Reptes de futur de l’Educació, la Psicologia i l’Acció Social

9 juliol, 2021
Niña estudiando

Els Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, en el marc del cicle de webinars Els reptes de demà organitzats amb motiu del 25è aniversari de la seva creació, van celebrar el passat 29 de juny l’última sessió. Durant aquesta, professorat de la UOC van donar una mirada transversal als àmbits de coneixement que formen part d’aquests estudis. Eulàlia Hernàndez (des de Psicologia), Albert Sangrà (des d’Educació) i Jordi Planella (des d’Acció social i educativa), amb la moderació de la directora dels Estudis, Teresa Guasch, van abordar quines línies de recerca cal prioritzar o quines propostes formatives dissenyar per donar resposta als reptes i necessitats socials així com sobre com garantir l’acompanyament dels professionals d’aquestes àrees en els anys vinents. 

Quinton Coetzee (Unsplash)

Teresa Guasch, directora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació, va afirmar que “amb aquest cicle preteníem apuntar els reptes que enfronten i enfrontaran els nostres àmbits” i va afegir que, en aquest darrer webinar, “es buscava una mirada llarga” que permetés reflexionar tenint en compte els reptes apuntats a partir de tres eixos: ¿quines línies de recerca cal prioritzar per donar resposta als reptes plantejats?, quines propostes formatives cal dissenyar que recullin les necessitats socials apuntades? I com hem de garantir l’acompanyament de professionals o quin suport necessiten per desenvolupar-se? Com Guasch va comentar, “a partir de la situació que hem patit, amb la pandèmia, s’ha produït un gir del posicionament de la investigació: s’ha vist la rellevància de contribuir amb evidència científica a la societat per a la millora contínua de les pràctiques professionals. Crec que, per part dels nostres estudis, és una contribució central: posar la recerca al servei de la millora de la societat”.

Noves propostes formatives que recullin les necessitats socials detectades

Albert Sangrà, catedràtic d’Educació dels estudis i director de la Càtedra UNESCO en ensenyament i tecnologia per al canvi social, va especificar que quan parlem de “la suma de tres conceptes -formació al llarg de la vida, aprenentatge al llarg de la vida, educació al llarg de la vida- parlem de la formació que les institucions ofereixen -aquella educació que es planteja des d’un àmbit de caràcter més polític- i també de l’aprenentatge que cadascú va desenvolupant pel seu compte”.

Segons Sangrà, per dissenyar formació al llarg de tota la vida, cal tenir en compte tres elements fonamentals: “Primer, que la formació generi una actitud i per generar-la, cal donar més poder a les persones, capacitar-les i ajudar-les perquè desenvolupin la seva autonomia en l’estudi i la seva capacitat d’autoreflexió. Segon element, que sigui una formació que es basi en noves propostes i nous formats que tinguin en compte els pilars de l’aprenentatge del futur que ja tenim en el present: la flexibilitat, la personalització, la interacció i la col·laboració sense oblidar la tendència a la informalització d’una bona part dels aprenentatges.

Les propostes hauran de ser més innovadores i més transversals alhora que específiques. Ja sé que això significa aconseguir la quadratura del cercle. El tercer element, que aquesta formi líders educatius -gent que pugui impulsar, acompanyar, imaginar, compartir visions-“. Assegura que “tot això és necessari perquè els professionals afrontin els reptes que com a societat ens proposem: el primer, la llibertat de les persones, tal com deia Paulo Freire“.

Una contribució central per part dels nostres estudis és posar la investigació al servei de la millora de la societat

engin akyurt (Unsplash)

Eulàlia Hernández, professora de Psicologia del desenvolupament i coordinadora del grup de recerca PSINET, va assegurar que “els psicòlegs ens hem format de manera continuada sempre ii hauríem de seguir fent-ho. La formació que s’ofereixi des de la universitat hauria de permetre donar resposta a les necessitats reals de les persones, en els diferents contextos en què es mouen, viuen i al llarg de tota la seva vida: crec que hem fet molt èmfasi en els canvis en les primeres etapes de la vida, però hem descuidat com es desenvolupa, què preocupa a les persones en les últimes etapes de la vida.

Hi ha realitats i problemes que ens interpel·len a tots de forma clara i van més enllà del trastorn o la malaltia mental. Temes com la pobresa, la injustícia, el terrorisme, les dificultats en l’habitatge, la solitud, els dols, els nens no nats … Són camps que hauríem d’abordar. Per exemple, per què treballem i fem tanta formació sobre depressió i no fem sobre tristesa?”. Així mateix, Hernández assegura que “hem d’enfocar la formació des de la pluralitat de models teòrics i d’intervenció, més enllà del que és la interacció individual o de grup. Enfocar-nos més al comunitari. Finalment, no podem eludir treballar sobre com utilitzar les TIC per fer millors les intervencions i per comprendre millor la persona, per a la prevenció, promoure canvis … De forma natural, com s’ha incorporat la tecnologia a la nostra vida”.

Jordi Planella, catedràtic dels estudis de Pedagogia Social i director de la Càtedra Fundació Randstad – UOC de Discapacitat, Ocupació i Innovació Social, assegura que el seu és un camp molt ampli que en els últims 30 anys ha passat d’una formació inicial no connectada amb la universitat a estar dins d’aquesta. Aquest pas “també ha consistit moltes vegades a donar l’esquena a la mateixa realitat. Aquest és un dels grans reptes que alguns estan ja abordant: el que es dona a la universitat amb el que està succeint a la pràctica ha d’estar connectat, pel que fa a projectes que funcionen o de propostes, de necessitats socials emergents que estan apareixent… És un repte no sempre fàcil perquè la lògica acadèmica fa que el pas de la pràctica a la docència universitària estigui castigat”. 

Per Planella, el seu àmbit s’enfronta a un segon repte: “una formació no tan basada en la tècnica, no tan enfocada a la transmissió de coneixements per a aplicar determinades tècniques davant de realitats o problemàtiques molt concretes, sinó una formació més basada en l’anàlisi de la realitat social i de les pràctiques professionals que desenvolupen alguns col·lectius i que estigui sustentada des de la crítica i la transformació social”.

Històricament, la formació al llarg de tota la vida professional de col·lectius com els educadors i treballadors socials s’ha produït sobretot fora de la universitat. “La formació en l’àmbit de màster en aquest camp està en emergència: tenim el repte de crear màster que donin resposta a la lògica de les demandes professionals i la demanda de realitats problemàtiques canviants en un context d’alta complexitat. Així mateix, hauríem de plantejar formacions, si no específiques com a mínim en programes de doctorat més amplis, en què estudiants que han passat ja pel grau d’Educació Social, Treball Social o formacions com la Pedagogia o la Psicologia vinculades al món social, puguin seguir formant-se en aquesta línia” i així tenir oberta la porta de la investigació.

Línies d’investigació de prioritzar per donar resposta a aquestes mateixes necessitats

Tots coincideixen en el fet que és difícil prioritzar unes línies sobre altres: fer-ho no significa oblidar les descartades. Per Sangrà, però, hi ha línies que han d’estar especialment considerades com “la millora de la docència: l’anàlisi, estudi de com podem millorar la docència escolar i universitària per obtenir millores en l’aprenentatge. Una altra línia important seria la relacionada amb el disseny i desenvolupament de models híbrids significatius que suposin un avanç en el procés d’aprenentatge de les persones, que no siguin una mera translació del que fem presencialment. En tercer lloc, investigar sobre els processos i les claus de la transformació digital de les institucions educatives per desenvolupar veritables institucions de segle XXI que donin resposta a les necessitats educatives de la nostra societat”. Així mateix, per Sangrà, hauríem, igual que parlem de la docència, enfocar-nos “en com ajudar a les persones a què aprenguin més i millor, des d’enfocaments innovadors i actuals. Es pot i s’ha d’aprendre al llarg de la vida, però convé que donem pautes que ajudin a fer-ho al llarg d’aquest temps que cada vegada s’expandeix més”. D’altra banda, creu que no es pot oblidar l’estudi de les diversitats funcionals i dels dèficits d’aprenentatge: “la diversitat s’ha d’entendre com a element substancial de la personalització, clau en els anys vinents. Aquesta personalització ha de passar per l’anàlisi de les necessitats funcionals i de les necessitats que ens generen els dèficits d’aprenentatge. “.

Tant ell com Eulàlia Hernández coincideixen en el fet que es necessita estudiar l’alfabetització en dades dels professionals de l’Educació i la Psicologia, així com l’anàlisi, selecció i interpretació adequada d’aquestes dades.

Com ajudar a les persones a que aprenguin més i millor, des d’enfocaments innovadors i actuals

A Hernández li preocupen “els instruments d’avaluació, els tests” i es pregunta si “hauríem de treballar per tenir nous instruments. Segur que sí calen per avaluar com som ara, ja que hem canviat.” En aquesta línia, cal plantejar-se noves baremacions més representatives. Així mateix, per aquesta psicòloga, “és imprescindible continuar promovent la interdisciplinarietat. Això no vol dir diluir la identitat de la Psicologia sinó construir una disciplina que vagi més enllà, i que contribueixi a l’economia, la comunicació…”

Per a ella, la pregunta a respondre és com podem treballar interdisciplinariament amb altres professionals per contribuir al coneixement de la conducta de les persones? I torna a insistir en “l’anàlisi, l’estudi, la investigació en la tecnologia … per comprendre millor la conducta, com som, com ens relacionem, com vivim, per promoure el canvi o per prevenir les situacions no desitjades, i sobretot perquè ens ajudin a personalitzar les intervencions”.

Nathan Dumlao (Unsplash)

Per Planella, que insisteix que la vinculació amb la universitat és recent i per tant també la part investigativa de la professió, un repte és “la introducció de la cultura investigadora en la formació dels professionals, però sobretot perquè es pugui transmetre en els dispositius professionals després perquè no sigui vist com una opció que fan de forma exòtica els professors de les universitats o els investigadors”, ja que per a ell, “la mateixa pràctica hauria de comportar aquesta lògica de la investigació de processos avaluatius que poden tenir interpretacions des de la investigació”. Segons Planella, “calen investigacions sobre els nous col·lectius que apareixen i proposar investigacions que no es realitzin des de la universitat sinó que, des d’una perspectiva ètica, hem d’apostar per investigacions conjuntes de manera cooperativa i col·laborativa per poder produir coneixements que després cadascú apliqui als interessos que pugui tenir”. Si hagués d’escollir una línia d’investigació, apostaria per treballar de forma transversal, per una macro línia d’investigació que pugui tenir la denominació d’un treball cap a una societat inclusiva.

Com garantir l’acompanyament dels professionals i la transferència de coneixements

Per a l’Albert Sangrà, “a escala individual, l’acompanyament en la carrera professional és fonamental. Cal facilitar estratègies d’assessorament i de suport al desenvolupament i creixement i avanç de la carrera professional”. Des de la universitat cal donar suport als que continuïn amb la formació, però també és important que els que actuen en altres àmbits educatius sentin l’acompanyament permanent de la institució i els professionals per resoldre més i millor els problemes que vagin tenint. La presa de decisions serà i és complexa “ja que estem en un període de grans canvis: sabem de la incertesa, sabem molt poc el que succeirà i som capaços de fer milers d’hipòtesis, però el dia a dia laboral i professional és molt més concret “per això cal donar suport aquí.

Allò que s’ensenya a la universitat ha d’estar connectat amb el que està succeint a la pràctica

Des d’un punt de vista institucional, d’una banda, seria interessant treballar “la implantació de marcs competencials o d’avaluació en les institucions educatives. Estem treballant amb marcs anteriors quan la realitat ja és molt diferent. La investigació s’ha de fer conjuntament amb les escoles, les universitats, amb els professionals que estan a les trinxeres fent aquests treballs. Allà sorgeixen els problemes i és on es poden identificar per buscar una solució”. Aquest mateix aspecte també ho va voler destacar Eulàlia Hernández, que va afirmar que “no som nosaltres els que anem a formar o a investigar a un lloc sinó que fem un treball conjunt” amb aquelles institucions i professionals.

Sangrà va recalcar que “estem transitant d’una societat analògica a una més digital. Hem de ser capaços de respondre a aquesta realitat, i ajudar-nos perquè aquesta transformació sigui amb sentit per a les institucions educatives i perquè sigui amb el sentit últim de l’educació: facilitar el creixement i alliberament de les persones que els ha de permetre desenvolupar la societat”.

Ehimetalor Akhere (Unsplash)

Així mateix, Hernández ha comentat que “hem d’acompanyar el graduat en l’entrada al món laboral. Definir quines tasques pot i no pot fer de manera clara. Em preocupen els dèficits estructurals pel que fa a la presència dels professionals de la Psicologia en els diferents dispositius d’atenció a poblacions amb dependència, vulnerabilitat, en atenció primària… Per aconseguir solucionar-ho que crec que hauríem d’anar de la mà de col·legis i associacions professionals… “Per aquesta psicòloga, els professionals “hem d’oblidar dels trastorns, el fet patològic, i centrar-nos en la promoció de la salut i el benestar de les persones. Això permetrà una inserció més amable del professional”. Torna a insistir que seria interessant aliar-se amb professionals que treballen amb les persones -des d’un enginyer informàtic a un comercial o un dissenyador d’interiors-.

La investigació s’ha de fer conjuntament amb les escoles, les universitats i amb els professionals que estan a les trinxeres perquè allà és on sorgeixen els problemes.

El professor Planella va llançar una pregunta: qui transfereix el coneixement a qui? Per a ell, podria semblar que la lògica de la transferència fos, a través d’investigacions fetes des de la universitat, se sistematitzen sabers. “Des de la universitat, anem a la pràctica a buscar coneixements, els elaborem i els tornem”. Però en el cas dels professionals de l’acció social, en concret en el grau d’Educació Social, és constant la transferència. Gairebé el 50% dels estudiants estan treballant. Com diu Planella, “ells arriben de forma quotidiana i constant a aquests coneixements. Qui transfereix a qui, llavors? Quin ha de ser el nostre paper com a universitat?” es va preguntar. Assegura que, des d’una perspectiva ètica, “estem obligats a estar presents en aquest acompanyament dels estudiants, però també estem obligats a acompanyar les organitzacions en procés de canvi i innovació, que acullen aquests estudiants en pràctiques. Em semblaria interessant produir treball conjunt -des del coneixement que tenen o de la pràctica que realitzen elles i els seus professionals – nosaltres podem transformar-lo i sistematitzar en forma de coneixement-. La transferència es donaria de forma bidireccional: rebríem i enviaríem. El nostre paper és, en part, obrir les portes perquè ells puguin entrar i entrar nosaltres en les organitzacions.” Per a ell, “el model de formació de professionals sanitaris del camp de la Medicina és un referent. No es dona de forma global aquesta separació radical entre la pràctica i la teoria. Seria interessant poder combinar les dues i així seria quotidià i permanent aquesta transferència i acompanyament”.

Autor / Autora
Redactora col·laboradora
Comentaris
Deixa un comentari