Envelliment a casa en temps de pandèmia: nous models de cures

30 setembre, 2020 envejecimiento en casa Foto: Micheile Henderson en Unsplash

El coronavirus accelera la necessitat de replantejar el model de residències per a gent gran i apostar per noves modalitats d’envelliment a casa com el cohabitage sènior

La crisi de la Covid-19 ha posat en relleu la necessitat de replantejar el model d’atenció de llarga durada a les persones grans en el tram final de la vida. Les dramàtiques conseqüències de la pandèmia sobre la població d’edat més avançada, i l’especial acarnissament i alta mortalitat en les persones que viuen a les residències, reforcen la necessitat de potenciar l’envelliment a la llaro en un entorn més controlat i amb serveis externs, però en el qual se’n pugui crear un.

La idea no és nova, però cobra vigència després de veure que, als països europeus, la meitat de les morts associades al coronavirus van tenir lloc a residències. “L’estructura dels espais, la manca de recursos i de personal i la seva elevada rotació van facilitar aquestes tràgiques xifres, que no són úniques d’Europa: al Canadà van ser el 75% de les morts i als EUA, el 40%”, explicava el Doctor en Psicologia Social i Professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, Daniel López Gómez, en el marc del webinar Envelliment a casa i cures: imaginaris, pràctiques i tecnologies, moderat per Adrián Montesano, també professor dels Estudis. Una sessió alineada amb la formació del grau d’Educació Social de la UOC i dirigida també a estudiants del grau de Psicologia, estudiants de màster i doctorat en ciències socials i de la salut i professionals del camp de la gerontologia i la geriatria especialment interessats en les cures de llarga durada.

Un nou model d’atenció a les persones grans

Si bé l’impacte de la COVID-19 en les persones grans que viuen en els seus domicilis encara no ha estat estudiat, es reclamen ia un canvi de model d’atenció a la gent gran que giri entorn a la idea d’la llar. A Catalunya, la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia, la Fundació iSocial i la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya estan impulsant un Debat obert (i urgent) sobre el nou model de cures de llarga durada i residencial i des del col·lectiu ” Llars per viure “s’ha posat un marxa un Manifest pel dret a viure a la llar, en un entorn acollidor, inclusiu i accessible. A nivell estatal, s’ha impulsat la Declaració conjunta en favor d’un canvi de model de cures, que ha estat signada per milers de professionals, científics, familiars i gent gran.

Totes aquestes iniciatives es basen en la constatació que les persones grans volen viure durant més temps a casa seva, i això passa per una millor atenció domiciliària que integri els serveis socials i sanitaris.

El doctor López, membre del grup de recerca CareNet de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC i especialista en l’impacte social de les infraestructures de cura per a gent gran remarcava en el seu webinar que “pot haver una llar en una residència de gent gran”. Segons ell, l’important és entendre que la llar no és un simple espai, sinó una pràctica constant. Fer llar és una acció que requereix d’un treball permanent en diferents aspectes i que pot ser posat en escac per diferents successos vitals o fins i tot altres persones, corroborava.

El Dr. López reclamava la necessitat d’entendre la construcció d’un model de llar amb cures com un procés pel qual es calibren maneres noves i recíproques de ser dependent i d’estar vinculat amb noves persones, tecnologies, polítiques i també nous imaginaris

De fet, aquesta és una opció a explorar, ja que el model residencial està àmpliament consolidat. En aquest procés d’aprendre a ser dependent sense deixar de tenir autonomia, hi ha diferents eines que poden ajudar a crear una nova llar en una residència. Utilitzar objectes domèstics per decorar els espais no compartits pot jugar un paper fonamental, però hi ha recursos més enllà de la decoració: des de la pròpia arquitectura i disseny de les instal·lacions (generant privacitat i ocultant els serveis residencials) fins a les noves tecnologies que permeten connectar famílies disperses pel planeta.

El Dr. López reclamava la necessitat d’entendre la construcció d’un model de llar amb cures com un procés pel qual es calibren maneres noves i recíproques de ser dependent i d’estar vinculat amb noves persones, tecnologies, polítiques i també nous imaginaris. Envellir amb cures externes s’ha de concebre no com una ruptura, sinó com un procés de continuïtat en el qual cal aprendre a ser dependent sense deixar de tenir autonomia.

La necessitat de replantejar les polítiques d’envelliment

El webinar va permetre al doctor López fer una aproximació crítica a les polítiques d’envelliment a casa des d’una òptica europea a partir de llibre Ways of Home-Making in Care for Later Life, editat per Bernike Pasveer, Oddgeir Synnes i Ingunn Moser. Es tracta d’una de les publicacions més recents i completes sobre el tema, en la qual els autors qüestionen que, sovint, darrere del foment de polítiques d’envelliment a la llar s’amaga únicament una idea d’estalvi.

Per aconseguir el benestar i l’autonomia necessària dels usuaris d’una residència dissenyada entorn de la idea de llar es requereix també de la feina constant i oculta de molts professionals, reforçant la idea que la llar es fa.

Els autors sostenen que les persones que, per les seves condicions o les del seu entorn, no puguin estar en el seu domicili habitual, haurien de poder accedir a residències que siguin el més semblants possible a casa seva. Cada vegada hi ha més veus que reclamen uns entorns residencials conceptualitzats i dissenyats arquitectònicament a partir de la idea de domicili, de manera que els usuaris tinguin un cert grau de control del seu entorn més directe, puguin disposar de privacitat i autonomia en funció de les seves necessitats i fins i tot tinguin la capacitat de decidir sobre el ritme de vida, podent organitzar els horaris i rutines com els àpats en funció de les seves necessitats. Per convertir les residències en llars, a part de donar més pes a la decoració i permetre que portin objectes propis de casa, caldrà afrontar un canvi en el model d’assistència: les persones que hi treballen, a part d’oferir les cures i serveis , hauran de fer que et sentis com a casa. A més, la gestió i administració de l’entitat i els límits que imposa hauran de quedar ocults als residents. Es tracta, en definitiva, de desinstitucionalitzar la cura residencial.

Però el simple fet de viure en una residència dissenyada entorn de la idea de llar no vol dir que aquesta ho sigui. Fins i tot viure en el domicili propi pot no ser suficient. Per aconseguir el benestar i l’autonomia necessària dels seus usuaris es requereix també de la feina constant i oculta de molts professionals, reforçant la idea que la llar es fa. Més enllà de pensar la llar simplement com un espai físic, se li poden associar altres visions més profundes: “pot ser també una mostra dels ideals personals, allà on s’articulen les narratives biogràfiques, o alguna cosa cap a on es va i que qualifica la vida en el seu tram final. També exerceix com a nexe d’unió de diferents membres familiars”, recordava Daniel López.

Així doncs, la llar dóna lloc a imaginaris canviants que, a més, en funció de l’ètnia o el col·lectiu minoritzat, pot tenir percepcions res romàntiques. A més, alhora que indica competència personal i autonomia, viure al domicili també té associat un cert risc d’aïllament social i de solitud.

Una opció de futur per a l’envelliment a casa: el cohousing sènior

cohousing sénior
Trabensol, un dels exemples de cohousing sénior a l’Estat espanyol

Per això, abans de donar el salt (sovint costós) a una residència, cada vegada cobren més protagonisme opcions intermèdies en l’envelliment a casa, com poden ser els pisos tutelats o habitatges col·laboratius per a gent gran o sènior cohousing. El Doctor en Psicologia Social i Professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC va exposar en el marc del webinar que una nova generació de persones grans està apostant per la via del cohabitatge sènior. Es tracta d’una via d’envelliment alternativa per part de persones grans, que reivindiquen un canvi de model i passen a l’acció generant un nou entorn o comunitat en la qual es comparteixen els serveis i “s’autogestiona” la vida en comú. La prova que és un moviment en auge és que, segons el portal Cohousing Spain, ja té més de 200 iniciatives actives i, en territoris com el principat d’Astúries, fins i tot s’ha començat a regular dins el catàleg de serveis socials.

Aquests primers models de cohousing sènior han donat lloc a investigacions com el projecte MOVICOMA, dirigit pel Dr López, sobre el pes i la influència dels serveis, l’edat o el gènere dels membres en el funcionament i les dinàmiques que s’estableixen en aquestes comunitats. El suport mutu, l’envelliment actiu, la independència i la capacitat per fer front als reptes solen ser punts bàsics d’aquests projectes d’envelliment a casa, que s’espera que continuïn creixent i siguin motiu de noves investigacions científiques.

Ara, davant la magnitud i durada de l’epidèmia de Covid-19, el Dr. López es planteja fins a quin punt la forma de “fer llar” canviarà en domicilis, residències o en aquests experiments socials que assagen noves formes d’articular les cures en l’última etapa de la vida.

Pots recuperar el webinar complet aquí:

Autor / Autora
Redactor col·laborador
Comentaris
Deixa un comentari