Respondre al desemparament

9 juliol, 2019

Jordi Solé Blanch, pedagog i professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Coordinador del llibre Familias de acogida. Respuestas al desamparo (Ned Ediciones, 2019). @jordisblanch

En els últims anys hem vist com la ruptura del pacte social ha suposat l’abandó d’àmplies capes de la població, que són tractades com a autèntics residus. L’austeritat neoliberal imposada des d’Europa com a resposta a la crisi del 2008 ha generat molta desigualtat. Mentre el capitalisme es recompon en un nou cicle d’expropiació col·lectiva, la fragmentació social, la feblesa de la vida en comunitat, la fragilitat de les solidaritats veïnals, etc. ens aboquen a formes de vida cada vegada més aïllades i solitàries. Hi ha moltes vides trencades. En aquest context, el sistema de protecció a la infància i l’adolescència tan sols aconsegueix atendre petites restes d’aquestes vides quan, entre elles, hi ha menors d’edat en situació de risc o desemparament.

Una demanda cap a polítiques per enfortir l’acolliment familiar

De tots és conegut que, ara com ara, el sistema de protecció està absolutament desbordat. La crisi dels joves immigrants sense referents familiars, de la qual tant s’ha parlat en els últims mesos, ha acabat per tensar les costures d’un sistema que ja no sap com fer-se càrrec de tant abandó.

Jordi Solé Blanch
Jordi Solé Blanch

Així les coses, l’acolliment residencial o en família extensa són els dos recursos substitutius majoritaris quan l’Administració assumeix la tutela d’un menor. El llibre que presentem en aquest post i en el qual hi han col·laborat José R. Ubieto, Susana Brignoni, Francesc Frigola, Beronika Gómez i Asun Pié -tots ells vinculats a la UOC i a programes com el grau d’Educació Social, com a professors, col·laboradors docents i autors de materials didàctics, pot entendre’s, si es vol, com una demanda cap al desenvolupament de polítiques que enforteixin l’acolliment familiar. I sobre famílies d’acollida ens referim tant a l’acolliment en família extensa que, per ser considerat una modalitat d’acolliment “natural” pels vincles de consanguinitat, sovint és el més desatès, com a l’acolliment en família aliena, que inclou l’acolliment professionalitzat (a Catalunya, les Unitats Convivencials d’Acció Educativa), una mesura desconeguda i poc desplegada al nostre país.

L’acolliment familiar des de la implicació dels professionals

En qualsevol procés d’acolliment -tal com s’exposa en el llibre-, es posen en joc diferents tipus de fenòmens que cal conèixer per revisar i orientar els models de treball dels equips professionals que treballen en aquest àmbit. En aquest sentit, aquesta publicació aposta per obrir una conversa entre orientacions teòriques i oficis diferents que van des de la psicoanàlisi a l’educació i el treball social, incloent el testimoni com a mare d’acollida d’Asun Pié, un relat que, des de la perspectiva d’algú que ha estat objecte de la intervenció professional, permet qüestionar com es fan les coses en el conjunt del sistema de protecció.

José R. Ubieto
José R. Ubieto

El model de treball que estructura l’actual marc normatiu pren l’exercici de la parentalitat positiva com l’indicador principal a l’hora de jutjar la bona parentalitat. Sens dubte, l’exercici de la parentalitat i la criança cal situar-lo en un context d’època. José R. Ubieto i Susana Brignoni, per exemple, mostren alguns aspectes a tenir en compte a l’inici dels seus capítols. Ubieto assenyala qüestions que van des de la crisi del treball al declivi de la imago paterna, passant pel paper de les noves tecnologies i la cultura del consum en la construcció de les identitats. Brignoni, per la seva banda, apunta que, si hi ha alguna cosa que avui acompanya a les infàncies, és la solitud, una solitud molt particular: la solitud d’aquell que es connecta a la xarxa, d’aquell que juga i interactua amb els altres sense veure’ls, en un moment en el qual “les pantalles supleixen tot allò que estava a càrrec dels pares”. Aquest fet té una incidència en la forma d’exercir la parentalitat avui dia i, per tant, en les fórmules familiars adoptives i d’acolliment.

El procés de les famílies d’acollida

Susana Brignoni
Susana Brignoni

Si ens centrem en un altre plànol, és a dir, en l’“acte” d’acollir, podríem situar la clínica que es descriu en els diferents capítols del llibre en una temporalitat que inclou tres moments:

– en primer lloc, el moment abans d’acollir, la demanda, és a dir, “què fa decidir avui a una parella o a una persona sola demanar un acolliment familiar”;

 – en segon lloc, trobem tot allò que es posa en joc en la “trobada” entre les famílies i el nen o nena acollit;

– finalment, apareix la qüestió del sosteniment de l’acolliment, com fer front al rebuig, al cansament, etc., sobretot amb l’arribada de l’adolescència, moment en el qual sorgeix “la necessitat de renovar el consentiment que va propiciar l’acolliment”.

Es poden dir moltes coses sobre aquests tres moments. Els diferents capítols del llibre interpel·len al paper que han de jugar els professionals, aquest partenaire que ha d’erigir-se -tal com sosté Ubieto- en “veritable interlocutor i figura de suport en tot el procés, rescatant sempre la singularitat de cada posició”, tant en els acollidors com en els mateixos nens i nenes acollits.

Els interrogants de l’acolliment familiar

Familias de acogida. Respuestas al desamparo desamparo és un llibre que planteja moltes qüestions d’interès. En ell es dedica molt espai als símptomes més habituals en els processos d’acolliment familiar. Alguns d’aquests símptomes són particulars depenent de la modalitat de l’acolliment, és a dir, sigui un acolliment en família extensa o un acolliment en família aliena. Sens dubte, val la pena obrir alguns interrogants entorn de la clínica de l’acolliment familiar. Apuntem breument alguns d’ells:

a) En primer lloc, ens podem preguntar què és el que està en causa en la demanda d’acollir. Susana Brignoni ens recorda que aquesta causa està caracteritzada per “el que és particular simptomàtic d’aquell que acull”. Beronika Gómez, per la seva banda, afirma que, quan volem esbrinar el motiu d’un acolliment, no solament podem “discriminar si ser acollidor està al servei del símptoma”, sinó l’existència d’“una intenció d’aproximació al desig”. Quan algú vol acollir, “què vol en realitat? Es tracta de fer el bé, es tracta de l’ideal, es tracta d’un nou objecte a adquirir?” Cap a on dirigeix el subjecte la seva mirada? Què busca dur a terme amb l’acolliment? Té alguna cosa a veure amb la falta? Si és així, què ve a omplir un nen o una nena d’acollida?

Beronika Gómez
Beronika Gómez

b) No hi ha dubte que davant aquestes preguntes, els professionals hem d’estar molt atents. És el mateix acollir que ser acollidor? Beronika Gómez diu que “un subjecte que acull esdevé acollidor, però no al revés”, és a dir, que la pretensió de ser acollidor, “ocupar un lloc de”, converteix aquesta aspiració en impossible. Així doncs, en el treball previ a l’acolliment, “hem d’intentar que emergeixi aquesta falta particular en aquells que s’ofereixen a acollir. Que aquests possibles acollidors puguin dir i escoltar-se dir “de què està feta la seva falta”, perquè això els permetrà saber millor quin lloc estan preparant per al subjecte que vindrà”. Així mateix, i tal com sosté en Francesc Frigola, “acollir a un nen és una decisió compromesa que apel·la al desig d’aquells que s’han de fer responsables d’ell”. En qualsevol cas, i des de la perspectiva professional, no cal donar mai per suposada la verificació d’aquest desig.

Francesc Frigola
Francesc Frigola

c) Una altra qüestió important, vinculada amb el punt anterior, té a veure amb el fet que la funció dels acollidors requereix sempre un temps per comprendre. Aquest temps per comprendre no sempre es pot anticipar als espais d’estudi i preparació de les famílies acollidores. Cal esperar que es concreti el vincle amb el nen acollit, i que aquest doni el seu consentiment. Això requereix un temps de preparació, un temps que també necessiten els acollidors, i és que mentre es materialitza el vincle, el subjecte (cada acollidor) retorna a certes dimensions del vincle que va establir amb els seus propis progenitors.

d) En efecte, en tot procés d’acolliment, un nen o una nena d’acollida interroga d’alguna manera als acollidors sobre el lloc que ocupa en el seu desig, però de vegades també es produeix a l’inrevés. Hi ha acollidors que traslladen aquesta mateixa demanda al nen que tenen a càrrec seu, és a dir, preguntant pel significat que tenen ells en el desig del nen, una sol·licitud que, sens dubte, no li correspon. Aquesta demanda sembla precipitar-se quan el subjecte (els acollidors) experimenten la incertesa en la seva funció paterna, quan se senten interrogats en algun punt pel nen. El més habitual és que els acollidors experimentin aquesta incertesa mentre “representen” una funció paterna, una funció que no està mai garantida, precisament per tenir estatut de representació. Són una família acollidora i sovint pesa més el significant “família” que l’encàrrec que es rep a l’hora d’“acollir” a un nen.

e) En aquest sentit, un dels efectes més perjudicials en els processos d’acolliment s’observen sobretot en aquells casos en els quals els subjectes necessiten creure que són els pares d’aquest nen, eludint la indeterminació de la funció que se’ls adjudica, esquivant aquesta funció de representació. És així com, en moltes famílies d’acollida, s’obre un mar de dubtes quan se senten increpades en la seva funció, quan un nen diu, per exemple, “tu no ets la meva mare” o pregunta a l’acollidor si “et puc dir papà”. Com llegeix un acollidor aquests actes o manifestacions d’un nen? En certs moments, davant un “tu no ets el meu pare o la meva mare”, es pot llegir com una destitució de la seva funció, un fet que genera molta angoixa en la mesura que pot portar a demandar un lloc ideal.

Asun Pié

f) L’autoetnografía que presenta l’Asun Pié en l’últim capítol del llibre tracta a fons aquesta qüestió, sobretot per mostrar la dificultat de dur a terme un encàrrec que té a veure amb l’establiment d’un vincle de criança que no pot fer-se sense amor (tal com ho planteja ella, sense “amor filial”). Els professionals podem argüir que un acolliment ha d’adequar-se a la seva finalitat i que no hi ha cabuda per a aquest “amor filial”. Si la finalitat de l’acolliment és el retorn del nen o nena amb la família d’origen, això hauria de quedar clar des del primer moment. La seva motivació, per tant, hauria d’anar en aquesta direcció. S’està oferint un servei temporal, però tal com adverteix Beronika Gómez, “dirigir la motivació cap a un lloc on no tenen res a fer” (la tornada amb els pares), “suposa una tessitura complicada per a les persones acollidores”. “El projecte d’acolliment familiar, per la seva particularitat temporal -apunta de nou Beronika Gómez-, pot suposar estar en dol de manera constant”. No solament per als acollidors, per descomptat, sinó també per als nens i nenes d’acollida.

g) Finalment, acollir a un nen (igual que tenir un nen) actualitza el reconeixement del desig de l’altre, del que s’alimenta la vida humana. Perquè una vida tingui sentit, ha d’alimentar-se del desig de l’altre. Un nen acollit interpel·la aquest desig per part dels acollidors. Estar desemparat significa, entre altres coses, no trobar el reconeixement en el desig de l’altre. La vida és demanda d’amor dirigit a l’altre, demanda de ser alguna cosa per al desig de l’altre. Si falta aquest desig, la vida perd el seu sentit.

Si el cas que explica l’Asun Pié en l’últim capítol del llibre ens interpel·la és perquè posa en joc, sobretot, aquest desig cap a la nena que va acollir junt amb la seva parella. Algú sap realment, quan es pregunta a si mateix, per què va voler tenir un fill? Aquest llibre ens interroga a tots sobre això.

familias de acogida
(Visited 30 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Jordi Solé Blanch, professor i director del grau en Educació Social de la UOC i membre del grup LES.