Que el que hem viscut ens faci més savis

7 maig, 2021
tecnología educativa

Albert Sangrà reflexiona sobre el segon webinar del cicle sobre Lideratge educatiu en temps de pandèmia, organitzat en el marc del postgrau de la UOC en Lideratge i Direcció de Centres Educatius en col·laboració amb el Fòrum Europeu d’Administradors de l’Educació de Catalunya (FEAEC). El cicle conclourà el dia 25 de maig amb una sessió sobre la comunicació amb la comunitat educativa (inscriu-te).

En l’àmbit educatiu hi ha qui tendeix a considerar que qualsevol cosa que fem amb una nova tecnologia serà millor que el que fèiem anteriorment, sense valorar quin és el valor afegit que la tecnologia aporta a determinats processos educatius i, per tant, el sentit que la seva introducció pot tenir. Només compta la novetat i el  fet de voler semblar més moderns que ningú. 

D’altra banda, també ens trobem amb la tendència contrària: qüestionar qualsevol cosa que fem amb tecnologia en l’àmbit de l’educació. En aquests casos, l’ús de la tecnologia sembla que arribi a ser una heretgia i no es pot considerar positiu res que la impliqui, sense adonar-nos que, malgrat tot, sempre les diferents tecnologies han anat incorporant-se a l’educació també per a millorar-la. Què eren les regletes Montessori sinó una nova tecnologia?

La tecnologia pot suposar un gran suport per als equips docents de la mateixa manera que pot significar un sobrecost inútil. No és la tecnologia en si mateixa, sinó l’ús que se li atorgui. A vegades, encertarem quan la valorem positivament, i a vegades també encertarem quan la qüestionem.

Ara, en aquests dies, observem moltes informacions que ens arriben i ens parlen dels efectes negatius de la pandèmia en les escoles, que n’hi ha. També hi ha qui confon els efectes de la pandèmia amb els efectes de la tecnologia, tot i que això està succeint amb molts temes, on sembla que la pandèmia ens ha tret la bena que portàvem posada als ulls i, de sobte, ens n’adonem de coses que ja existien abans però de les que no n’érem, o no volíem ser-ne, conscients. Hi ha desigualtats socials, efectivament. I la tecnologia no ajuda al fet que aquestes desigualtats es resolguin, sobretot si no va acompanyada de polítiques que actuïn en la mateixa arrel dels problemes.

Hi ha desigualtats socials que la tecnologia no ajuda a resoldre, sobretot si no va acompanyada de polítiques que actuïn en la mateixa arrel dels problemes

A la vegada, ens hauríem de preguntar també: Què hagués passat si no haguéssim tingut les tecnologies al nostre abast? La resposta és que tot s’hagués aturat completament: durant setmanes no hi hagués hagut educació. La tecnologia ha permès que no haguéssim d’interrompre l’educació al 100% dels nens, nenes i joves.

No cal dir que no hi ha dubte que l’equitat i la inclusió s’han vist, en molts casos, amenaçades, i que algunes d’aquestes persones joves no han pogut tenir l’accés a la connectivitat i a l’educació que es mereixien. Però això, és un problema de la tecnologia? O de les polítiques que no han fet que arribat al punt que hem arribat, el 2020, encara tinguem persones sense poder-se connectar i, per tant, alfabetitzar-se en el que són i seran les eines bàsiques de desenvolupament personal del segle XXI?

L’autonomia del qui aprèn i la capacitat de créixer en l’autoregulació personal són elements que ajuden a fer que les persones esdevinguin més independents

Potser seria qüestió de valorar també el que n’hem tret de positiu: valorar l’autonomia del qui aprèn, la capacitat de créixer en l’autoregulació personal, com a elements que ajuden al fet que les persones puguin esdevenir més independents, més lliures i a decidir per elles mateixes. Convé recordar Paulo Freire quan deia que “ensenyar no és transferir coneixement, sinó crear les possibilitats per a la seva pròpia producció o construcció”. 

Fa uns dies, un director d’escola deia, referint-se a aquests mesos passats: “Hem hagut de transformar una escola tradicional en una escola a distància”. Els i les docents han hagut d’assumir una situació per a la qual ningú (ells i elles tampoc) no estava preparat. I ho han hagut de fer amb imaginació, amb voluntat, tibant dels i de les alumnes, improvisant i replanificant tot allò que era impossible dur a terme tal com s’havia previst, amb l’únic suport d’una tecnologia que, malgrat conèixer-la, potser no es coneixia com hagués calgut, potser perquè sovint s’havia menystingut. Han hagut de liderar les seves aules, perquè el lideratge també és cosa dels docents.

El lideratge també és cosa dels docents

A vegades, confonem líders amb persones que tenen posicions directives oficials. Per això, convindria analitzar de ben a prop i en profunditat com exerceixen el lideratge els mestres i les mestres, professors i professores respecte a l’ús de les tecnologies a les aules i, especialment, com ho han fet en aquest temps de pandèmia. Als que ens dediquem a la formació inicial i permanent de mestres i professorat ens convé entendre que també cal que els formem en esdevenir líders de l’espai en què desenvolupen la seva feina, perquè el “mestre” o la “mestra” són, sobretot, exemple viu d’iniciativa, de decisió, de coratge, d’acompanyament. D’allò que etimològicament en diem “mestratge”.

Acabant la reflexió, i un cop estem començant a veure la llum al final del túnel, des d’una perspectiva optimista, és clar, un no pot evitar que li vingui al cap una pregunta: Què canviarà a partir d’ara? En què consistirà la “transformació digital” en el nostre sistema educatiu? Després de la pandèmia, canviarà de veritat alguna cosa o tornarem a donar a les tecnologies aquell rol superflu, a voltes inútil quan no hi creus? Aprofitarem el suport ben entès, de valor, que ens han brindat les tecnologies per a construir quelcom que generi un sistema educatiu més potent amb què poder-nos enfrontar al sempre difícil, per incert, futur? 

Només cal esperar que el que hàgim viscut en aquest període a les aules ens hagi de servir de veritable aprenentatge.

(Visited 7 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari