Núria Cerezuela: “La UOC és per a persones que valorin la flexibilitat en uns estudis universitaris”

Núria Cerezuela va formar part de la primera promoció de la llicenciatura de Psicopedagogia, que la UOC va encetar l’any 1996. Vint-i-cinc anys després, li preguntem pels seus records i per l’impacte de la UOC en la seva vida personal i professional.

Formes part de la primera promoció de la llicenciatura de Psicopedagogia de la UOC. D’on et va venir la idea de formar part d’aquest pilot?

Va ser molt casual. Jo era tutora de 8è d’EGB i una de les activitats d’orientació que es feien era la visita al Saló de l’Ensenyament. En aquell moment, hi compartien espai els estudis de secundària i els universitaris. Vaig descobrir la parada de la UOC i m’hi vaig interessar. Com que el següent curs deixava de fer tasques d’equip directiu al centre i canviava d’escola i de poble, tindria més temps per dedicar a la meva formació. La formació que oferia la UOC encaixava perfectament amb aquelles condicions.

Què pensaven les persones del teu voltant del fet que estudiessis a distància?

La meva família no es va sorprendre, perquè sempre he estat una persona amb necessitat de formar-me en la meva tasca docent i hi he invertit part del meu temps de descans, d’oci i de convivència. M’han donat per impossible i em deixen fer. 

Els companys de feina es van mostrar interessats. Fins i tot em sembla recordar que un company de l’escola també va voler estudiar a la UOC, tot i que no va poder entrar en aquella convocatòria.

Com va ser l’experiència d’estudiar amb tecnologies que, en aquell moment, eren punteres?

Molt interessant, però amb certs entrebancs. En aquell moment, les tecnologies no estaven gaire introduïdes al món de l’educació. La UOC mateixa acabava de començar, el primer entorn virtual era lent i donava problemes. Recordo que un company ens explicava com ho feia per no desesperar-se esperant a entrar a les aules virtuals: engegava l’ordinador, anava a escombrar una habitació de casa seva, tornava i, si no s’havia connectat encara, escombrava una altra habitació. Tot un exemple de paciència i constància. 

Malgrat tot, la possibilitat de connectar entre els companys de manera formal o informal va ser fantàstica. Podies contactar i preguntar als consultors i tenir la resposta de seguida, el feedback i el suport eren gairebé instantanis. Mai no et senties sola ni abandonada. Jo havia estudiat a universitats presencials públiques i privades, i el contacte amb el professorat a la UOC em va semblar molt més fàcil i còmode que en les altres.

Tens algun record que et faci il·lusió compartir?

Recordo amb molta tendresa les primeres trobades presencials: eren en petit comité, —el grau tenia cent cinquanta estudiants— i s’organitzaven amb molta cura. La primera va ser a Mataró, en un edifici des d’on es veia el mar, i ens van donar regals com una carpeta, un bolígraf i una tassa on havien servit el cremat de la festa de la nit. Cada trobada era a un lloc diferent, cosa que va promoure que féssim turisme, i a totes hi havia aquests detalls originals: ens van arribar a regalar un llibre sobre l’aspirina o un potet de mel, per si teníem mal de cap abans dels exàmens.

Vaig participar en la majoria de trobades presencials. Els tres primers anys diria que no vaig fallar a cap. Quan ja va créixer la UOC i hi havia molts més estudiants vaig deixar d’anar a algunes, perquè estava embarassada de la meva filla i em costava mantenir el ritme. 

Quant als professors, recordo molt l’atenció d’en Climent Giné, que era el cap de la llicenciatura de Psicopedagogia, si no recordo malament. Vaig tenir una trobada informal amb ell on li vaig demanar que em conservessin la nota d’avaluació continuada d’una assignatura (excel·lent) perquè la prova final l’havia suspès. Es va mostrar molt comprensiu i educat.

Recordo també la xerrada que va fer en Claudi Alsina sobre matemàtiques i com introduir-les a l’entorn escolar. La sala estava plena i vaig haver d’escoltar des de la porta, dreta. Però, la incomoditat va valer la pena: fou tota una hora de coneixements innovadors i molt enriquidors. Alsina aportava una visió diferent que trencava els esquemes de les classes de matemàtiques tradicionals. 

També van ser divertides les actuacions que es van preparar com a distracció, el grup d’havaneres i sobretot en Manel Barceló, amb un monòleg increïble.

Quina assignatura et va agradar més?

No ho sabria dir. De totes vaig treure alguna cosa positiva.

Més tard, vas tornar als Estudis per fer el màster universitari en Dificultats de l’Aprenentatge i Trastorns del Llenguatge. Per quins motius vas decidir repetir a la UOC, en comptes de triar una altra universitat?

Buscava una formació no presencial, sense l’exigència dels exàmens i que, a més, suposés un mèrit per a un concurs de trasllats d’Educació. Prèviament havia fet un altre màster amb l’editorial Graó i la Blanquerna i, tot i no estar descontenta, no em va semblar igual que la UOC. També tenia el record dels bons moments, el bon material, i el bon acompanyament que havia rebut a la UOC, així que no em va fer falta cap excusa més per repetir l’experiència.

Quines millores vas notar, en relació amb la primera experiència?

A nivell informàtic, la plataforma virtual ha millorat moltíssim. La biblioteca és un recurs que no hi era al començament i és un gran suport. El material que abans era en vídeo VHS, ara el trobes online amb molta més facilitat. A nivell humà, naturalment el caliu dels dos primers anys és impossible de conservar: ara és una comunitat molt gran.

De quina manera es relacionen els estudis que has fet amb la teva pràctica professional actual?

Moltíssim: formo part d’un equip EAP (Equip d’assessorament i orientació pedagògica) del Departament d’Educació. Si hi sóc, és en gran part gràcies als primers estudis que vaig fer a la UOC. He fet el màster perquè en el meu nou lloc de treball necessitava més informació sobre trastorns d’aprenentatge i com assessorar a centres, famílies i alumnes.

A qui recomanaries la UOC?

A qualsevol persona, independentment de la seva edat, que tingui ganes de formar-se amb graus i altres programes seriosos i de qualitat. La UOC és per a persones amb capacitat d’autoregulació de l’aprenentatge i d’organització personal, i també per a persones que vulguin prioritzar el temps d’estudi al temps que es gasta en transport per arribar a la universitat presencial. En definitiva, la recomano a aquelles persones que valorin la flexibilitat en uns estudis universitaris.

Resumeix amb una paraula o frase la teva experiència a la UOC

Altament satisfactòria, espero que es repeteixi.