El col·lapse social, de la ficció a la realitat

25 gener, 2021 colapso social L’effondrement (2019)

Al llibre Collapse: How Societies Choose to Fail or Succeed, el geògraf Jared Diamond, guanyador d’un premi Pulitzer, definia “col·lapse” com a “una canvi dràstic en la dimensió de la població i/o la complexitat política, econòmica i social en una àrea considerable per un període de temps llarg”.

Estem vivint el col·lapse de la nostra societat?

La resposta a aquesta pregunta és qüestionable. Segurament encara no ens trobem en el punt de situar-nos en el col·lapse de la nostra societat, però en els últims temps estem vivint situacions de crisi que ens porten a qüestionar-nos què passaria si l’ordre social col·lapsés per complet. 

“El col·lapse del sistema sanitari està condicionant la nostra vida social, i regula d’una manera o una altra les nostres llibertats individuals i col·lectives: forma una part molt important de la nostra vida en aquests moments”, comenta Josep Vivas Elias, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC.

En resposta a aquesta inquietud, s’ha multiplicat l’èxit de les pel·lícules i les sèries que aborden aquesta temàtica. En concret, les produccions sobre apocalipsis causades per pandèmies com Virus (Netflix) o Contagion (HBO) acumulen milions de reproduccions. Alguns investigadors, com Walter Dehority (Universitat de New Mexico) o Mariano Sigman (Universitat Torcuato Di Tella), han estudiat aquesta eclosió. Dehority (2020) explica que en el final feliç d’algunes d’aquestes pel·lícules l’espectador hi pot trobar consol, mentre que Sigman (2020) pensa que funcionen com a “vacuna emocional”, és a dir, que ens exposem a un nivell controlat de por i patiment per poder afrontar millor la vida real.  

La ficció audiovisual sobre el col·lapse

El primer que es reflecteix en aquestes ficcions són les reaccions individuals davant del col·lapse. El cinema nord-americà dels últims anys ha privilegiat les narratives heroiques, en què un personatge té la missió de salvar el món. És el cas de 12 Monkeys (1995), en què James Cole (Bruce Willis) és enviat al passat per recollir informació sobre el virus que arrasa el món. Però, és l’heroisme el que ens salvarà, en el cas d’un col·lapse mundial?

En altres pel·lícules, com It’s All About Love (2003), l’heroisme es realitza amb la salvació de la família, en aquest cas, de la parella. També és el tema de The Road (2009), basada en la novel·la de Cormac McCarthy, en què un home (Viggo Mortensen) intenta sobreviure a la carretera amb el seu fill, a la recerca d’un lloc més càlid. Aquest tipus de pel·lícules mostra el tancament del cercle social a les persones més properes, la protecció dels éssers estimats. Es tracta d’una reacció que sembla comuna en un món hostil, en què la prioritat és fugir del problema. 

La sèrie L’effondrement (2019) mostra, a través dels seus vuit capítols, la reacció de diferents persones després d’un col·lapse del qual es desconeixen les causes. Individualment o en petits grups, les persones intenten sobreviure, buscant refugi. En aquest cas, les reaccions no es retraten com a heroiques, més aviat al contrari: es posa de manifest l’egoisme i la por a l’altre. El mateix passa a Blindness (2008), adaptació de l’Assaig sobre la Ceguesa de José Saramago, en què una epidèmia de ceguesa s’estén pel món i només una dona hi és immune. 

En moltes d’aquestes pel·lícules, les organitzacions militars tenen un protagonisme molt gran, generalment com a gestors de la catàstrofe davant el perill. En absència d’una organització política esfondrada, són aquestes qui, de costat amb la comunitat científica, gestionen les emergències. La pel·lícula Outbreak (1995) mostra la problemàtica gestió d’un virus mortal per part d’aquests organismes. Fins a on pot arribar aquest poder militar en un món dominat per la por?

El col·lapse climàtic

Però, si hi ha una cosa que totes les produccions comparteixen, és la relació del col·lapse amb l’emergència ambiental. Malgrat que no totes elles posen el canvi climàtic com a causa explícita del col·lapse, la majoria se situen en un món en què les condicions ambientals són extremes, i la naturalesa suposa un perill. 

És interessant recordar que l’ONU advertia que les pandèmies com la que estem vivint estan directament relacionades amb la sobreexplotació de la natura i el canvi climàtic. Pot ser que el col·lapse climàtic sigui l’amenaça real que hem d’enfrontar, sota la qual se subsumeixen totes les altres. Aquesta amenaça ens provoca una preocupació que algunes persones anomenen “eco-anxiety”. Aquesta “ansietat ecològica” no és un trastorn reconegut clínicament, sinó una por crònica al desastre ecològic. 

La resposta social i individual: aprendre a habitar el col·lapse

No obstant això, cal preguntar-nos quina resposta, com a societat, podem donar al col·lapse. L’heroisme individual, la reclusió en la família i l’egoisme no semblen bones opcions si volem sortir-nos-en com a societat: haurem d’imaginar altres tipus de sortida. 

Marina Garcés, filòsofa i professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, parlava a la II Biennal Ciutat Oberta de Barcelona de la necessitat d’aprendre a “habitar el col·lapse”, de trobar estratègies individuals i col·lectives per a afrontar un futur incert. Potser això implica fins i tot replantejar-nos què vol dir “col·lapse” amb l’objectiu d’evitar reaccions autoritàries i catastrofistes.

Tant des del punt de vista de l’acció com de les representacions i del pensament, que sempre van de la mà, el que sembla clar és que només podrem sobreviure al col·lapse amb un compromís social ferm i una educació social de qualitat, que ens permeti rebutjar la por instintiva cap als altres i a reconèixer-los com a iguals. 

Autor / Autora
Redactora col·laboradora dels Estudis
Comentaris
Deixa un comentari