Joel Feliu: “Perquè es produeixin vincles socials i hi hagi una bona educació en línia, és molt important l’avaluació contínua”

10 març, 2021
Joel Feliu

Joel Feliu i Samuel-Lajeunesse ha estat professor col·laborador de l’àmbit de Psicologia Social de la UOC des del curs 1995/96, en què es va encetar la llicenciatura de Psicopedagogia. Aquest curs fa vint-i-cinc anys d’aquells inicis, que van suposar el tret de sortida dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, i també de la UOC, i per commemorar-ho hem parlat amb ell dels seus inicis, la seva evolució i la seva experiència a la UOC.

Abans d’entrar a treballar a la UOC, sabies que existia? Com et va arribar aquesta oportunitat?

No, no sabia que existia, però és normal, perquè de fet no existia. Jo vaig entrar-hi el primer semestre del 1995/96 amb la primera generació de la llicenciatura en Psicopedagogia. Com la majoria d’oportunitats laborals en aquest país, em va arribar per relacions personals: el meu director de tesi a la UAB va ser l’encarregat de coordinar els materials de l’assignatura de Psicologia Social i em va comentar que la UOC buscava gent per a fer-ne la docència virtual. Jo ja ensenyava psicologia social a la UAB aleshores, com a professor associat, així que m’hi vaig presentar.

Quines inquietuds tenien els i les estudiants? Quines classes gaudies més fent?

A la UOC sempre he fet classes d’introducció a la psicologia social (amb diversos noms i en diverses carreres: Psicopedagogia, Psicologia, Relacions Laborals, Educació Social…). És una assignatura de fonaments bàsics en què gaudim del privilegi de destarotar una mica les creences sobre el funcionament dels individus amb què les estudiants arriben a la universitat. Solen començar aquestes carreres amb una preocupació per entendre les persones des d’una mirada molt individualista, com si tot allò que ens passa fos causat per característiques biològiques o psicològiques particulars, i nosaltres intentem mostrar-los el paper que hi juguen les relacions socials i col·lectives.

Intentem mostrar el paper que juguen les relacions socials i col·lectives en les coses que ens passen

Les primeres promocions hi havia entre 15 i 20 professors col·laboradors als Estudis. Vint-i-cinc anys després, n’hi ha 900. De 100 alumnes s’ha passat a 16.500. Creus que aquest creixement ha modificat radicalment la forma d’ensenyar a la UOC?

Potser entre els primers anys i els anys immediatament després sí que hi va haver un canvi, més que res per l’augment de la mida dels grups aula, que ens va obligar a reduir el grau de personalització de l’ensenyament. No és el mateix ensenyar a una vintena de persones que a setanta o vuitanta. Tanmateix, jo agraeixo que, més enllà d’aquell canvi inicial, la UOC hagi mantingut estables els grups i no hagi seguit augmentant-ne la ratio. Era fàcil caure en la temptació de fer-ho tot en format MOOC i això no ha passat, gràcies a déu. Aquest fet ens ha permès mantenir un cert grau de relació personal amb les estudiants a l’aula, cosa que és molt important i, des del meu punt de vista, una característica bàsica de la UOC.

Mantenir grups de setanta o vuitanta estudiants ens ha permès mantenir un cert grau de relació personal, cosa que és una característica bàsica de la UOC

Quan vas entrar a la UOC, sabies com funcionava Internet?

Sabia allò que podíem saber-ne els universitaris de carreres socials el 1995, és a dir, poca cosa, tot i que estàvem força informatitzats. Ja teníem correu electrònic, navegàvem per la xarxa i trastejàvem amb els mòdems de l’època; però amb la UOC la relació amb Internet va passar a ser personal, amb tot el que això implica emocionalment —per exemple, plorar quan no hi havia manera d’establir la connexió o quan queia el campus—.

Hi ha alguna anècdota o història que t’hagi marcat durant aquest temps a la UOC?

L’anècdota que m’ha marcat més va passar al primer semestre. Un estudiant es va queixar a la direcció dels estudis del to d’un missatge que jo li havia enviat. Em va sorprendre perquè era i sóc força curós a l’hora d’enviar missatges, i jo no havia vist res d’estrany a l’hora d’enviar-lo. Com segueix passant ara, el gènere dels missatges electrònics (tant personals com acadèmics) és un entremig entre la carta formal i la comunicació oral on és difícil trobar l’equilibri. Des de bon principi, jo havia optat per intentar que les comunicacions a les estudiants fossin com més orals millor, és a dir, força informals. Per mi, era una manera de trencar la distància que la relació per Internet creava inevitablement. El problema és que el to oral requereix pistes emocionals, sigui en forma d’emoticones o jugant amb l’estil literari (ara sembla impossible, però cal recordar que no és obligatori utilitzar emoticones per transmetre una emoció!). 

A partir d’aleshores, sempre procuro que quedi clar el to del missatge, cosa que m’obliga a rellegir-me els missatges moltes vegades, a fer un ús profús de les emoticones (tot i que el campus no ajuda perquè no n’hi ha a l’editor) i, sobretot, a posar-me sempre en la pell de la persona més malhumorada que pugui llegir-lo!

Creus que la millora de les instal·lacions virtuals de la UOC ha provocat una millora en la docència?

Lògicament, el campus virtual, per molt virtual que es digui no deixa de ser una instal·lació física, i com a tal allò que li demanem és que ens permeti fer la docència. De la mateixa manera que a la UAB, on segueixo treballant, espero trobar-me la porta de l’aula oberta i que les llums funcionin, el campus virtual ha de ser tan estable com un campus físic, i això és difícil, especialment si es creix molt de pressa. Sortosament, les caigudes del campus del principi ara són història, cosa que ens permet dedicar el nostre espai mental a les classes i no pas a patir per si hi podrem entrar o no. 

Sovint ens hem queixat, jo el primer, que la UOC era conservadora, tecnològicament parlant. Durant aquests anys hem vist mil i una aplicacions i dissenys aparèixer a Internet i moltes vegades hem pensat que ens anirien molt bé al campus, però no han arribat a implantar-se. Al cap d’un temps, algunes s’han consolidat, però moltes han desaparegut. Si les haguéssim incorporat totes potser hauria estat un desastre. Segurament s’han perdut oportunitats, però l’estabilitat del campus em sembla clarament prioritària. 

No podem desfer-nos de la reflexió llarga i pausada, que és la característica principal del pensament acadèmic

Tot i això, el campus actual és força més flexible que el del principi i hi ha més aplicacions que les que podré utilitzar en tota la meva carrera docent. Ara la meva por és que caiguem en la temptació de les càpsules informatives breus, siguin audiovisuals o de text. No podem oblidar que estem en una universitat: la reflexió llarga i pausada és la característica principal del pensament acadèmic. Si ens en desfem, difícilment ens podrem seguir anomenant una universitat, passarem a ser una altra cosa.

La teva línia de recerca és la relació entre la vida quotidiana i el coneixement i les tecnologies. En aquest sentit, quines particularitats té l’educació en línia?

El principal problema que té l’educació en línia és que l’estudiant està sola a casa seva, sense contacte físic amb la resta d’estudiants i el professorat. Aquesta manca de vincle fa que sigui molt fàcil perdre el fil de l’estudi, anar-ho deixant i al final del semestre descobrir que no s’arriba a tot. Per mi, la principal feina que fem el professorat col·laborador és mirar d’evitar que això passi.

Precisament, el que he après en la meva recerca és que les tecnologies de la informació i la comunicació són sobretot tecnologies de relació —un concepte que vam proposar ja fa uns quants anys des del grup de recerca JoveNTIC, dirigit per la professora Adriana Gil-Juárez, que aleshores treballava a la UOC—. Com a tals, en realitat són una gran eina per a vèncer l’aïllament. De fet, aquest és l’ús que en fem tots plegats, utilitzem les TIC per relacionar-nos. Per això, la UOC ha de ser també un espai de relació, on es creïn vincles socials. Si això no passa, l’educació en línia difícilment es produeix. En aquest sentit, l’avaluació contínua és molt important a la UOC: s’han de pautar les activitats, recordar les coses que cal fer en cada moment i estar disponible a l’hora acordada per resoldre preguntes o dubtes i també per suggerir activitats, recomanar materials, vincular els temes d’actualitat amb el temari, etc. En definitiva, cal fer tot el possible per mantenir l’estudiant connectada amb l’assignatura, que és mantenir-hi la relació.

Cal fer tot el possible per mantenir l’estudiant connectada amb l’assignatura

Quina és la diferència més important entre treballar a la UOC i treballar a unes altres universitats?

Sempre explico que a mi allò que més m’agrada de la UOC, i la raó per la qual hi segueixo ensenyant vint-i-cinc anys després, és que les relacions que hi creo amb les estudiants són força diferents d’aquelles que es creen a la universitat presencial. És més, en alguns sentits, sento que sovint la comunicació és més autèntica, i que el mitjà escrit i el fet de no veure’ns les cares faciliten intercanvis més sincers. En el meu cas, és una de les raons per les quals no utilitzo el vídeo en la docència. Tot i que no descarto fer-ho en algun moment, crec que cal pensar bé què s’hi guanya i què s’hi perd. 

D’altra banda, el fet que el model no sigui sincrònic ens és francament útil al professorat, ja que quan rebem un dubte complicat d’un estudiant tenim més temps de buscar la informació que no tenim o no sabem i pensar-nos bé la resposta. L’aula presencial fa més por, en aquest aspecte. Es pot dir que a la UOC ens és més fàcil quedar bé i mantenir la nostra imatge professional de persones saberudes.

Si ara haguessis d’estudiar Psicologia, et plantejaries cursar-la a la UOC? Per què?

Si jo tingués divuit anys ara, no estudiaria a la UOC. La raó és molt senzilla, i no és acadèmica, perquè penso que el nivell de la UOC és perfectament equivalent al de qualsevol universitat presencial. És simplement un tema de socialització: amb divuit anys, l’etapa universitària és el moment de descobrir un entorn nou, amb persones que estudien el mateix que tu i al mateix lloc que tu perquè és el que volen (a diferència del batxillerat i de les etapes de l’educació obligatòria). L’aprenentatge que es produeix a la universitat és tant acadèmic com relacional. És en aquest sentit que crec que la primera universitat ha de ser una experiència presencial, i per això m’entristeix molt com ha anat aquest curs a causa de la pandèmia, especialment als cursos inicials.

La UOC és un espai molt interessant per a estudiar: el seu punt fort és la diversitat de perfils que un hi pot trobar

Tanmateix, més enllà d’aquesta edat i d’aquesta etapa educativa, la UOC és un espai molt interessant per a estudiar: el seu punt fort és la diversitat de perfils que un hi pot trobar. En aquest sentit, crec que la UOC ha de fer un esforç per posar de relleu aquesta diversitat i aprofitar-la més a les aules. A més a més, penso que, gràcies a la flexibilitat temporal que permet, la UOC ofereix una alternativa raonable a les estudiants que han de treballar a temps complet i no es poden permetre tenir feines només de temps parcial o no treballar. Tot i això, penso que les universitats presencials han de donar més facilitats a les estudiants que treballen, especialment a les més joves, cosa que ara no fan, més aviat al contrari.

Resumeix amb una paraula o una frase la teva experiència a la UOC

No puc, fer-ho seria contradir el que he dit més amunt sobre com cal escriure quan no hi ha senyals visuals, si no hi ha imatge, necessito les mil paraules que em pertoquen. A mi l’experiència a la UOC m’ha ajudat a adquirir molt del coneixement que tinc i que aplico en la meva recerca sobre com són les relacions virtuals i què fem les persones quan ens relacionem a través d’Internet. En aquest sentit, a través de la UOC tinc i he tingut relacions amb persones, estudiants i professorat molt diversos, que no hagués pogut tenir d’una altra manera, i això em fa especialment feliç.

Autor / Autora
Redactora col·laboradora dels Estudis
Comentaris
Deixa un comentari