La inclusió des de la Psicopedagogia

21 octubre, 2021

El Màster en Psicopedagogia de la UOC i la Confederación de Organizaciones de Psicopedagogía y Orientación de España (COPOE) organitzen un cicle de tres webinar sobre el futur de la Psicopedagogia, l’orientació i la inclusió

El 27 d’octubre se celebrarà el primer, una taula rodona en què s’analitzaran diferents models d’orientació psicopedagògica a les comunitats autònomes, amb la participació de diferents experts.

La inclusió centrarà la conversa del segon webinar el 24 de novembre, amb Mercè Esteve, professora col·laboradora del màster de la UOC i Antonio Cantero, secretari segon de COPOE i orientador educatiu. El 27 de gener se celebrarà el tercer webinar sobre psicopedagogia i orientació.

En aquest marc, parlem amb professionals de la psicopedagogia sobre la inclusió, un dels temes d’actualitat en aquest sector.

La realitat a les aules

Segons la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CDPD), vigent a Espanya, “l’accés a l’escolarització inclusiva i en igualtat de condicions, amb els suports necessaris i en les mateixes aules que la resta dels nens i nenes, és avui per a les persones amb discapacitat un dret”. L’any 2017-2018, 668.769 alumnes rebien suport educatiu per una necessitat específica a escala espanyola (el 32,9% associat a algun tipus de discapacitat o trastorn greu, segons l’estudi recent de l’Observatori de la Discapacitat)

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és sharon-mccutcheon-rn9hyremvbi-unsplash-2.jpg
Sharon Mccutcheon (Unsplash)

Davant d’aquestes dades, Anna Espasa, directora del Màster Universitari de Psicopedagogia i professora dels estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, assegura que “la inclusió no és encara una realitat a les aules, tot i la legislació i el reconeixement teòric”

Antonio Cantero, secretari segon de COPOE i orientador educatiu durant més de 30 anys a Madrid i Castella i Lleó, afegeix que “falten recursos i especialització dels professionals que els han d’atendre. Caldria que augmentessin significativament els Orientadors Educatius fins a arribar a una ràtio aproximada de 250 alumnes per professional, ràtio, defensada per la COPOE, perquè pugui existir un bon equilibri entre aquests professionals i l’atenció a l’alumnat, professorat i les seves famílies.

També hauria d’augmentar el professorat de suport, sigui aquest de pedagogia terapèutica o d’audició i llenguatge, així com la reducció de la ràtio d’alumne/professor i les classes amb dos professors. No podem oblidar-nos de tenir en compte altres professionals que poden ser requerits en funció de les necessitats especials dels alumnes escolaritzats en els centres ordinaris.

Aquest escenari, ara utòpic, faria possible el gaudi del dret a la inclusió de tot l’alumnat amb discapacitat. Aquest no és el lloc per proposar una transició dels centres d’educació especial als ordinaris, ni tampoc la seva desaparició, ni el model a seguir per millorar el dret a la inclusió, ja que això requereix temps, planificació i adaptació als contextos canviants.”

La inclusió no és encara una realitat a les aules, tot i la legislació i el reconeixement teòric

Context de canvi

Mercè Esteve, mestre d’Educació Especial i psicòloga amb formació clínica, puntualitza: “Probablement la inclusió no és encara una realitat a casa nostra, el que sí que és una realitat és que un gran nombre de centres i professionals, juntament amb els serveis que els acompanyen, estan impulsant processos de transformació que, des de la reflexió conjunta i el compromís, orienten els seus projectes educatius cap a l’escolta i la comprensió de les necessitats de l’altre. Aquests processos, basats en el reconeixement mutu, afavoreixen que molts nens i joves i les seves famílies se sentin part d’un projecte que es fan seu i que els inclou en un col·lectiu que, finalment, es converteix en la seva comunitat. “Esteve ha treballat com a orientadora en centres de secundària i com a psicopedagoga en un Equip d’Assessorament psicopedagògic. 

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és pawel-czerwinski-cfbdn0eif14-unsplash-1.jpg
Pawel Czerwinski (Unsplash)

Per què no és un fet generalitzat? Esteve comparteix que “les resistències del sistema, les preses, la saturació dels serveis … Juntament amb la pandèmia viscuda, han frenat molts dels processos posats en marxa i han congelat moltes actuacions que s’havien planificat. El ressorgiment de noves fragilitats ha posat en dubte molts dels dispositius que s’havien anat creant. La fragmentació de la comunitat educativa, que rep demandes constants i sovint contradictòries respecte a la seva funció social, acull amb dificultats i amb recel aquell que és diferent i que sovint qüestiona el funcionament del sistema.

La saturació dels professionals i dels serveis i la consegüent manca de temps per reflexionar i comprendre processos, juntament amb la instauració del paradigma problema-solució per sobre de paradigma necessitat- resposta dificulta la construcció d’una mirada comprensiva” i afegeix que “la concepció dels processos d’inclusió com una cosa reduccionista i referit només a l’atenció educativa dels alumnes amb necessitats especials no contribueix a generar les condicions que permetin comprendre les necessitats de l’altre com quelcom inherent a la condició humana. 

La saturació dels professionals i dels serveis i la consegüent manca de temps per reflexionar i comprendre processos dificulta la construcció d’una mirada comprensiva

Per a ella, “els centres educatius inclusius són aquells que han cohesionat el seu equip i el seu projecte al voltant de la construcció conjunta de les finalitats de la seva acció educativa, alhora que han buscat els procediments que els porten a entendre les necessitats de cadascun dels alumnes per atendre’ls des d’un context únic, capaç de sostenir les actuacions que afavoreixen els processos de creixement i els hi permeten prendre decisions respecte al seu aprenentatge i la seva manera de formar part del centre educatiu.

El sistema educatiu inclusiu possibilita els vincles entre persones que treballen en xarxa i fa valdre el coneixement que cadascú pot aportar-hi. Una xarxa d’interserveis bastida des de l’ètica professional, que teixeix responsabilitat i que escolta a l’alumne i a la seva família per tal que les necessitats no només siguin definides des de la norma sinó que es puguin ser sentides i expressades pel mateix subjecte. El sistema inclusiu defuig les urgències i es pren el temps necessari per pensar, conversar i mancomunar un plantejament educatiu que no exclou a cap dels membres de la comunitat”.

Qüestió de dret

Cantero, qui forma part de l’equip d’alteracions del comportament a la zona del Bierzo (Lleó), treballa en el seu dia a dia amb alumnat d’infantil, primària i secundària, i per a ell, “centrant-nos en l’àmbit educatiu, la inclusió seria la possibilitat que qualsevol alumne, tingui la discapacitat que tingui, pugui gaudir dels serveis públics educatius ordinaris i no segregats”.  Segons la seva experiència amb centenars de nens i nenes que conviuen junts, és que “es beneficien mútuament enriquint-se d’unes relacions que els acompanyaran tota la vida. Els nens / es, tinguin o no discapacitat / es, no es plantegen si poden o no estar junts, ho estan, conviuen, aprenen, es relacionen resolent els conflictes i els problemes que sorgeixen i s’enriqueixen. Els que es plantegen la segregació, la separació, són / som els adults amb tota mena d’arguments, polítics, econòmics, socials, d’aprenentatge, etc.

Un cop construïda històricament la segregació i assumida per tots, es transmet als nens a través d’aquesta educació encoberta que tots practiquem diàriament encara. “Que si en tenir un nen amb problemes de conducta o discapacitat, la resta de nens aprendrà menys”, “ells aprenen més als centres d’educació especial, allà hi ha professionals que els saben atendre”, “pobrets, no poden, allà té tot el que necessiten”, etc. Comentaris com aquests i pensaments semblants es transmeten gairebé telepàticament i conviuen encara entre nosaltres. “

Els nens / es, tinguin o no discapacitat / es, no es plantegen si poden o no estar junts, ho estan, conviuen, aprenen, es relacionen resolent els conflictes i els problemes que sorgeixen i s’enriqueixen

Per la seva banda Esteve, afegeix que “la inclusió està estretament lligada al dret a l’educació de totes les persones i al llarg de la vida, la inclusió és un dret individual i col·lectiu. Incloure vol dir acollir, generar sentiment de pertinença, establir vincles, cohesionar … I els processos d’inclusió són aquells que permeten a qualsevol membre de la comunitat sentir-se valorat i respectat, dins d’un entorn que disposa dels dispositius i l’organització que li possibiliten adaptar-se permanentment als individus i al col·lectiu i generar les condicions perquè cadascú pugui aprendre i reeixir com a persona.”

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és nathan-anderson-fhijwobodrs-unsplash.jpg
Nathan Anderson (Unsplash)

És àmpliament reconegut per les investigacions que “els nens amb discapacitat sigui la que sigui, que participen dels espais educatius normalitzats, milloren les seves capacitats d’aprenentatge i emocionals.

No només milloren els nens amb discapacitat, sinó també la resta de companys, aconseguint desenvolupar habilitats com ara la cooperació, l’empatia, la comprensió a l’altre i, sobretot i més sorprenent, maneres d’ensenyar als altres de forma creativa” comparteix Cantero. Aquest veterà afegeix que “és bo recordar que, en algun moment i circumstància de la nostra vida, tots tindrem una discapacitat d’algun tipus”.

Els processos d’inclusió són aquells que permeten a qualsevol membre de la comunitat sentir-se valorat i respectat

La manca de recursos professionals, en alguns casos, resulta especialment alarmant. En el seu dia a dia professional, ha detectat un augment d’alumnat amb trastorn d’espectre autista -nens amb dificultats importants per aprendre els repertoris conductuals bàsics, nens que són més difícils d’entendre per part de la societat-.

I afegeix: “És un gran problema per als orientadors: hi ha estadístiques que afirmen que un de cada 160 alumnes té aquest trastorn, segons l’OMS. Alguns nens amb altres discapacitats poden ser atesos amb els recursos existents i aprendre a les aules de les escoles ordinàries, però a l’alumnat amb trastorn de l’espectre autista escolaritzar-amb temps de suport puntuals a les aules i atesos per professionals poc formats per a les necessitats que presenten, no els afavoreix” assegura.

Què necessita aquest alumnat per aprendre?

Conèixer repertoris bàsics d’aprenentatge que els permetin aconseguir habilitats que els facilitin l’aprenentatge en situacions posteriors amb menys recursos de suport i que puguin aprofitar-se dels ensenyaments més ordinaris amb els seus professors.

No només milloren els nens amb discapacitat, sinó també la resta de companys, aconseguint desenvolupar habilitats com ara la cooperació, l’empatia, la comprensió a l’altre i la creativitat

Per a l’ensenyament d’aquest tipus de repertoris, sens dubte, cal dedicar molt de temps i disposar de professionals especialitzats “que puguin aconseguir que ells puguin arribar a ser capaços d’observar als altres i escoltar els adults, que puguin imitar el que fan els seus companys i professors, els seus pares, germans… També que sàpiguen seguir instruccions, que aprenguin a demanar el que necessitin i que aprenguin a parlar i a comprendre el llenguatge d’una manera flexible. Tot això, els permetrà adaptar-se millor a la vida escolar i, per descomptat, a la vida familiar i social “afirma.

“Per això, cal augmentar el nombre de professionals en aquestes etapes inicials d’Educació Infantil, on es fan més necessaris. Hi hauria d’haver professionals per poder acompanyar els nens amb trastorns de l’espectre autista i altres discapacitats, com si fossin la seva “ombra”.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és atikah-akhtar-l2s6a8ysolk-unsplash.jpg
Atikah Akhtar (Unsplash)

Sense la seva ajuda inicial, no es poden construir les columnes més importants de l’aprenentatge i aquests nens acaben desenvolupant comportaments inadequats perquè no poden entendre les situacions socials, el que els fa sentir tremendament malament. Emocions desagradables, que ningú voldríem per a nosaltres, són viscudes freqüentment per aquests nens, fent-los patir. M’agrada utilitzar la metàfora per explicar els professors que aquests nens són cecs socials. Oi que a un cec no ho deixaríem sol enmig d’un bosc? Per què hem de deixar a un nen de l’espectre autista a l’aula?”, pregunta Cantero.

M’agrada utilitzar la metàfora per explicar els professors que aquests nens són cecs socials

“L’aposta per la inclusió ha d’implicar un canvi de pensament, de paradigma. Això porta a un canvi polític i, tot i que cal aposta econòmica, no ha de ser l’única. Necessitem bons professionals que sàpiguen el que han de fer” segons Cantero, destacant el paper important de les universitats.

La formació, element clau del professorat

“Hi ha una important tasca per fer en la formació dels nous professionals i professors: formar-los millor per atendre aquestes necessitats educatives. Una formació bàsica que, tot i que ha millorat respecte a quan jo vaig estudiar, encara és massa teòrica. La universitat en aquest camp, com s’ha fet en altres camps com la medicina, s’ha d’obrir a la pràctica amb les persones que estem a peu del canó amb aquests nens. Sens dubte, les teories que hem de triar han d’estar avalades per la investigació i per les pràctiques que demostren millores i èxit. És rellevant, en aquest món global en què vivim, estar obert a tot allò què s’investiga per poder implementar-ho adaptant-lo als nostres contextos”, afirma.

“Propostes com aquests webinar, enfocat a futurs orientadors de la psicopedagogia i a professionals ja en actiu, que obren espai de reflexió” són sens dubte un pas i, donar-ho conjuntament amb la COPOE, “un molt bon pas” explica Anna Espasa.

Autor / Autora
Redactora col·laboradora
Etiquetes
Comentaris
Deixa un comentari