Addiccions, tecno-addiccions i educació social

Sonia Fuertes Ledesma, professora col·laboradora del Grau en Educació Social.

En el context actual, podem dir que la nostra societat es caracteritza per l’excés i la voracitat. La dificultat per acceptar límits i el consum de tot tipus d’objectes són trets característics del moment en què vivim. Un capitalisme de ficció que s’acompanya alhora d’una inconsistència pel que fa al vincle, l’anomenada societat líquida de Zygmunt Bauman.

En aquest escenari el terme addicció comença a aplicar-se a relacions de dependència no només associades al consum de substàncies, sinó també a pràctiques: les anomenades addiccions no tòxiques, addiccions de comportament o fins i tot, addiccions socials. La utilització massiva del terme apunta a una certa característica patològica de qualsevol tipus de relació, que esdevé ràpidament malaltia en una definició que sovint és més ideològica que científica. El menjar, el sexe, les compres…  els límits per delimitar ús, abús i dependència són difusos.

Per això, avui les tecnologies i l’ús de dispositius mòbils estan sota sospita, si bé en aquest cas és sobretot el públic adolescent qui sembla més desprotegit davant d’aquesta realitat. Les tecno-addiccions apareixen de manera progressiva i són un camp on l’educació social pot jugar un paper determinant. Des de l’educació social es pot fer un acompanyament respectuós que permeti adquirir eines, que escolti i que doni espai a la paraula, lluny d’emetre judicis.

Ús problemàtic versus recreatiu

En primer lloc, l’educació social s’ha de situar des d’un pla conceptual i de reflexió teòrica. És important aprendre de l’experiència d’altres àmbits per distingir quan ens trobem davant d’un ús problemàtic o un ús recreatiu i funcional. Recordem les primeres respostes davant el consum de drogues: monolítiques, rígides, bàsicament punitives. I recordem també el seu fracàs.

Avui sabem que la flexibilitat, la regulació i la prevenció són més eficaces que la repressió.

El primer repte és obrir-nos a una altra mirada, on tant l’adolescent com les tecnologies no apareguin com a culpables. La qüestió és, un cop més, veure en quins moments, amb quina freqüència i amb quina finalitat es produeix la connexió a internet. Si és per relacionar-se puntualment, per compartir o per aprendre. O si, d’altra banda, és per tancar-se a l’habitació, per no sortir i per jugar sense límit.

I també aquí és on hem de reivindicar la responsabilitat del jove adolescent: creure en la seva possibilitat d’elecció, en les seves capacitats i en el seu procés d’aprenentatge.

Les drogues, companyes històriques

Les drogues ens han acompanyat al llarg de la història de formes molt diverses, s’han utilitzat en rituals, com a medicina, per augmentar la consciència en entorns artístics, per alleugerir el dolor… El seu consum ha sigut ocasional, recreatiu, d’abús, de dependència, etc. Maneres de viure que posen l’accent en la importància de la subjectivitat en aquesta interacció. No és la substància qui fa l’addicte: cada persona estableix un vincle particular amb el consum, un lligam que és dinàmic i està subjecte a canvis.

Ara bé, cap d’aquestes modalitats és aliena al context social i cultural, que incideix en el lloc que atorguem al consum de drogues. Al llarg de la història podem trobar exemples de com ha anat prenent formes diferents, més o menys acceptades socialment en funció del context. Per exemple, l’ús del làudan per part d’alguns artistes surrealistes, l’experimentació amb LSD i marihuana als anys 60 en el si del moviment hippy o la utilització de les amfetamines en les dietes per aprimar-se els anys 80, de manera prèvia a la seva prohibició o regulació. La consideració legal, social i cultural ha variat en funció de l’època. És important, per tant, tenir present aquest context i anar més enllà d’una mirada merament ‘biologista’.