals i les persones a les quals acompanyem”. A més a més, constata l’aparició del que anomena “realitats emergents”: la digitalització, la influència del feminisme i de la diversitat sexual, la diversificació de la família, etc. Davant dels reptes que es plantegen, fa una crida a escoltar les persones que treballen sobre el terreny.

Des de l’Uruguai, Diego Silva pensa que el problema principal és la poca contextualització sociohistòrica de les persones amb què es treballa. En el cas del seu país, per exemple, la història recent explica fenòmens com la infantilització de la pobresa. També comparteix amb Fandiño la importància de treballar artesanalment i d’atendre la diversitat, que hauria de ser la base de l’acció: “S’han de construir estratègies que reconeguin la diferència i la singularitat de les persones”.

Raúl Castillo comparteix la seva experiència en el 3sEuskadi, un espai divers format per algunes organitzacions grans i moltes de petites —algunes de les quals estan formades només per persones voluntàries—. “Les organitzacions del tercer sector venen de llocs petits”, diu. Per això, tot i que el creixement és bo, s’ha d’evitar que suposi una submissió a les lògiques del mercat que tendeix a aparèixer. “S’ha de recordar que, més enllà de gestionar serveis, som espais relacionals: hem nascut de la relació i estem aquí per a la relació”. Per a avançar en aquesta direcció, apunta cap a la necessitat de crear alternatives polítiques que lluitin contra la dissolució dels vincles comunitaris.

Nous models i praxis en l’acció social i educativa

Quins aspectes haurien de canviar en la praxi professional per tal que aquesta s’adaptés millor als reptes del futur? Quina relació hauria de tenir el sector amb la recerca? Quina serà la posició dels subjectes amb què es treballa?

Fandiño creu que l’element diferencial serà la capacitat de mantenir la presència del cos i la comunicació a la praxi. Aquesta corporalitat forma part de la relació amb les persones a les quals s’acompanya, que ha de prevaler sobre la tecnificació i la digitalització: “En una visió tecnificada de la nostra feina, tendim a establir una relació excessivament asimètrica amb les persones amb què treballem, com si elles no ens aportessin res”. Donar suport a les relacions implica crear espais comunitaris desinstitucionalitzats, que actualment són molt limitats. “No es tracta de prendre posicions antidigitalistes, però si ens plantegem la praxi des de la idea de relació, s’ha de repolititzar i resocialitzar el cos”.

Diego Silva remarca també la necessitat de posar les persones i les relacions al centre, i no les institucions. Posa l’exemple dels pisos de transició per a les persones que surten de les presons, que també assenyalava Fandiño: “Hi ha una sobreabundància d’institucions d’empresonament, però molt poques propostes d’ancoratge comunitari”. Silva proposa plantejar l’assumpte des d’una perspectiva geogràfica. S’hauria de pensar en espais de sociabilitat i aprenentatge no formals, en què es reconegui l’aprenentatge atzarós i es promogui la construcció de xarxes.“

“La dinàmica social individualitzadora és una màquina molt potent, que ens individualitza i ens fragmenta”, opina Castillo. Enfront d’aquesta tendència, l’objectiu hauria de ser connectar i alimentar els espais comunitaris sorgits de les famílies o de la unió de persones d’ideologia similar, per exemple. L’acció social i educativa ha de relacionar-se més amb els moviments socials, la universitat i fins i tot el món privat. A més a més, insisteix en “generar espais de drets humanitzats”. Experiències com les de Nise de Oliveira ensenyen el potencial de l’art per a ajudar les persones en aquests processos menys tècnics i més humans: “el vincle comunitari que generen els espais d’art i expressió constitueix espais gresol. Són espais precaris i per construir, però molt vius”.

Prospectives formatives per a mons complexos

En aquest darrer bloc, es va discutir quina seria la millor formació per a fer front al futur de l’acció social i educativa. Fandiño va començar per assenyalar com en pot arribar a ser, de dolorós, el contacte amb un món acadèmic deslligat de la praxi. Aquesta connexió és fonamental, i cal transmetre-la als estudiants: “Tot l’entramat d’aprenentatges necessaris per a la pràctica són aprenentatges sobre un mateix. Això ha d’estar present des del principi de la formació, perquè la praxi professional els mourà molt des del punt de vista personal”.

Silva coincideix amb la necessitat d’anar més enllà del títol en qüestió i atendre el món de la pràctica. Proposa fer-ho des de tres dimensions: augmentar la sistematització de la pràctica, augmentar el compromís social i la responsabilitat del món acadèmic i establir una comunicació més forta entre els dos mons. 

“S’ha de transmetre als joves que el valor de la nostra experiència és relacional”, explica Castillo. Des d’aquesta perspectiva entén el valor del voluntariat, que per a molts joves que desitgen professionalitzar-se en el sector pot ser una cosa difícil d’assumir. D’altra banda, Castillo recalca la importància de generar espais vivencials i corporals, també en la formació superior específica. Fins i tot, aposta per anar més enllà i vincular el sector amb disciplines com l’art, l’arquitectura i les noves tecnologies, totes elles necessàries per a la transformació social.

Conclusions

Després de compartir totes aquestes reflexions, es va obrir un torn de debat en què els oients van tenir l’ocasió de fer preguntes. Alguns dels temes que es van tractar van ser el valor afegit que tenen les entitats del tercer sector respecte de les empreses que ofereixen serveis socials, la necessitat que té l’acció social d’habitar un territori intermedi entre la renovació política i la dependència de les institucions o la vinculació amb les polítiques culturals.

Per acabar, Planella va proposar als ponents seleccionar algunes cites amb què tancar el webinar. A través de Judith Butler i Franco Biffo Berardi, Ricardo Fandiño va voler recordar la condició bàsica de dependència de l’ésser humà i la necessitat de reerotitzar el cos de la ciutat. Silva, d’altra banda, va seleccionar una frase d’Allan Poe sobre el valor dels espais de vagabunderia i una altra de Luis Parodi sobre l’abstència de neutralitat política de l’educació —quelcom que hauríem de reivindicar—. A través de Yayo Herrero, Castillo va recordar la centralitat dels cossos i la seva interdependència. Va concloure animant a l’acció amb Nise de Oliveira: “Hi ha deu mil maneres de pertànyer a la vida, de lluitar per una època”.